21 de març, 2017

Dia D

Ja sabeu, perquè ho he dit moltes vegades, que jo sóc anti "Dies de..." el que sigui.

O sigui que sí: sé que avui és el Dia de la poesia. Ja ho sé.

I jo repeteixo: per mi, cada dia és el dia de la dona, el dia del nen, el dia del pare, el dia de la poesia, el dia de la solidaritat, el dia de... 

i dit això,

FELIÇ DIA DE LA POESIA per tothom.

Sóc contradictòria fins a extrems que no sabria explicar. Perquè, gràcies a Déu, sóc atea, com deia aquell...

Buscant per la xarxa, he trobat aquesta foto que m'ha agradat, per això la poso aquí:



Hi ha un detall, però, que no té a veure amb la foto, sinó amb el lloc on he trobat la foto, que és un diari digital que es diu Catalunyapress i que jo no havia llegit mai.

El que m'ha sobtat és, fullejant virtualment aquest diari i entrant a diverses de les seves pàgines, trobar-me una fotografia d'Amancio Ortega, amb aquesta frase a sota:

Amancio Ortega ES cau del podi dels més rics del món.

Ohmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm!

Profes de català del món, UNIU-VOS i ensenyeu bé la llengua, si us plau!


08 de març, 2017

L'impossible


Ho han fet!

"Han fet un Madrid".

Gols fins a l'últim minut.

Qui ho diu, que no m'agrada el futbol, eh? eh? eh?

Bona nit, família blogaire.

... papa... hauries gaudit!!!!

VISCA EL BARÇA!

Dia "divertit"

Ja ho va dir, en Montull, que "ens divertiríem".

A mi, tot plegat, em fa molta basarda. I moltíssima mandra.

I moltíssima ràbia.

Au.

A pastar fang, tots, tots i tots.



Vaja... oh! Miracle!

Ara mateix també parlen de la financiació irregular del PP!

MIRACLE!

Ai mira...

Si els miracles existeixen, potser encara remuntarem, hahahahaha!

05 de març, 2017

BLUES &WORDS-CORNÈLIA ABRIL


MILL - MILLOR - Millet

Bé, doncs ja em van posar el "taco" i ara a esperar tres mesos per poder-hi posar el queixal.

Estic escoltant RAC1, en Xavi Bundó m'agrada gairebé tant ccom en Basté i sempre que puc, escolto una estona el que diuen i el que parlen amb els tertulians de torn, o amb els seus entrevistats. No sempre és interessant; si no ho són tanco la ràdio i poso música. O res.

Ara mateix està parlant amb (crec haver sentit,  la Pat Millet), la germana petita de Fèlix Millet. Ha explicat coses força interessants. Interessants a molts nivells. 

Jo espero i desitjo que Fèlix Millet sigui condemnat d'una santíssima vegada en proporció amb tot el que ha fet, i que no hi hagi cap mena de concessió! (igual que els Montull, evidentment, i tants altres)  

Espero i desitjo que tots els casos de corrupció política de TOTS els partits, catalans i no catalans, de dretes i d'esquerres, de dalt i de baix, siguin castigats, però el que m'agradaria més fóra que TORNESSIN ELS DINERS, i malauradament, penso que els trets no van per aquí. Això fa que continuï pensant, no sé si equivocadament, que la justícia no és igual per tothom, com se'ns vol fer creure. 

Ni la justícia ni la llei, ja ho vaig dir. 

Fora els Millet indecents, però no els que no han comès cap malifeta, encara que siguin de la mateixa família. Siguem justos.


I del millet, al mill ( Panicum miliaceum). 



Heu vist, que aquest aliment per als ocells, és molt bo per a les persones? Bé, jo me'n vaig assabentar quan vaig anar a la meva bruixa particular (dit amb tota l'estima per la meva bruixa particular, una doctora i dietista molt bona, que em va fer conèixer les bondats, entre d'altres aliments, del mill).

Millet, mill, MILLOR: "sí que es pot" (en la seva versió podèmica, sí se puede), cantaven ahir, al camp del Barça. 

Remuntarem? A mi em fa molta gràcia, tot això.

Ja ho he dit alguna vegada: em vaig fer independentista per culpa de Rajoy i em vaig fer barcelonista redomada gràcies al meu pare i a Guardiola.

Malgrat tot, continuo pensant allò que "veure onze tios darrere una pilota" no té massa gràcia. Excepte quan els veus jugar bé, que gairebé es converteix el joc en una coreografia digna de veure.



I com que no tinc res més a dir, ja callo.

Video tret de youtube.


02 de març, 2017

Aixxxx

Déu, els déus, la Mare Natura, l'Energia, el Big Band o els micos dels quals procedeixo, em van fer poruga.

Què voleu que us digui, jo, si sóc així?

Por dels camions a les carreteres i autopistes, por d'anar en bicicleta pel carrer (per altra banda, no sé per on més podria anar en bicicleta), por de conduir per l'AP7, por que els nens es facin mal.

Ho he passat malament, fent de mestra, en aquest sentit, perquè més d'una vegada algú s'ha obert el cap... però això ja ho vaig explicar.

Sooooort que quan això va passar, els pares i mares dels nens i nenes no denunciaven els mestres si els seus pardalets queien i es pelaven els genolls o els havien ded posar punts (cosa menys freqüent, per sort)

I en fi, la pitjor por de totes, que tots compartim en major o menor mesura: la por a la mort, que ho engloba tot.

I la por al patiment.

Jo demano a Déu, a la Mare Natura, a l'Energia, al Big Band o als micos dels quals procedeixo, que quan m'hagi de morir, vagin a la idea: ràpid i sense contemplacions! pim-pam- pum i al calaix!

Però mentrestaaaaant, me les passo canutes per fer-me qualsevol coseta de no res. El dia que m'hagin de fer alguna cosa seriosa , a veure què faré!

Això em recorda el que em deien de petita, i que ara el meu fill mitjà em diu que "quina bajanada", que és allò que si tens fred no t'abriguis gaire, perquè si et poses tot el que tens, quan faci fred de veritat, què faràs?.

Crec que el meu fill té raó.

I seguint aquesta lògica, si ara tinc por de qualsevol coseta, què faré quan hagi de tenir por de veritat? eh? eh? eh?

Però ara, passo el mateix "canguelo" quan he de passar per l'autopista que quan m'han de fer una ressonància magnètica, o quan m'han d'operar els tendons del braç o, com ara, que m'han de posar un implant (dental, ep!), que algú em va preguntar que quina talla faria servir "després", perquè va entendre malament això de l'implant.

Es veu que hi ha implants de moltes coses!

Bromes a part, com més s'acosta l'hora de l'implant (dental) més petiteta i arrugadeta em faig... amb una mica de sort, la cirurgiana no em trobarà, de tan petiteta que m'hauré fet, i ja no caldrà que m'implanti res!

Sant Trankimazín, ora pro nobis.


Mireu-los que feliços, aquests! Semblen trets d'un anunci! De fet, els he tret d'un anunci!!! 

ja que els he mangat la foto, posem-hi d'on prové (jo, sempre amb allò que al Cèsar el que és del Cèsar)


12 de febrer, 2017

Plou, però qualsevol nit pot sortir el sol

Plou, tot és gris, més o menys com l'ambient general.

Diuen que als països on no veuen mai el sol hi ha un índex molt més alt de suïcidis. No m'estranya.

Ahir a la nit vaig veure tot sencer el concert solidari  "Casa nostra és casa vostra".

"Volem acollir" era el crit general.

L'emoció a flor de pell en tots els actes que s'hi van fer, cançons i parlaments inclosos. No vaig poder evitar pensar en els meus tiets, els que van haver de fugir a França, en totes les vicissituds per les què van haver de passar, penes, treballs, estades en camps de refugiats... i com els van acollir, sense grans explosions d'entusiasme, però sí donant-los aixopluc i l'oportunitat de viure dignament. Això, els que es van salvar... el tiet Amadeu vés a saber on va anar a parar, allà, a l'Ebre... pobret, que només tenia 17 anys! El meu pare, que es va salvar de la lleva del biberó perquè era el petit de la família, m'ho explicava, sempre emocionat.

Avui, al facebook, twitter i altres xarxes socials, a més de a la ràdio, n'he llegit de tots colors. A mi també em va semblar que Jordi Èvole es va passar molt, anant contra els polítics catalans que, justament, eren allà. I jo dic: si eren allà, per què era, només per fer-se la foto? Digueu-me ingènua, però no ho vull creure.

Massa ganes de polèmiques que ara no vénen a tomb. El que ens cal és conscienciar-nos. Doncs estic segura que, la consciència, ahir, va ser prou remoguda. Per què sempre, sempre, s'han d'anar a buscar els tres peus als gats?

Per què no deixem de barallar-nos i de criticar-nos per què no deixem de parlamentar absurdament i ens posem tots mans a l'obra, com fan els voluntaris que, sense tanta faramalla, agafen els estris i van a fer feina?


En fi, com altres vegades he dit, sort n'hi ha, dels voluntaris, i dels homes i dones de bona fe que activen les consciències de la societat. Jo els en dono les gràcies, humilment.




29 de gener, 2017

i ara què?

hahahahaha!
Ai quin riure!

Diu que han dit que sí. Que aproven els pressupostos.
I va l'altre, el bocamoll, i "la lia parda".
Bé, això va a l'inrevés: primer va ser allò del bocamoll i després això altre de sí, però no us pensessiu pas que...

I mentrestant, a les Amèriques, algú que se suposava que "no podia guanyar" perquè la democràcia podia amb tot.

I vet aquí que la democràcia "no pot amb tot", i no solament no pot amb tot, sinó que estem anant enrere com els crancs.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. Se'ns està fonent entre els dits.

I ara què? eh? eh? eh?

Bé, de moment, aquí us deixo un poema de la Isabel Barriel, la meva amiga, que avui li han publicat al "Barça kids", una revisa que donaven amb El punt Avui i que m'ha alegrat el dia, entre altres coses, com que hagin vingut tres dels nostres néts amb els seus pares. Creixen en un món de mones, cert, però potser són (ho han de ser) la nostra esperança per acabar fent un món millor (l'esperança, ja ho sabeu, és l'últim que hem de perdre).

El poema que la Isabel dedica al mes de febrer:

FEBRER
S'anima la llum,
són clares les albades
i les foscors de l'hivern
van quedant oblidades.

És curt aqust mes,
i cada quatre anys
ens regala una jornada.

Preparem les disfresses,
retallem capes u espases
i, si sortim al camp,
veiem les muntanyes blanques.

Au, que d'aquí a dos dies, ja hi serem, al febrer!

Aquí una foto de les muntanyes blanques de què ens parla la Isabel.




19 de gener, 2017

Són les set del matí, Bon dia, Catalunya

Així em desperto, gairebé cada dia.

Avui, només despertar-me, m'informen-altra vegada- d'això de la pujada de la llum.

Tal com ja vaig dir ahir al facebook, el missatge és aquest:

"Com més fred faci, més us apujarem l'energia, trossos de quòniam! I com més errors cometin els responsables, més els seguirem premiant.  Perquè sabem que, fem el que fem, ens continuareu votant, imbècils!"

Més o menys.

Ja ho sé, queaquest no és el preu de l'energia: és el preu dels impostos, més el de l'energia. Ja ho sé.

També sé que, per variar, a Espanya, degut al proteccionisme que hi havia hagut en temps de la dictadura, mai no s'havia apujat el preu als nivells de la resta d'Europa.

Perquè sempre anem a destemps!

Però continuem votant-los!!!!!

En fi, ho havia dit, ja, allò de "jo vull baixar a la propera"? (per no dir aquí mateix, al mig de les vies...)

malgrat tot, són (ara) les 7,40 del matí: Bon dia, Catalunya!


08 de gener, 2017

Adoctrínense!

Pertanyo a una generació que, a l'escola, els nois havien de fer F.E.N. per nassos. Les noies ho teníem millor: fèiem Hogar. I dintre de l'hogar, fèiem labors. Si tenies sort, et tocava una bona mestra de labors, com a mi. Que ens feia les classes molt agradables, explicant-nos històries... i a qui vaig estimar molt.Anys més tard, vam arribar a ser companyes de feina i tot. Gràcies, Maribel!

Personalment no recordo que m'adoctrinessin, però potser ho feien. Amb mi no sé si se'n van sortir, perquè m'encantava portar la contrària. Com ara.

I jo, des del 73 fins al 88, vaig ensenyar a llegir i escriure a unes quantes generacions de nens i nenes. Tampoc no crec que els adoctrinés, només em preocupava per si no aprenien a llegir i escriure... per si no entenien els nombres, que a mi m'havia costat moltíssim i els podia entendre (als nens i nenes) per això vaig acabar fent psicodallonses i logopèdia, per esbrinar els perquès i posar-hi remei.


Als nens castellans, en aquells moments, els vaig ensenyar en castellà, i als catalans, en català. I no era fàcil, perquè teníem més de 30 nens a l'aula, de diferents nivells, i als quals intentàvem tractar individualment, si és que amb més de 30 nens a l'aula es pot individualitzar alguna cosa.


I els pares i mares, quan tornàvem de passar dos dies fora (colònies) o d'alguna excursió, venien a buscar els seus fills allà on ens deixava l'autocar i ens deien: "Gràcies, senyoreta, per haver tingut cura del meu nen/a". 

I si un alumne s'obria el cap  o es feia un tall o una bona pelada al genoll, o queia de la llitera en cas de les colònies  (coses que poden passar) el portava al "dispensari" i quan el pare o la mare el venia a buscar, deia "Gràcies, senyoreta, per haver tingut cura del meu nen/a".

Com ara? Diria que no.

I ara el sr. Garcia Albiol m'ha de venir a ensenyar A MI el que he de fer. PATÈTIC! I em ve a dir que he adoctrinat! JO! I tota la meva generació de mestres, que, normalment, ens fèiem mestres perquè teníem vocació!


VAHOMEVA!


i finalment...

i finalment, s'han acabat les festes, altra vegada.

i finalment, els d'allà ens han tornat a buscar les pessigolles: que si uns fanalets, que si uns adoctrinaments, que si... ohhhhhhhhhhhhhhhhhh!

que cansada estic!

Recomano, si no el coneixeu, Ara Malikian, un violinista que he conegut gràcies als cedés que m'han portat els Reis. La seva música, enlloc de sentir les declaracions dels polítics, és un bàlsam per a la ment!

O anar al cine, o al teatre, o llegir, o caminar, o acariciar el gos, el gatet, el hàmster... o escriure! Recomano qualsevol cosa que em/ens distregui d'aquesta espasa que portem al damunt des de fa tants anys/segles...

Li comentava a Olga Xirinacs, en resposta al seu comentrai al meu post anterior, que aquesta espasa, aquesta llosa, aquest "això" (en tots els àmbits de la vida, no solament en el polític), la sento com la gran estafa. I em cansa, em cansa molt.

I finalment, visca la família!

Visca els amics!

Visca els pares, els oncles, els ancestres!

Visca els fills, les joves, els gendres, els néts!

I la resta... són circumstàncies. Que s'apartin de mi!



31 de desembre, 2016

Molt Bona entrada a l'any 2017!



Molt bona entrada a l'Any 2017.

i

Molt bona sortida...  d'allà on vulgueu sortir.


Matí diferent, avui: és la primera vegada a la vida que, el dia 31, me'n vaig al Montseny, a celebrar que demà la vida continua, i a demanar, des de l'aire pur, totes aquelles coses bones que desitjo.

I us desitjo.


Foto: A Les Agudes (Montseny), el 31 de desembre de 2016

24 de desembre, 2016

Nadal i els absents







Per a tots aquells éssers estimats que ja no hi són.

Allà on sigueu, sapigueu que a la nostra taula de Nadal, sempre hi sou recordats.

Josep, Teresina, Manolo, Lauro, Miquel, Jaumet, Roser, Salvador...

...Leonard...

15 de desembre, 2016

Caga, tió!




Tió,
Caga torró
D'avellana, d'avellana

Tió,
Caga torró
D'avellana i de pinyó

Si no vols cagar per mi,
Caga per Nostre Senyor!

Hi ha mil versions, però aquesta la cantava el meu pare, amb una de les músiques de "La Patum", com a bon berguedà.

Els nens d'avui en dia, ara ho deia en un comentari a un altre blog, són molt, molt, molt espavilats!

Arriben a 8 o 9 anys i, tot i tenir dubtes... creuen!

A no ser queeeee... ja faci temps que són uns descreguts, però fan la gara gara als pares, avis, oncles, ties, tietes i altra fauna familiar, per tal que aquests, els grans, no perdin la il·lusió.

I si no... penseu-hi bé.




Felicito els amos d'aquest tió! El de casa s'hi assembla, però no és tan complet. Consti a les actes que m'ha costat moooooolt trobar una imatge d'un tió "normal". O sigui, que no tingui cara, ulls, nas i
 no-se-quantes-coses-més. 

imatge trobada a:

https://encrypted-tbn3.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcSlh3TBzwgRUb_qpIgD43c7b_eoN7qtHE81vs0qS2ElpwweGsEhXA

11 de desembre, 2016

Transports

Avui sentia  a la ràdio que a Barcelona volen regalar un tiquet per agafar el transport públic gratuït durant tres anys, a aquells que tinguin un vehicle contaminant i el facin desballestar (existeix, aquesta paraula, en català?) pels que el facin destruir, vaja...

 Això seria vàlid només per a la "zona 1".

Em semblaria una molt bona idea si:

A) Tinguéssim uns transports públics que poguéssin absorbir tot el gruix de persones que els necessita (metro, autobusos, tramvies, rodalies)...

B) Tothom  que ho necessités, visqués a la "zona 1", perquè tinguem en compte que molta gent no viu només "a la zona 1". Molta gent ve d'una miqueta (només una miqueta) més lluny. I per arribar a Barcelona, necessita agafar un tren. Un tren que no funciona sempre bé. Per ser més exactes, diríem que gairebé sempre funciona malament, pels problemes que tots sabem, derivats del nostre victimisme (segons alguns). O bé, derivats de la manca d'inversió (segons la gent normal).

Davant d'aquesta  notícia (?¿) em pregunto, si mai s'arriba a posar en marxa, què passarà amb la gent que, no treballant a Barcelona, i no vivint a la "zona 1", necessitem viatjar a Barcelona per anar al metge, de compres, al teatre, a visitar fills o néts, o ambdues coses... aquests... què hem de fer? Pagar?

Amb molt de gust!

Però pagarem quan

TOT FUNCIONI!!!





imatge trobada a google.



10 de desembre, 2016

Aniversari




 PER MOLTS ANYS, TIETA!!!

Que en compleixis molts més i que et mantinguis sempre  tan activa!

Recordes la foto? És un dinar de cosines de fa pocs anyets... tu continues igual!!! 


I ara, la cançó!

04 de desembre, 2016

Àustria, Rússia, Prússia

Proveu de dir-ho uns quants a l'hora, fent tres grups. Un grup diu Àustria, l'altre grup diu Rússia i l'altre grup diu Prússia.

Les mestres saben/sabem que surt un esternut d'aquells que necessiten mocador dels d'abans!

Àustria ha estat sensata: un 53% ha votat l'opció "bona"... almenys a simple vista.

Em feia molta por que sortís l'extrema dreta. Molta por.

Vaig a veure un capítol de "Madam Secretary". Des que se'ns va acabar "Downton Abbey", que era una petita joia, em sento "orfe" de sèries...




03 de desembre, 2016

Qui no es consola és perquè no vol

3 de desembre

Sembla mentida, però ja fa 10 setmanes de l'operació: 70 dies!

Porto vint sessions de rehabilitació, semblava que mai no hauria de recuperar la mobilitat, i tanmateix, ja n'he recuperat una bona part; em semblava que, quan la fisio em feia rehabilitació passiva (perquè només em movia ella, jo no havia de fer res), allò no serviria per a gaire. Com n'estava, d'equivocada! Al cap d'un parell de dies, ja podia pelar la fruita; al cap de tres o quatre dies, ja podia escriure amb la mà dreta, sense problemes. Tres o quatre dies més, i em vaig poder rentar el cap sense ajuda (per assecar-lo ja era una altra història)...

Conclusió: ara que ja fa quinze dies que faig rehabilitació activa (faig els exercicis que em diuen, allà i també a casa), m'adono que no tardaré gaire més a poder-ho fer quasi tot. 

El meu objectiu, de moment, és "petitet": que em pugui recollir els cabells, cordar els sostenidors sense fer trampes (trampa: cordar-los al davant i fer-los la volta), que ja no em faci mal si se'm carrega massa el braç perquè "em passo"...

Amb una mica de sort, després de festes, intentaré tornar al gym, encara que no faci classes. Anar a la sala de màquines (que no m'agrada gens), i poder treballar tot el que em torni el to muscular perdut... i que no impliqui sobrecàrrega del braç dret!

Actualment, camino (una mica), però no és suficient. De tota manera, el traumatòleg em va comentar, davant les meves lamentacions sobre la mala sort que havia tingut:

"Usted sabe qué habrían hecho, hace 25 o 30 años, con una mujer de su edad? Vestirla de negro, hacerle un moño con una redecilla y sentarla a la puerta de casa, para que hablara con las vecinas"...

I té raó: a quina edat envellim, actualment?

Jo penso viure moooooolt de temps! Encara he de donar molta guerra!

Oh, vaja, sembla que en Luisito Suárez acaba de fer un gol (el primero del clásico, sento que diuen)... què més volem? Com diu el meu amic Carles, ara el Barça n'hauria de fer un parell més per quedar-nos tranquils!

Que tingueu un bon aqüeducte!


Caminant pel Montseny, fa poc més d'una setmana...