La història que planteja aquesta òpera és una espècie d'obsessió que té un home per la seva dona morta, que no pot oblidar de cap manera. Però no és l'argument el que més em va interessar en aquesta obra,que també, no ens equivoquéssim, però no és el principal alicient.
Per mi, el moment en què entro al teatre ja és tot especial. Molts cops m'he comparat a aquells que van al camp de futbol. El preu de les entrades ve a ser si fa no fa (depenent del partit, i si no, mireu el cristo que s'ha organitzat ara per les entrades del Barça a París)... però no ens n'anem de tema.
Ahir el tenor "oficial", Norbert Schmittberg, estava molt refredat i a la segona part va ser substituït per un altre del qual no recordo el nom , però si l'un era bo, l'altre potser encara ho era més, no sé com dir-ho!
Hi ha moments de Die tote stadt que em semblava ésser transportada a un musical (teatre del génere musical no operístic, vull dir) . Penso que en general, els que no hi entenem gaire, estem molt influïts per les òperes italianes (tan dolces que de vegades ratllen l'empalagós) potser estic cometent un sacrilegi, dient això, però tinc el mal costum de dir el que penso.
A mi, qualsevol cosa que en òpera o ballet es surti de l'habitual i sigui capaç de "transportar-me", m'agrada moltíssim i puc dir que aquest any estic gaudint d'allò més. Entre Otello, Wozzek i els dos ballets que vam veure a començament de temporada - Maurice Béjart homenatjant Brel i Bàrbara i el Netherlands Dans Theater- us puc dir que he estat, musicalment parlant, la dona més feliç de la capa de la terra.
Però tornem a ahir: en l'espectacle d'ahir s'unien moltes coses: el bon cant, l'escenografia, absolutament reeixida, la meravellosa posta en escena de les parts oníriques, les paranoies i els somnis del protagonista, una delícia visual i auditiva... jo crec que em vaig enganxar a la butaca i vaig obrir la boca des del primer moment fins al darrer.
Per dues o tres vegades tant la soprano com la contralt com el tenor van haver de cantar ajaguts o en postures incomodíssimes. Jo sempre he dit que als cantants d'òpera els cal treballar el cos. En aquests penso que també, perquè la soprano no desprenia tota la sensualitat que s'hauria esperat d'ella i els seus moviments més aviat eren maldestres, però se li podia perdonar tot només amb l'expresió del seu rostre i amb aquella qualitat de veu que em feia estremir-me cada vegada que obria la boca. (ella, perquè jo la devia tenir oberta tota l'estona)
Per bé o per mal, sé el que és treballar la veu i us puc dir que les filigranes que els vaig veure/sentir fer em van dur a l'èxtasi, musicalment parlant, és clar, en molts moments.
I finalment i per no cansar, repeteixo per enèssima vegada que l'orquestra del Liceu es mereix els mateixos aplaudiments i "Bravos" que els cantants, perquè s'han hagut d'aprendre totes les òperes (us sembla poc?)... ja, ja ho sé, que és la seva feina i que només faltaria, però... buf buf buf...
En fi, sabeu què? que si la humanitat en pes cantés més i renyís menys... un altre gall ens cantaria!
La historia que plantea esta ópera es una especie de obsesión que tiene un hombre por su mujer muerta, que no puede olvidar de ninguna manera. Pero no es el argumento lo que más me interesa de esta obra, que también, no nos equivoquemos, pero no es el principal aliciente.
Para mi, el momento de entrar en el teatro ya es algo especial. Muchas veces me he comparado con los que van al campo de fútbol. El precio de las entradas viene a salir más o menos por el mismo precio (dependiendo del partido y si no, mirad el cristo que han armado ahora con las entradas para ver el Barça en París).. pero no nos vayamos por los cerros de Úbeda.
Ayer el tenor “oficial”, Norbert Schmittberg, estaba muy resfriado y en la segunda parte fue sustituido por otro del que no recuerdo el nombre, pero si uno era bueno, el otro quizá era mejor, no sé como decirlo.
Hay momentos de Die tote stadt que me sentía transportada a un musical ( teatro de género musical no operístico, quiero decir). Pienso que en general, los que no entendemos mucho, estamos muy influidos por las óperas italianas (tan dulces que a veces rayan lo empalagoso) quizá estoy cometiendo un sacrilegio al decir esto, pero tengo la mala costumbre de decir lo que pienso.
A mi, cualquier cosa que en ópera o ballet se salga de lo habitual y sea capaz de “transportarme”, me encanta y puedo decir que este año estoy disfrutando muchísimo. Entre Otello, Wozzek y los dos ballets que vimos al empezar la temporada – Maurice Bèjart homenajeando a Brel y Bárbara y el Netherlands Dans Theater – os puedo decir que he sido, musicalmente hablando, la mujer más feliz de la tierra. Pero volvamos a ayer: en el espectáculo de ayer se unían muchas cosas: el buen canto, la escenografía, absolutamente lograda, la maravillosa puesta en escena de las partes oníricas, las paranoias y los sueños del protagonista, una delicia visual y auditiva... yo creo que me quedé pegada a la butaca y abrí la boca desde el primer momento hasta el último.
Por dos o tres veces, tanto la soprano como la contralto como el tenor, tuvieron que cantar tumbados o en posturas realmente incómodas. Yo siempre he dicho que a los cantantes de ópera les hace falta trabajar el cuerpo. En este caso opino lo mismo, porque la soprano no desprendía toda la sensualidad que cabía esperar de ella y sus movimientos eran más bien bruscos, pero se le podía perdonar todo sólo con la expresión de su rostro y con aquella calidad de voz que me hacía estremecerme cada vez que abría la boca (ella, porque yo la debí mantener abierta todo el rato). Para bien o para mal, sé lo que es trabajar la voz y os puedo decir que las filigranas que les vi/oí hacer, me llevaron al éxtasis, musicalmente hablando, claro, en muchos momentos. Y finalmente y para no cansaros, repito por enésima vez que la orquesta del Liceu se merece las mismas ovaciones y “bravos” que los cantantes porque se han tenido que aprender todas las óperas (¿os parece poco?)... ya, ya lo sé que es su trabajo y que sólo faltaría y que... pero, buf buf buf...
En fin, ¿sabéis qué pienso? Que si la humanidad en peso cantara más y se enfadase menos... ¡otro gallo nos cantaría!