23 de setembre, 2006

Salvador (2)

A veure, enteneu les meves paraules sense tergiversar-les, sisplau, tots plegats!
La pel·lícula em va encantar, només que no em va produir l'emoció que esperava, potser perquè jo estic en un moment en el qual he vessat moltes llàgrimes, potser me'n queden poques de reserva... no, no crec que aquesta sigui la raó.
El que intentava dir és que vaig anar al cine influenciada per tots els mitjans de comunicació i per totes les opinions favorables dels amics. És a dir: no hi vig anar "verge" com a mi m'agrada anar al cine, contràriament a com a mi m'agrada llegir un llibre, que abans demano opinions i llegeixo crítiques.
El cas d'aquesta pel·li és que quan els fets es van donar de veritat jo estava absolutament mesclada amb els esdeveniments perquè els estava vivint en directe. Vaig participar en acctes per aturar la mort de Salvador, vaig sentir la meva impotència davant la forma de dur-a a terme, el repugnant garrot vil.
Amb els anys em vaig adonar que tot el que comportava la formació d'un grup com el MIL , per alguns estava més que justificat (malgrat la presència de les armes) i per a d'altres era un acte més de violència.
Llavors van venir els dubtes "de fe". Sigui com sigui, vaig arribar a la meva pròpia conclusió: si jo sóc pacifista, Salvador no era precisament un sant, encara que en el moment en què va passar tot estigués plenament justificat perquè era una lluita contra l'opressió. Tot, excepte violències, d'una i altra banda, que eren una altra forma d'opressió perquè d'una i altra banda hi havia gent que patia, de vegades gent que patia conseqüències de no pensar com un grup, de vegdes conseqüències de no pensar com l'altre grup. Però la violència era present per ambdues bandes. I vaig aparcar el tema.
Sempre més he anat en contra de la violència, des de qualsevol dels costats. I resulta que com més gran em faig més violència veig, al meu voltant. La impotència ha tornat a fer acte de presència a la meva vida, però com que jo sóc més vella, me la miro de forma més esbiaixada, intento portar una vida senzilla i ser el més justa possible a l'hora de fer judicis de valor. Cada vegada em costa més, fer judicis de valor. Però tampoc no vull caure en el relativisme. Un caos, tot plegat, no us penseu. I un munt de contradiccions.
Per acabar: em fa por que "també" em vulguin manipular des d'aquesta pel·li. He arribat a la conclusió que no hi ha res gratuït, que totes les coses que ens venen donades des de tot arreu, tenen alguna finalitat, ni que sigui la comercial.
I jo dic NO.
Digueu-me desconfiada.
I perdoneu-me, no sé descriure millor els meus arguments.
LA PEL·LI EM VA AGRADAR MOLT. Només que jo al joc dels Oscars no hi jugo, digueu-me escèptica o digueu-me el que vulgueu, hi teniu tot el dret.
A ver, entended mis palabras sin tergiversarlas, por favor, entre todos. La película me encantó, sólo que no me produjo la emoción que esperaba, quizá porque yo estoy en un momento en el que he llorado mucho y quizá me quedan pocas lágrimas de reserva… no, no creo que esa sea la razón.

Lo que intentaba decir es que fui al cine influenciada por todos los medios de comunicación y por todas las opiniones favorables de los amigos. Es decir: no fui al cine “virgen” tal como a mi me gusta ir al cine, contrariamente a cómo me gusta leer un libro, que antes siempre pido opiniones y leo críticas.

El caso de esta peli es que cuando los hechos se dieron de verdad yo estaba absolutamente mezclada en los acontecimientos porque los estaba viviendo en directo. Participé en actos para parar la muerte de Salvador, sentí impotencia ante la forma de llevar a cabo esa ejecución, el repugnante garrote vil.
Con los años me di cuenta de todo lo que comportaba una formación como el MIL. Para algunos, estaba más que justificada (a pesar de la presencia de las armas) y para otros era un acto más de violencia. Entonces llegaron mis dudas “de fe”. Sea como sea, llegué a mi propia conclusión: si yo soy pacifista, Salvador no era un santo precisamente, aunque en el momento en que ocurrió todo yo estuviera justificando ese tipo de lucha porque iba contra la opresión. Sin embargo, todo estaba justificado, según yo, excepto la violencia, de uno y otro lado, que no era más que otra forma de opresión, porque en ambos lados había gente que sufría. A veces sufrían los que pensaban de una forma, otras veces sufrían los que pensaban de otra. La violencia estaba presente en todos lados. Y aparqué el tema.

Yo estaba/estoy, pues, contra la violencia, desde cualquier lado. Y resulta que cuanto más mayor me hago más violencia hay a mi alrededor. La impotencia ha vuelto a hacer acto de presencia en mi vida, pero como que yo soy más vieja, la miro de una forma más sesgada. Intento llevar una vida sencilla y ser lo más justa posible cuando hago juicios de valor. Y cada vez me cuesta más, hacerlos. Pero tampoco quiero caer en el relativismo. Un caos, si me lo permitís. Y gran cantidad de contradicciones.

Para terminar: me da miedo que “también” me quieran manipular desde esa peli. He llegado a la conclusión de que no hay nada gratuito, de que todas las cosas que nos vienen dadas desde todos lados, tienen alguna finalidad, aunque sea la comercial.

Y yo digo NO.
Llamadme desconfiada.
Y perdonadme, no sé expresar mejor mis argumentos.

LA PELI ME ENCANTÓ. Sólo que yo a los Oscars no juego, llamadme escéptica, o llamadme lo que queráis, estáis en vuestro derecho.
Continuo teniendo que poner una palabra para enviar mis propios escritos, ¿qué le vamos a hacer? aunque sea un error me toca las narices.
Durante dos días he puesto a Chavela Vargas: "Luz de luna"

21 comentaris:

Trenzas ha dit...

Política=manipulación, de alguna forma. He leído de todo acerca de esta película, porque el tema me interesó. Y lo que dicen unos y otros es tan diametralmente opuesto que sigue siendo mejor dejar el tema en una película y punto. A estas alturas muchos testigos ya no existen y a los que sí, apenas se les ha preguntado. El dinero por los derechos del nombre habrá sido suficiente para que muchas "memorias" hayan fallado lo que sí fue y recordado lo que no.
Y seguro que me equivoco mucho. En mi descargo decir que mis errores no me reportan ningún beneficio ni me hacen publicidad.
En finssss...!
Molts petonets, Arare_

Vert ha dit...

Creo que te explicas perfectamente. De hecho, estoy de acuerdo contigo en la comercialización del tema. También me sentí identificado con el enfoque que Julia le dió en el post de ayer.
Reflexión: Los valores sociales cambian. La consideración de la violencia, no es la misma hoy que la de años o siglos atrás. Lo mismo ocurre con el sexo, la fuerza, o la religión.

bellosoli ha dit...

jo sempre he viscut en democràcia, així que em costa imaginar què és saber que qui et puteja és l'estat i que clar, no ho pots denunciar perquè per fer-ho hauries d'anar a la policia de l'estat la qual t'enviaria, en el millor dels casos, a prendre pel sac.

Dins del món en que m'ha tocat viure la violència no hi té capiguda perquè quan algú comet un acte violent vers mi no em cal respondre sinó anar als organismes de l'estat a que hi posin solució, però quan el que comet actes violents vers mi és l'estat... que s'hi pot fer? Jo crec que el viatge que se li va pagar al Carrero Blanco per veure Madrid des de l'aire va estar be, era l'únic que s'hi podia fer, i tan de bo 40 anys abans li en haguessin pagat un altre al Franco. Però clar,quan s'entra en aquest joc de vegades la línia es torna difusa...

Lúzbel Guerrero ha dit...

Buenos días arare, he venido a agradecerte la visita y me encontré con un escrito que pone de manifiesto una realidad desasosegante, la imparcialidad no existe, y a veces se la disfraza para vendernos tal o cual cosa. Ahora dudo sobre si veré el film o no, aunque por mi edad, ya habría de tenerlo claro.
Volveré para remontar tus post anteriores con más cama; ahora toca siestón porque, no sé si sabías, que esta noche en Madrid hay "Noche en Blanco" y andaré por ahí buscando almitas cultivadas. Hasta pronto

Anònim ha dit...

Jo crec que no aniré a veure la peli, fa temps vaig veure un documental que crec explicava la història bastant neutralment, en la època que es va produir l'esdeveniment també ho vaig viuré bastant... l'únic que m’ha quedat de tot això es que estic totalment en contra de la pena de mort.

Arare, t’agrada la Chavela ? a mi m’encanta !!!

Un petonet, :)*

Anònim ha dit...

Hola,

He seguit els dos articles i els comentaris amb molta atenció, Arare.
Jo també soc de la generació que va viure aquells fets. Aquells penúltims cops de cua de la bèstia. La Júlia ha fet molt bé de recordar que no van ser els darrers.

No aniré a veure la pel·lícula. No m'interessa.

Recordo el que recordo i no m'ho han d'explicar. Sigui dit amb la necessària modèstia. I menys encara, escenificar-ho.

A una edat determinada, i parlo per mí,el rigor del coneixement esdevé estètica. I no parlo, ja ho saps, de l'estètica d'unes imatges.
Crec que qui vol conèixer ha de fer més esforç que la simple visió d'una pel·licula, per ben feta que pugui estar.

Em sembla preocupant -per erroni- l'efecte, espero que no desitjat, de creació d'un nou mite, i per tant, acrític, com es pot veure per molts blogs.

Et saluda el Geperut.

Anònim ha dit...

Hola, Arare,
Estic en tot d'acord amb tu, excepció feta de l'afirmació que fas sobre que en aquella època 'aquella' violència estaba justificada. Jo crec que en aquella època hi havia molta gent lluitant per la democràcia i arriscant-se força sense recórrer a més violència ni atracar bancs, i crec que és a aquesta gent, potser més moderada però també més eficaç, a qui devem una transició -moderadament- pacífica. L'ideari d'aquests grups era confús, entre ells no s'entenien, cosa que malauradament, les esquerres radicals han repetit força. En fi, tot plegat no treu força a la meva condemna de la pena de mort i al meu plany pel fet que, en aquell moment, les protestes van ser molt febles i aigualides. L'escrit de Barnils és gràfic, en el sentit que la mort coincidia amb un sopar més o menys progre, si les protestes (pacífiques) haguessin estat més massives, com eren en altres ocasions, potser... qui sap, s'hauria evitat el tràgic final.

Anònim ha dit...

Perdó, Arare, potser no t'he llegit bé, crec que el que dius és que 'aleshores' et semblava justificable. En fi, problemes d'anar massa de pressa llegint.

Montse ha dit...

Efectivament, Júlia, però ni tan sols aleshores em semblava justificable, la violència. El que em semblava justificable era la lluita (però lluita no és sinònim de violència, em fa l'efecte)... un pot lluitar per salvar el seu amor, per exemple, sense fer-ho amb violència, no sé si m'explico.

Jo no vull fer un mite d'algú que lluita a punta de pistola. Ni vull que em manipulin perquè jo em pensi que se l'ha de mitificar.

Malgrat tot, vaig lluitar pacíficament (jo no vaig tirar mai una pedra a un poli ni vaig ajudar ningú a cremar cotxes o a preparar coctels molotov, només plorava i cridava libertat. Una vegada, només una, que havia de venir a cantar Pete Seger a no sé quina facultat i després no va venir i tot va ser un enrenou, vaig rebre un cop de porra que va fer que al meu cul hi quedés una bona marca reivindicativa per força temps)

En fi, tot plegat ja saps de què et parlo, Julieta. I tants altres, sabeu de què us parlo!!!

Bueno, para los que no entienden catalán y para abreviar: que yo soy pacifista y no quiero mitificar a nadie- desde ningún bando- que haya llevado a cabo la lucha reivindicativa con las armas.

Montse ha dit...

Benvingut, Geperut, llàstima que no hagis deixat un lloc per comunicar-se amb tu (no tens blog?) Torna quan vulguis. Un petó des del meu mar (avui plujós)

Montse ha dit...

jaka, la Chavela m'agrada molt, la seva veu trencada, pels anys i per l'alcohol, la fa absolutament imprescindible de tant en tant. Hi ha una cançó "Nosotros", que "destrossen" ella i en Sabina, que és la millor destrossa de cançó que conec :)

Jo també estic en contra de la pena de mort, però estic segura que davant la opció "morir o matar" no tindria cap dubte. Mai posaria l'altra galta, vaja! però són idees diferents, no?

Montse ha dit...

Luzbel Guerrero, es cierto, la imparcialidad no existe porque todos llevamos una carga a nuestras espaldas que hace que veamos la realidad desde nuestro propio punto de vista. Por eso, a veces, una quiere ponerse en el lugar del otro y no siempre es posible porque fácilmente se podría caer en el relativismo. Tema complicado!
Muchas gracias por tu visita, espero que nos leamos!

Montse ha dit...

Bellosoli, nen, per sort, ets de la generació del meu fill Jordi - amb qui vaig anar a veure la pel·li-
Em sembla que per a la vostra generació, aquesta pel·li pot ser una mena de documental - una mica amanit- del que va passar. Ell i la seva nòvia "flipaven". Jo no.

No és el mateix, haver viscut sempre en democràcia, encara que de vegades aquesta ens sembli descafeïnada.

Un petonet!

Montse ha dit...

Vert, los valores cambian, efectivamente. Pero no lo digas como si eso fuera intrínsecamente malo. POr suerte para los mortales, las ideas en cuanto al sexo, han cambiado, y mucho. Quizá se están pasando al otro extremo, puede que no hiciera falta, pero la liberación que supone para la gente la idea de que "no hay pecado en un acto de amor", es muy importante. Creo.

Has llegit el Pare Llimona? (q.e.p.d.)

En otros conceptos los cambios no han sido para bien. Por ejemplo, la falta de valoración actual hacia los profesores... la exaltación de la chulería, del "todo vale", del "no hace falta esforzarse por nada", la exaltación del "placer inmediato" (no me estoy refiriendo al sexo ahora)... buf buf buf, esto da para cientos de posts.

Un petonet passat per aigua.

Montse ha dit...

Trenzas, si los errores nos reportaran beneficios económicos, probablemente yo sería millonaria.
:)

Un petó des d'un mar preciós (igual que el teu, segurament).
Records a l'Agata!!!

Anònim ha dit...

Hola, Arare, crec que no podem evitar tornar al tema, doncs és important, sobretot de cara al present. Penso en els de la generació dels nostres fills i nebots, crec que molts surten de la peli flipant, com tu dius, i també amb una admiració per aquestes formes de lluita, ja que quan s'és jove sol passar això. Per això entenc el suport de molts joves a causes que, amb el temps, es mostren, si més no, ambígües o complexes i la necessitat d'acció que tenen i que de vegades pot portar a simplificacions que sostenen actes violents, on, al capdavall, reben sempre els innocents, per totes bandes. Per això cal, si es pot, matisar la realitat amb la veu, tèbia potser i poc heroica, de l'experiència, encara que als joves arrauxats els serveixi de poc, això. Ai, no sé si m'he explicat o m'he enrotllat, una abraçada matinera.

Modgi ha dit...

Us esteu donant compte que esteu fent el que se suposa que hauríeu de fer, és a dir: parlar de la peli?

Anònim ha dit...

Modgi, no crec que parlar-ne sigui bo ni dolent sinó tot el contrari. Jo en volia parlar. Ja ho he fet.
:)

Júlia, qualsevol cosa que serveixi per transmetre informació viscuda em sembla bé, sempre que no serveixi també per manipular. I jo em sento manipulada per tots els costats i des de tots els punts de vista. M'he tornat desconfiada, però és que m'hi han fet tornar, reina meva!

Vaig a fer el souflé, que tinc un convidat!

miquel ha dit...

Jo, que era, em sembla, una miqueta més gran que tu i anava i no anava a la mateixa universitat que tu, tampoc no aniré a veure la pel·lícula. I la veritat és que no tinc ganes de justificar la meva decisió, però va en la línia del que dieu alguns de vosaltres i d'alguna crítica, que també em sembla solvent, que he llegit. Llàstima.

Montse ha dit...

Llàstima, pere. Si. Gràcies per venir a casa meva. Un petó matiner (encara que no tant matiner com tu)

Zifnab ha dit...

Creo que la izquiera se está mitificando a si misma para poder concebirse a sí misma como los buenos y quedarse tranquilos de una vez. Igual hace la derecha y entre tanto nada vale y nada sirve para algunos. No vi la peli no se que opinar, pero una peli no deja de ser eso y sabiendo que los hechos nunca fueron reales aunque lo fueran es suficiente