Cuando corría, que ahora ya llevo dos años sin correr, a veces me hacía ilusión participar en las carreras cortas que se hacían cerca de mi pueblo o un poco más lejos. La más larga en la que participé fue la Behobia-Donostia, pero de esta ya hace muchos años. Se pueden leer mis propios comentarios acerca de ella en el blog Només del mar, pero eso ya lo sabéis, los que me vais siguiendo más o menos regularmente. No iba por ahí. Lo que quería decir es que cuando participaba en las carreras, populares o no, de menos de 20 km, lo que sentía cada vez era lo siguiente:
Después del tiro de salida los buenos me pasan. Todos, todos, todos. Yo me voy quedando sola poco a poco, hasta que llego a pensar que voy la última. Entonces también pienso que si yo no fuera la última, no habría quien pudiera llegar primero. De vez en cuando me giro y veo que no, que no soy la última, que hay mucha gente detrás de mi... y continúo corriendo, corriendo, respirando, con el aliciente de que no soy la última pero sabiendo que jamás en la vida podría ser ni la primera ni de las primeras. Entre otras cosas porque soy consciente de que mi nivel de entrenamiento no es el de los buenos. No sé si estoy satisfecha o si me sabe mal. Sólo sé que voy corriendo, corriendo, corriendo, con el ansia de llegar, de hacer un buen papel, proporcionado a mis posibilidades, eso que quede claro. Cuando llego a la meta, los primeros ya hace rato que han llegado, ya se pasean, triunfantes, comiéndose un bocadillo y bebiendo agua, mirándome de arriba a abajo, como si yo fuera una pobre desgraciada que nunca llegará... y entonces toda la euforia que yo llevaba se va a la porra y me cae el alma a los pies. Tampoco es necesario que los primeros miren así a los últimos. Sin últimos no habría primeros. Creo que es una falta de educación por su parte, pasearse incluso por “dentro” de lo que sería el espacio previsto para que vayan llegando los corredores. Que se queden a un lado, ¿no? (esto no lo he escrito en catalán, lo digo ahora). Estoy cansada, no he sido la primera pero lo he hecho. Llego más tarde, pero llego. Detrás de mi todavía llegan muchos, muchos más. Pero eso no me consuela.
Hay quien se ha quedado por el camino, quien no ha terminado toda la carrera, hay quien entraba en la carrera haciendo trampa, a media carrera, que lo ves, cuando pasa eso, y piensas “peor para ti, burro/a, ¿a quien vas a engañar?" Pero luego ves que el tramposo corre más porque está menos cansado que tú y cuando llegas lo ves entre los buenos de verdad, comiendo el bocadillo y bebiendo agua, departiendo amigablemente con los legales. Y te da mucha rabia. Y me da mucha rabia. Y me siento idiota.
Durante mucho rato, en alguna carrera de aquellas que yo suelo hacer en aproximadamente una hora y cinco – como es el caso de una de las San Silvestres que hice- me encuentro que no corro al mismo ritmo que nadie: me encuentro sola en medio de los últimos buenos y de los primeros llamémosles malos (con su permiso). O sea, que yo tengo un ritmo que no tiene nadie más. Y eso me extraña, a veces, mientras corro, pienso que no me puedo meter en ningún saco, que no formo parte de ningún grupo. Y me siento sola. Pero bueno, la cuestión es que llego a la meta y eso, dentro de mí, es una satisfacción, aunque de cara al mundo yo sea una pobre corredora de andar por casa.
Muy bien, ahora dejadme decir que mi vida tiene cierto paralelismo con las carreras. Me pasa lo mismo. Si traslado el tema a la vida misma, veo que yo llevo mi propio ritmo, nunca he destacado especialmente en nada pero siempre he llegado a la meta, esforzándome mucho, pero siempre he llegado – de momento- adonde me había propuesto. En todos los ámbitos de la vida.
Pero a pesar de todo, cuando veo a los triunfadores y triunfadoras tramposos (que no a los que se lo han ganado por piernas o por cabeza o por esfuerzo o, qué caramba, porque son mejores) estoy hablando de los tramposos, de los que han hecho trampas toda su vida, y todo el mundo conoce a alguien así, ahora no me vengáis con que me invento cosas, cuando los veo comiendo el bocadillo junto a los que SÍ merecían triunfar , mirándome por encima del hombro, algunos y algunas que sé que en algún momento me han llegado a envidiar, pero que se acaban creyendo su propia película, que acaban por creerse que las trampas no existieron, aunque parezca increíble... entonces, ¿para qué nos vamos a engañar? Entonces me siento un poco idiota.
Quan corria,que ara ja fa dos anys que no corro, de vegades em feia il·lusió participar a les curses curtes que es feien a prop del meu poble o una mica més lluny. La més llarga a la que vaig participar va ser la Behobia-Donostia, però d'aquesta ja fa molts anys. Es poden llegir els meus propis comentaris al bloc Només del mar, però això ja ho sabeu, els que em seguiu més o menys regularment. No anava pas per aquí, el que volia dir és que quan participava en curses, populars o no*,de menys de 20 km, el que sentia cada vegada era el següent:
Després del tret de sortida els bons em passen. Tots, tots i tots. Jo em vaig quedant sola, a poc a poc, fins que arribo a pensar que vaig la darrera. Llavors també penso que si jo no anés la darrera, no hi hauria qui pogués arribar primer. De tant en tant giro el cap i veig que no, que no sóc la darrera, que déu n'hi do la gent que hi ha darrere meu... i continuo corrent, corrent, esbufegant, amb l'al·licient que no sóc l'última, però sabent del cert que mai de la vida podria ser ni la primera ni de les primeres. Entre altres coses perquè el meu nivell d'entrenament no és el dels bons. No sé si estic satisfeta o si em sap greu. Només sé que vaig corrent, corrent, corrent, amb l'ànsia d'arribar en un bon lloc, de fer un bon paper, sempre dintre de les meves possibilitats, això que quedi clar. Quan arribo a la meta, els primers ja fa estona que han arribat, ja es passegen, triomfants, menjant-se un entrepà i bevent aigua, mirant-me des de dalt, com si jo fos una pobra desgraciada que mai no arribarà... i llavors tota l'eufòria que jo portava se'n va en orris i em cau l'ànima als peus. Esbufego, estic cansada, no he estat la primera, però ho he fet. Arribo més tard, però arribo. Darrere meu encara n'arriben molts, molts més. Però això no em consola. Hi ha hagut qui s'ha quedat pel camí, qui no ha fet la cursa del tot, hi ha hagut qui "entrava" a la cursa fent trampa, a mitja cursa, que ho veus, quan això passa i dius "pitjor per tu, burro/a, que no ho veus, que t'estàs enganyant"? però després veus que, com que aquell/a que ha fet trampa corre més perquè no està tan cansat/da com tu, et passa sense problemes. I arriba abans que tu i quan arribes a la meta també s'està menjant l'entrepà i bevent aigua i et mira per damunt l'espatlla i tu penses "jo sé que has fet trampa i tu també, però la resta de la gent no ho sap". I em sento una mica idiota. Durant molta estona, en alguna cursa d'aquelles que jo faig en una hora i cinc minuts - com és el cas d'una de les Sant Silvestres que vaig fer- em trobo que no corro al mateix ritme que ningú: em trobo sola enmig dels darrers bons i dels primers diguem-ne dolents. O sigui, que jo tinc un ritme que no té ningú més. I això m'estranya, de vegades, mentre corro, penso que no em puc ficar en cap sac, que no formo part de cap dels grups. I em sento sola. Però bé, la qüestió és que arribo a la meta i això, dins meu, és una satisfacció, encara que de cara al món jo sigui una pobra corredora d'estar per casa.
Molt bé, ara deixeu-me dir que la meva vida té un paral·lelisme amb les curses. Em passa tres quarts del mateix si faig el trasllat del camp de les curses al camp de la vida: tinc el meu propi ritme, mai no he destacat especialment en res però sempre he arribat a la meta, esforçant-me i esbufegant, però sempre he arribat - de moment- allà on m'he proposat. En tots els àmbits de la vida, val a dir-ho.
Però malgrat tot, quan veig els triomfadors i triomfadores d'aquells que han fet trampa tota la seva vida, quan els veig menjant-se l'entrèpà i bevent aigua i mirant-me per damunt l'espatlla, alguns i algunes que sé del cert que molts cops m'han arribat a envejar, però que s'acaben creient que realment ho han fet tot i en canvi ( ells/elles) i jo sabem que s'han incorporat a mitja cursa i que, per tant, els seus esbufecs són pur teatre, llavors em sento una mica idiota, per què ens hem d'enganyar?...
* Em sembla que la diferència entre una cursa popular i una que no ho és és que a la cursa popular, hi ha qui la fa corrent i qui la fa caminant o alternant el caminar amb el córrer. Al menys aquesta és la idea que jo tinc, que pot estar equivocada.
Ambdues imatges són extretes d'internet. La de la corredora ja l'he esborronat perquè no es reconegui, però podria ser jo mateixa. No ho sóc, ep!
Entrades
La Glòria m'envia un meme que consisteix a enviar la foto d'algun dels nostres racons preferits (d'allà on vivim) . M'he decidit per aquesta foto, que pertany a una regata celebrada en aigües de Blanes fa un parell d'anys. Aquesta foto està feta des del Swing - encara no teníem el Blauet- Nosaltres no hi participàvem, a la regata, només vam sortir a navegar paral·lelament i a gaudir d'una navegació plàcida i tranquil·la. 
