30 d’abril, 2009

mentiders

Diu que congelaran els rebuts de la llum a aquelles famílies que compleixin unes quantes condicions que, segur que si ens posem a investigar, ben poca gent complirà. Jo em pregunto si, a partir del 2012 els cobraran de cop tot el que els hagin rebaixat mentrestant... són ben capaços!

Si ho fan de la mateixa manera que el govern de la Generalitat paga els ajuts als nois i noies que es volen emancipar de casa i que paguen un lloguer... anem ben frescos! i si ho fan de la mateixa manera que el govern central paga els ajuts a les persones amb dependència... ja ens podem fer retratar!

Senyors Polítics (no sé per què ho poso en majúscula) sisplau, deixin d'omplir-se la boca amb paraules grandiloqüents i amb promeses que SABEN del cert que mai compliran. Que no ens mamem el dit!!! (o si?)




29 d’abril, 2009

NOTÍCIA

Atenció a la grip porcina! podria convertir-se en una greu pandèmia.


Tranquil·litat respecte als països en guerra. Com que la gent no fa turisme, no es sospita que hi hagi cap cas.

27 d’abril, 2009

Montserrat




Celebrar el sant és un costum ben bé nostre. No sé si només català o també de la resta d'Espanya, però nostre, al cap i a la fi.


I avui ens toca a les que ens diem com la muntanya, tan bonica que podria ser, i tan mercantilitzada que està, pobra... que jo la recordo de quan hi anava de petita, que em semblava un dels paisatges més bonics del món, i en canvi, la darrera vegada que hi vaig anar, feina vaig tenir per reconèixer que aquella era la "meva" muntanya, de tan plena de gent, turistes i del país, cameres fotogràfiques en mà, i haver de sentir el Virolai entre xerrameques de la gent i amb algú que, directament, graponejava l'orgue, en lloc d'acompanyar suaument una música tan bonica... i jo que recordava haver-me sentit gairebé mística, quan hi entrava amb els meus pares, i en sortir compràvem el tradicional mató embolicat amb una fulla de col... ara hi venen de tot i força! (la pela és la pela, tu, i deixa't estar de punyetes i misticismes)




Mai m'havia agradat, l'aspecte de la meva patrona. Una marededéu havia de ser - segons els meus cànons de bellesa de les marededeus - una mena de verge de Lourdes o com una versió de Murillo, tota plena d'angelets decapitats, amb una serpota als peus de la senyora, que havia de portar un vestit blanc i un manto blau, que havia de semblar una princesa.


En lloc d'això, em presentaven una imatge d'una marededéu lletja com un pecat, rabassuda, negra com un carbó i amb un nen lleig com ella i una bola en una mà. Mai no vaig entendre per què la meva marededéu havia de ser tan relletja! i sempre la vaig rebutjar (digueu-me racista)





Amb el temps vaig aprendre que la imatge - romànica- era la que era, però que la verge jo me la podia imaginar com jo volia. Llàstima que llavors jo ja feia temps que havia deixat de creure la beneiteria de la virginitat de Maria i totes aquestes coses... i ja no em va servir mai més.




Malgrat tot, avui és el meu sant i el de totes les que ens diem Montserrat, o Maria de Montserrat, com jo (manda huev...) però això és el que hi ha!




FELICITATS, Montserrats! i que passeu/passem un bon dia!


Us deixo amb el Pie Jesu (Fauré) - per mi, molt més ben interpretada que el Virolai cantat model orgue de gats per acontentar el personal -


El solista es diu David Pla i té 12 anys.









26 d’abril, 2009

La màgia dels blogs

La IBM, de Poesiaula, m'ha atorgat aquest premi. Moltes gràcies, amiga, per haver pensat en mi!


Aquest premi representa, segons els seus creadors, les sensacions que el color violeta porta a la nostra ment. És donat als blocs que tenen algunes de les sensacions d'aquest color. Algunes d'elles són: màgia, encantament, graciositat, magnetisme... y tot allò que pareix màgic.Les normes són les següents:

Exhibir el Segell Violeta al bloc amb les normes.
Indicar quants blocs consideres que mereixen aquest segell.
Avisar als indicats.
Escriure dos poders màgics (no sé què vol dir, això, però intentaré exposar què són per mi dos poders màgics)


1) El poder de les paraules

2) La màgia dels sentiments


Així, els meus blocs màgics són:

Nois, noies, després que ha passat més d'una setmana, sóc incapaç de dir-vos quins són els blogs més màgics per mi. perquè la màgia - per mi- és a tots els blogs que segueixo, que llegeixo, que admiro... i no vull fer distincions. Cadascun de vosaltres teniu la vostra pròpia màgia, per tant...

El premi és per tots vosaltres, blogaires que em llegiu i a qui llegeixo.

Una cançó amb màgia... i que parla de violetes. Per tots vosaltres.


25 d’abril, 2009

Escrit d'aquells que no serveixen per a res

La Taca dorm als meus peus, gairebé em fa calor, però és el que hi ha. Ella, si pot, es posa a la meva falda. Primer em feia nosa i no l'hi deixava posar. Un dia se'm va ocórrer que potser necessitava el contacte "humà" amb la seva companya -mestressa (jo) i me la vaig posar a la falda. Va ser el preludi d'una bonica història d'amor i roncs (ronca com un gat, deuen ser les influències del Xat), ja que, a no ser que no em vingui bé o que hagi decidit fer punt o brodar (jo, no pas ella) cada nit, després de sopar, quan ens asseiem a veure el programa de prime time que toqui (ventdelpla, polònia, un partit, o elquesigui) la gosseta ja es frega les potes pensant en com dormirà de bé a la meva butaca! (perquè per mi que el que li agrada, més que no pas estar-se a la falda, és estar-se a la butaca que li és prohibida quan s'hi enfila sense permís)...

Doncs això: la Taca dorm, la besàvia se n'ha anat a dormir molt d'hora, però s'ha emportat el diari, això vol dir que encara no deu dormir, que el diari és molt llarg! el capità veu el Barça, que va perdent amb el València (primera notícia, ara que ho he d'escriure, li he preguntat i diu que perd... quines coses!) i jo fins ara he estat jugant al Bookworm (un joc del que encara no m'he desenganxat mai i que de tant en tant m'hi dedico, mentre em prenc la darrera infusió del dia) i ara m'he dit "potser estaria bé fer un post d'aquells on no dius res, però on ho dius tot". D'aquells que tant els agraden als autors consagrats, aquells que diuen allò que els blocaires som una colla de tarats que ens dediquem a ventilar les nostres vides a la xarxa.

Parlant de ventilar vides a la xarxa... estic molt contenta perquè he trobat el blog de l'Olga Xirinacs, una autora a qui admiro força i ara la visito cada dia. Ves, si no existissin els blogs, doncs no hauria tingut mai l'oportunitat de comentar coses amb aquesta escriptora... ara que hi penso, fa dies que no visito Dolors Alberola i encara en fa més que no vaig al blog de la Lucia Etxebarria, ni el web de la Carmen Sanz Soto... ni... ui,ui,ui, em sembla que abans que acabi el partit me'n vaig a fer una volteta pels seus espais.

I després, a dormir, que sembla que no, però fa molta son! I demà serà un altre dia. I a les set, caldrà treure la Taca a fer pipí... maremeva... millor me'n vaig a dormir ara mateix! Bona nit, bons germans!

(qui no havia cantat aquesta cançó?, eh, petits kumbas?)




Oh! My Lord, Kumbaya! el Thierry Henry (o com s'escrigui) acaba de fer un gol, així que, de moment, "hem" empatat. Amb aquesta bona notícia, me'n vaig al llit definitivament. Vijjjca el Barça!

24 d’abril, 2009

Rànquings estúpids

imatge que no recordo d'on vaig treure

Ahir, el sol ens va obsequiar amb la seva energia. La veritat és que va ser un dia radiant, no solament per la llum generosa amb què que ens escalfava l'astre, sinó també per la generosa exposició de flaire de roses i de llibres.


Hi ha, però, quelcom que em fa adonar-me que ens hem de salvar: salvem-nos de l'intent, per part de no sé ben bé qui o no sé ben bé què, que tot, a les nostres vides, sigui una gran competició. Rànquing de llibres, rànquing de músiques, rànquing de pel·lícules, rànquing de polítics, rànquing de bellesa... per què?


Deixeu-me mantenir la innocència de la lectura per la lectura, escoltar música pel goig d'escoltar-la i no pas per fer pujar el nivell d'audiència de tal o qual cantautor, de la contemplació de l'art per l'art, del goig d'escriure per mi i pels que em vulguin llegir, sense cap necessitat de ser "la millor".


Avui, mentre conduïa, he sentit un bocí d'una discusió d'aquestes de tertulians, a RAC 1 i m'ha semblat que em llegien el pensament! parlaven, precisament, del tema que jo apunto: que es veu que ahir, a les sis de la tarda, més o menys, la més gran preocupació de tothom, radicava en saber quin era el llibre més comprat (que no el més llegit, ep!)... quin era l'autor més valorat (en nombre de llibres venuts, no pas com a persona, ep!) Quina beneiteria, valga'm Déu!


Jo vaig xalar (m'agrada, aquesta paraula que he agafat dels amics ebrencs) vaig xalar amb l'olor de les roses, amb la llum del meu mar, amb la vista de les paradetes de llibres, amb el fet de cuinar per la família, amb el pastís de poma que va portar la Violeta, amb la companyia dels meus, amb els llibres que ens vam comprar - cap d'ells serà mai un best seller, em fa l'efecte - i, francament: m'importa molt poc qui ha estat el guanyador d'aquesta cursa d'obstacles amb què hem convertit la millor festa de Catalunya.

21 d’abril, 2009

Compartim Rachmaninov?

Rachmaninov, Rhapsody on a theme of Paganini

Deixeu-me no posar-hi paraules.

20 d’abril, 2009

Ja fa dos anys!

Avui fa dos anys que, després de vint anys de convivència, vam decidir tirar pel dret, vestir-nos de festa, i casar-nos!

Encara que sembli mentida, continuem junts!!! No sé si m'heu de felicitar pels dos anys de casats o pels 22 anys junts... en qualsevol cas, estic al costat d'un home d'aquells que n'hi ha pocs.




19 d’abril, 2009

Això havia d'anar al blog de l'àvia però és igual...

Pare i fill, argumenten a l'uníson.

Estic nerviosa. Demà tinc el primer taller amb els pares i mares del grup "Espai familiar". Una cosa és la teoria - que me la sé molt bé- i l'altra, bastant diferent, fer un taller pràctic d'aquella teoria.


Normalment, de tallers similars, n'he fet per donar i per vendre, però sempre amb mares i fills "amb problemes", per dir-ho d'alguna manera. Amb pares i mares que, en certa manera, mostraven un cert rebuig cap als seus fills i molta dificultat a comunicar-se amb ells.


El grup de pares, mares i nadons de demà està en condicions d'impartir un curs sobre comunicació a la Universitat del Món.Afirmo.


I si canvio de punt de vista? I si deixo que sigui al revés? I si els demano que m'expliquin com ho fan per enfrontar les seves noves/velles idees amb tota una societat desnaturalitzada pels anys de rodatge?


Sigui com sigui... demà, un grup de pares, mares i nadons i jo, ens comunicarem de valent! Ja us n'explicaré l'experiència!


tinc uns nervis...

18 d’abril, 2009

L'hàbit no fa el monjo

Suposo que, a hores d'ara, tothom ha vist, ja, el famós video de la Susan Boyle.

Us asseguro que m'ha emocionat.

Segur, segur, que més d'una vegada hem jutjat algú per la seva apariència... com pot canviar-ho tot, una veu ... com la de la Susan, que després de cantar, resulta ser preciosa!

i aquí, un altre video, el de Paul Potts, per qui segurament tampoc no n'haurien donat ni un euro... i que va emocionar tothom...

ja ho veieu... avui va de músiques i situacions que m'han emocionat.

Un aclariment: a mi el que m'ha emocionat és la forma de cantar d'aquestes dues persones, les seves grans veus. I penso que al "jurat" els està bé, una lliçó d'humilitat com la que tant l'una com l'altre els han donat, perquè no es pensessin que per triomfar a la vida s'ha de ser guapo i ben plantat!

Per descomptat que les persones les hem de valorar en tant que persones i no cal que demostrin res a ningú. Malgrat tot, repeteixo, a mi m'han emocionat.

14 d’abril, 2009

No vaig a la tele pels pèls

imatge trobada a google
Pels pèls!

Us explico. Jo sempre em queixava que l'estadística, en aquest país, funciona com funciona (per mi, funciona malament, però com que jo sóc de lletres, doncs no sabria què dir... potser és que sóc jo. Sempre recordo, però, allò del pollastre i el mig pollastre i el pollastre i mig, ara no em feu explicar com va, que tampoc me'n recordo massa). Bé, la qüestió és que sempre m'havia preguntat com feien les enquestes, en aquest país nostre, que cada punt i moment estan fent estudis de tot i per tot. Jo pensava " a mi, fora d'una enquesta d'un partit polític una vegada, mai més no m 'han preguntat res". I va, i la setmana passada, em truquen per telèfon i em demanen permís per fer-me una enquesta, des de l'Institut de Norecordoquè. Com que estava de bones, vaig acceptar, pensant que seria una xorradeta de cinc minuts, però em van començar a fer preguntes sobre caramels, pastilles per la tos i altres llaminadures i em va fer gràcia i vaig respondre amb tota la sinceritat del món; vaig pensar que es tractava d'una indústria farmacèutica o un labortori o jo què sé, que volien fer un estudi comparatiu (perquè deien marques, alguna coneguda, altres desconegudes, al menys per mi). De cop vaig adonar-me que em feien alguna pregunta del gènere estúpid i els ho vaig dir ben clar: - què tenen a veure les pastilles per la tos amb la joventut i el dinamisme, senyor meu? qui ha fet aquesta enquesta, que s'ha cobert de glòria? - el noi es va posar a riure i em va dir que sisplau, que continués dient-li el que pensava de cada cosa que em preguntava. Dels caramels i pastilles per la tos vam passar als iogurs, a la llet, als detergents i altres productes de consum. Enmig de preguntes diguem-ne "normals", hi havia preguntes d'aquelles que en un examen penses "que fill de la gran dallonsis és el que ha preparat aquest examen", però com que no m'havien de posar nota, doncs jo deia exactament el que pensava, fent comentaris que al noi el feien riure (comentaris tipus jo, tipus Arare, tipus "fot-me-la aquí, que no hi tinc butxaques", perquè no m'hi estava jugant res)... total, quan vam acabar l'apartat de productes de consum i després d'un parell de badalls meus que devien quedar ben gravats (la conversa es veu que estava sent gravada) i prometent-me el xaval que de veritat que aquesta ja era la última part del qüestionari, vaig accedir a continuar (ja portàvem mitja hora llarga, sort que van trucar ells! en JS em mirava malament, que devia pensar que estava lligant amb el paio, perquè ens feiem uns bons tips de riure, encara que en JS no sabia que rèiem tots dos, el noi, i jo, cada vegada que la pregunta era idiota)... llavors va venir la part de política. Juro per tots els déus que ja m'havia marejat tant, que semblava que jo m'havia d'embolicar de mala manera amb el que em preguntava, però vaig estar atentíssima, per no ficar la pota (ara ja m'interessava més, el tema) i a la primera pregunta idiota li vaig dir que molt bé, que si s'havia de puntuar, jo no puntuava aquella poca-soltada, que posés "no sabe, no contesta". I així, unes quantes vegades. No hi havia noms ni de polítics ni de partits, però es podia deduir molt bé cada pregunta, de quin color era i a quin partit podia pertànyer. Quan vam acabar, li vaig dir que si s'havien de servir de l'enquesta que m'havien fet a mi, mai més em refiaria de cap més estudi estadístic del mercat, ja que allò era una olla de grills. I llavors va i em deixa anar que moltes gràcies per la meva amabilitat, que s'ho havia passat molt bé amb mi i que potser em trucarien de la tele per invitar-me al programa "tengo una pregunta para usted", per invitar-me a Madrid amb tots els gastos pagats per fer una pregunta al polític de torn. Em va fer gràcia , i no hi vig pensar més. "Qui no té res a fer... ja sabeu"... però avui, va i sona el telèfon a l'hora sagrada de la migdiada, i en JS em diu "és per tu i no és la teva mare"... ostres! Era una noia que em trucava per invitar-me el proper dimarts al programa en directe "tengo una pregunta para usted" i m'ha dit que si hi volia anar, em trucarien d'una agència de viatges per organitzar-me tota l'estada i tot, tot i tot. Una llàstima que hagi hagut de dir que no. Dilluns i dimecres tinc un taller (que imparteixo, per tant, no hi puc faltar, òbviament) i he hagut de dir que no!

Tot plegat és una bona tonteria, però mira... m'hauria fet gràcia i tot! i a més, fa molts anys que no vaig a Madrid...

i amb aquest senzill i emotiu acte, me'n vaig a llegir una estona.

13 d’abril, 2009

A casa hi ha formigues

La Marabunta, que arriba cada any amb la primavera, ja és aquí, malgrat la pluja, malgrat el vent, malgrat tot. No ho saben, les formigues, que per molt que al corte inglés sigui primavera, a casa encara hem d'engegar la cal·lefacció algun dia?
Ahir no vaig sortir perquè va ploure tot el dia i tenia una nyonya que no vegis... al final, a la tarda no me'n vaig poder estar i vaig fer un pastís recobert de xocolata, que ben bé podia semblar una mona, per què no? tot i que - em direu- no té pinta de mona, va fer el fet i vam berenar la mar de bé. Llàstima que, en ser un pastís improvisat, no teníem cava en fresc i ens la vam menjar amb cafè, cocacola, aigua o te, al gust... fins i tot la mona de casa va llepar les molles que va poder encalçar! Aquí document gràfic:







es pren la decisió, es preparen els ingredients.
l'oli, el sucre, la farina, la mantega, els ous (que no surten a la foto) , la llimona...

comencem a remenar...
la massa ja està feta: farem el pastís al xef de cuina i no al forn.
Apa, una mica de melmelada de xocolata i taronja per damunt i, a falta d'ous de pasqua pintadets o de xocolata, no tenint pollets ni plomes, què millor que una floreta seca per decorar?

aquí els Terminators (s'ho van "terminar" tot, tot i tot, els carpantes!)

i aquí la mona de casa, pendent de qualsevol molleta que pogués caure, per encalçar-la al vol!
L'altra mona - el gat- no va voler sortir a la foto... i per últim, la mona que havia fet la mona, era qui feia les fotos, així que no surt al reportatge. I el marit de la mona que havia fet la mona no és gaire amant de sortir per internet i té èpoques en les que encara s'hi posa més farruc, així que no surt, no perquè no hi fos ni perquè no mengés, ep, no surt perquè no el vaig fotografiar!
Els terminators són: la besàvia, la Mar i en Gerard.
Si sou servits... us en faig una altra, perquè se la van cruspir sencera! ÔÔ

11 d’abril, 2009

Hi havia una vegada a Blanes


Plou. He d'anar a comprar perquè i la nevera és a mitges. Avui serem vuit. Tot i això, ni en Ferran i la Marina ni l'Aleix i la Marta ni en Miquel i l'Anna, seran amb nosaltres. És el que té, ser família nombrosa. Si ells també vinguessin, seríem catorze, no està malament!

Estic escoltant bandes sonores de pel·lis de l'Oest. O sigui: Ennio Morricone per un tub. I la veritat és que m'agrada. M'agrada molt. Al youtube he trobat unes quantes versions de Morricone per orquestra i m'ha encantat, tant, que no sabria si m'agrada més així o per la banda sonora de les pel·lis. Tot i que ja sabeu que les versions em solen agradar, em quedo amb la BSO, al menys, per aquesta vegada. No caldria que servís de precedent, però. No sabia si deixar-vos amb "La muerte tenía un precio" o amb "Érase una vez en el Oeste". Com que no podia decidir-me, he optat per deixar-vos-les totes dues i escolliu. O les escolteu totes dues. O no. El que vulgueu, sou ben lliures (al menys per això, ep!)

Escric i miro el mar, i miro la pluja i de tant en tant he de rectificar alguna paraula perquè resulta que m'he equivocat, en no mirar el teclat (gairebé mai no el miro, jo, el teclat, és curiós. Si em feu dir on són les lletres, no ho sé, no en tinc ni idea, vagament recordo les meves pràctiques de mecanografia per entrar a treballar en un banc on vaig treballar un any i a la meva ment em venen ratlles i ratlles d'asdfgh ñlkjh, plenes a vessar i de frases estúpides repetides fins a la sacietat, per tal de trobar les lletres al teclat, model "Muerto el perro se acabó la rabia", on, més d'una vegada, es podia llegir "Mureto el pero se acabó la raiba" i visca la dislèxia)

Semblo en Cuní, que me'n vaig d'una cosa a l'altra sense adonar-me'n! I és que a mi m'agrda escriure els posts així, a la brava, sense rellegir. I així em va!

Mentre escric i miro el mar i recordo les meves classes (autodidactes! amb una Underwood que em va aconseguir el meu pare abans no la llencessin al seu despatx) vaig pensant què faré per dinar i no me'n surto. Potser valdria més que, en lloc de fer cinquanta coses a l'hora, ho deixi estar tot i em concentri en fer la llista de la compra, no trobeu? però és que s'hi està molt bé, aquí, escoltant Morricone, parlant virtualment amb vosaltres i fent una ullada al mar de tant en tant...

Al final, ahir, vaig fer una tatin de carxofa que em vaig oblidar de fotografiar (sóc un desastre) però que va sortir boníssima! Per aprofitar el forn i un bocí de pasta brisa, vaig fer també una tatin de poma, però "vite faite", o sigui, no la fórmula tradicional, sinó la que es fa amb el microones. Només que jo vaig aprofitar l'escalfor i l'energia del forn tradicional. Va sortir força bé.

I avui, tot i que no serem els mateixos (fora d'en J.S. i jo i la besàvia) no sé si tornar a fer una tatin de poma... que queda boníssima i és fàcil, o si comprar fruita i fer macedònia o si... demà no menjarem mona, perquè no hi haurà "cap nen" i la iaia té colesterol, en JS es vol aprimar i a mi tant me fa, la mona, prefereixo un parell de taronges ben sucoses. I si compro una mona? És que quedaria bona, feta per mi, però no hi ha ganes...

Ja paro, ja paro. Si aquest post el llegís l'Empar Moliner - que m'agrada bastant, encara que trobo que va una mica de sobrada i es mira tot cristo que escriu per damunt de l'espatlla, cosa que ella pot fer, ep! - si el llegís, dic, cosa que mai no passarà, diria que els blogaires som gent que no té res més a fer, ni tan sols pentinar el gat, i per això escrivim tot el que ens passa pel cap en cada punt i moment i ens pensem que som escriptors. Un dia la vaig sentir dir això, més o menys.

Em fa l'efecte que als autors consagrats i reconsagrats els fem molta nosa, els blogaires, pobrets... i mira que en som, d'innocents!, que a nosaltres se'ns llegeix "de gratis", que ningú no ha de comprar els nostres posts!

Oi que m'he embolicat molt i molt? Apa, doncs, vaig a concentrar-me en una sola cosa, potser si només en faig una, sortirà bé i tot!

El meu mar es gronxa suaument i ha deixat de ploure, malgrat l'olor de terra molla que entra per l'escletxa de finestra que he obert... i que tancaré de seguida, perquè la temperatura encara no és l'adequada per tenir la finestra oberta gaire estona.

i...



10 d’abril, 2009

Slowly

Avui la Taca tenia pipí a dos quarts de set, qui la va parir! m'he hagut de llevar i treure-la. Deu haver begut més aigua del compte, aquesta nit!

Com que ja no venia d'aquí, m'he quedat llegint-vos a l'ordinador, adelantant així la cerimònia de cada dia. A Rac1 posaven la primera pedra amb músiques de jazz, no està malament, com acompanyament d'un divendres sant de bon matí.

El sol brilla per la seva absència, però potser és que és massa d'hora. O que ha de ploure. M'agafen temptacions de treure la Taca ara, però em fa mandra, sortir tan aviat, que no sé jo si hauran posat la sorra, a la platja (miro per la finestra i veig que si, que ja hi és, i que el mar és ben tranquil)

Ahir vaig tenir notícies - per fi- d'en Francesco, que diu que està bé. Està de vacances a l'altra punta de món. Demà torna cap a Roma. A Roma no ha passat res. No m'acabo de treure del cap la tragèdia d'aquestes dues-centes i escaig víctimes del terratrèmol i penso que és quelcom que ens pot passar a tots en qualsevol moment i em ve una esgarrifança. Olot és terra volcànica, no? no està pas tan lluny d'aquí. Esgarrifança i pregar als déus que deixin la terra tranquil·la, però ves a saber...

Ahir em vaig veure - per casualitat- a la tele, mentre planxava. Per sort, van tallar alguns trossos en els quals em tremolava la veu quan parlava, i és que les cameres i jo no estem fets per tenir cap idil·li. Ah, una cosa: no diuen que la tele engreixa nou quilos? doncs jo no me'ls vaig trobar... i tampoc em vaig veure les potes de gall, potser existeix el photoshop televisiu i em van arreglar una micona? O potser és que no duia les ulleres! A partir d'ara faré com els artistes, que diuen que per fotografiar-los els han d'agafar el millor perfil i els polítics i "kefes" d'estat que no els poden filmar si no és enfilats a un tamboret i coses d'aquestes. A partir d'ara, senyores i senyors, quan mireu l'Arare, traieu-vos les ulleres. Està molt més maca sense ulleres (sense les vostres, vull dir)!

Com veieu, he fet tornar l'Arare. És ben curiós que força gent m'ha dit que la trobaven a faltar (i això que hi ha un munt d'Arares i Arales, pel món virtual) però ves... ens havíem encarinyat amb ella. Doncs au, la Montse i l'Arare tornen a pul·lular per aquí.

Me'n vaig a treure la Taca abans no es posi a ploure, però em fa moltíssima mandra, avui, no em pregunteu per què. Que no n'heu tingut mai, vosaltres, de mandra, o què?

I quan torni potser busqui una recepta de bunyols/brunyols i m'hi posi... que la Zel me n'ha fet venir ganes, de fer-ne!

Us deixo amb la versió Duncan Dhu de Slowly de l'Aute.
(la guitarra de Mikel Erentxun i la veu de Diego Vasallo, en aquest tema, fan que m'agradi més la seva versió que la del propi Aute. No us passa, de vegades?) (perdona'm Aute, tchts,tchts...)

09 d’abril, 2009

Passions i enganys als sis anys (apa, i rima!)


Per vostra passióoooo sagraaaaaaaaaaadaaaaaa

Adorable redemptooooooooooooooooor

Perdoneeeeeeeeeeeeeeu, aaaaaaltra vegaaaaaaaaaadaaaaaaa

Aquest pobre peeeeeeeeecaaaaaaaaaaadooooooooooooor


Quan sentia aquesta cançó se'm posaven els pèls de punta, a saber:

a) perquè els i les cantaires allargaven tant les frases que la cançó perdia tot el seu ritme.

b) perquè les veus de les senyores volien sobresortir les unes per damunt de les altres, a veure qui era la més apassionada de totes i era com un cor de gates miolant a veure qui miolava més fort (ho sento, Gatot, res a veure amb tu)

c) perquè si em posava a analitzar la lletra, no entenia res i a mi m'agradava entendre allò que cantava. Em va durar fins que van arribar els Beatles, llavors ja m'era igual, el que deia la cançó, la qüestió era cantar-la.

c.1) "Per vostra passió sagrada". Pot, una passió, ser sagrada? Per què? Sagrat vol dir que pateix? Si una cosa és sagrada és més important que una cosa que no ho és? Per què redimoni a Jesús se li parlava de vós quan tota la vida li havíem dit "Jesuset" i de tu? eh? eh? eh?

c.2) "Adorable redemptor". Adorable perquè era molt guapo? "Ets adorable" em sonava a mi com llenguatge d'amor, no a res més. I redemptor, per què? Si jo no havia fet res, què coi m'havien de redimir, a mi? Els pecats dels meus avantpassats? Coi, que paguessin ells, pels seus pecats, ves quina injustícia, que jo m'hagués de carregar els neulers d'uns carallots que havien menjat pomes quan no ho havien de fer! Res, res: ni adorable ni redemptor! A mi no calia que em redimís ningú, que beé prou que pagava jo pels meus pecats quan no feia els exercicis de mates o quan em ficava els dits al nas o quan responia de mala manera quan m'enviaven a comprar "una miqueta de sal, nena, que me l'he descuidat"... per tercera vegada en un matí.

c.3) "Perdoneu, altra vegada" Ah, no! Per aquí no hi passava. A mi no se m'havia de perdonar res, que jo no havia menjat pomes, com ja he dit! i a més, les pomes no m'agradaven, que eren com patates, ecssssssss... i altra vegada? per què? és que hi havia reincidents?

c.4) "Aquest pobre pecador" Ostres, ostres, ostres. On era, el pecador? Jo, per més que mirava, només veia gent vestida mig de dol, somicant i/o aixecant la veu per damunt de les altres - com us deia- però allà no hi havia cap pobre - ningú no demanava caritat, que jo sapigués- ni cap pecador - allà no hi havia ningú amb cua i banyes, com solien ser representats els pecadors al catecisme, i molt menys, un dimoni amb cara d'ostra al seu costat.

Algú m'estava enganyant!



08 d’abril, 2009

Desdejuni amb diamants

Ella no tenia un gos i un gat... o si? (imatge de google)

Cada dia em llevo cap a les 7 del matí, per necessitats fisiològiques de la meva gossa. Val a dir que jo m'hi estaria mitja horeta més, fent el ronso pel llit, però a les 7 en punt sonen el meu mòbil i les orelles de la Taca, que s'aixeca del seu matalasset i se les espolsa, amb un sorollet característic, que ja he après a associar a la musiqueta del despertador del mòbil. O potser és ella la que ha après que quan sona la musiqueta, jo m'aixecaré i la trauré a fer pipi. La qüestió és que ambdues coses, musiqueta i espolsamenta d'orelles canines, es donen al mateix temps: a les 7 del matí de cada dia, plogui o nevi, sigui dissabte, diumenge o entre setmana. Ves, una contingència que fa de les set del matí l'hora de llevar-se.


Una vegada resoltes les necessitats fisiològiques de la taca - aquesta sortideta no passa de cinc minuts, ambdues tenim gana i sabem que després esmorzarem- entra el Xat. Es miren, abans, de reüll. Ara, que fa tant de temps que es coneixen, ja es miren directament i es deuen preguntar sense paraules ni lladrucs ni miols, a veure qui dels dos serà l'afortunat que esmorzarà primer. Sempre acaba sent el gat. Mentre li poso el pinso, la Taca em mira i alguna vegada fins i tot gemega. Quan ho fa sempre li he de dir "però dona, no veus que ara te'l posaré a tu? no veus que només tinc dues mans, com qualsevol cambrer?"... està acostumada a asseure's al davant del menjar (no volem que s'hi abraoni) i fa gràcia quan s'asseu i arrossega el cul per terra, acostat-se al plat, amb cara de bona nena. Jo li faria una foto, però com que només tinc dues mans...


Un cop alimentades les dues bèsties, m'alimento jo. Una taronja ben sucosa, una pera, uns grans de raïm... tot depèn del dia i de les ganes. Sempre ha de ser una fruita sucosa. Les pomes són per berenar... un talladet amb llet "de veritat" (o el més de veritat possible; si hi ha ocasió, llet fresca, d'aquella que caduca de seguida) i amb cafè nespresso (quina troballa!) una torradeta i, quan n'hi ha, una presa de xocolata. Darrerament no n'hi ha perquè no en compro. I no en compro, perquè si en compro, me la menjo. Oi que m'enteneu?


I llavors, la cerimònia: amb el petit cafè amb llet en una mà i les ulleres a l'altra, em dirigeixo cap al meu ordinador i us llegeixo.


Avui m'ha donat per llegir-vos per ordre, la meva llista de blogs em va indicant qui ha escrit i quin és el títol del post. Abans llegia el diari digital. Ara us prefereixo a vosaltres. Normalment, puc llegir tres o quatre posts seguits i fer algun comentari.

La cerimònia no em sol durar més d'un quart d'hora o vint minuts, això si no escric jo també alguna coseta. Que si ho faig, entre "pitos i flautes", és mitja hora. Però avui la cerimònia se m'ha allargat. Potser perquè és Setmana Santa i m'agafo les coses amb una mica més de calma? Subliminalment em dec pensar que estic de vacances... no ho sé.

Però ja em fa mal el cul! necessito aixecar-me i sortir (encara no entenc com hi ha qui nega la hiperactivitat d'algunes persones... a mi sembla que em punxen el cul. Necessito aixecar-me!)


En fi... engeguen la tertúlia a Rac 1 i el primer que fan és parlar del govern (quin atipament)...

d'això...

No em vau respondre a la pregunta de l'altre dia, eh? Molt tirar pilotes fora, vosaltres!

Sou massa interessants, pel meu cul inquiet... tornaré després, per acabar de llegir-vos. I potser comentar-vos.

Que bé... ja no plou!


04 d’abril, 2009

Moltes coses, potser massa! I el meu seguidor núm. 40

Després d'un parell de setmanes una mica allunyada, torno a ser aquí. Les coses no és que vagin tan bé que em pugui dedicar a tocar campanes, però diguem que, a poc a poc, es va trobant el nord. Llàstima que el que perdo, de vegades, no és pas el nord, sinó el mateix compàs, la mateixa brúixola.
___________
Dir-vos amb orgull de mare, que el nostre fill Aleix Gelabert , junt amb un altre tripulant, Ricardo Terrades, han guanyat una regata, la MiniMed 2009, que consistia en sortir de L'Escala, fer la volta a les Balears i tornar a Sitges.

Tot això, amb un Mini-6,5... un vaixellet, per dir-li d'alguna manera, que ai senyor!, sembla un "barquito de la señorita Pepis"... un fart de patir, vet-ho aquí, però ja se sap que "quien con navegantes se junta... li toca el que li toca!" (un refrany que m'acabo d'inventar, bilingüe, ja veus) i gairebé prefereixo que es dediqui a navegar que a l'escalada, no sé com dir-ho... és clar que també li hauria pogut donar per volar... en fi, nervis, cert patiment, però orgull, al cap i a la fi.


Si feu la imatge gran, veureu el recorregut... que Déu n'hi do!
... amb l'ANTAAS, aquest vaixell (per dir-li d'alguna manera)


Aquí us poso unes quantes fotos més.



L'Aleix
L'Aleix i en Ricardo, a l'aribada: cansats, molt cansats, però feliços, molt feliços!



Al Capità encara li he d'eixugar la baveta, però també s'ha fet un fart de patir! No sé de què t'exclames - li deia jo- al cap i a la fi tu li has ensenyat! i llavors callava i assentia.



__________



Avui he fet una xerrada sobre el llenguatge dels 0 als 3 anys a l'Espai familiar , espai que han muntat a Blanes un grup de pares i mares joves amb els seus nadons. Jo he parlat en públic moltes vegades, però avui tenia els nervis a l'estómac i fins i tot tenia la impressió que havia de passar un examen, marededeusenyor, com se'n pot arribar a ser, de bleda!



Quan han vingut els de TVBlanes a fer-me una entrevista, per poc assassino amb la mirada la Violeta, que no me n'havia dit res, que venien els de la tele (a veure si encara em trauran a Polònia o als APM, que m'he posat més nerviosa queee!)



Sóc conscient que els he deixat anar un rotllo d'aquí t'espero, però suposo que no ha anat tan malament, ja que ningú no ha marxat abans que acabés (educats que són)



_________



La besàvia continua molt baixeta de to. Maleïda primavera... o maleïda vellesa? no sé què dir. Tant que m'agradaria que es trobés bé, que pogués sortir a passejar al solet o a veure el mar... i, de moment, no pot ser.

La besàvia, la setmana passada. Tenim dies de tot...


Filosofia de cuina: Us sembla trist, saber que arribarà un moment en què haureu de deixar el control de la vostra vida en mans dels vostres fills? Que hagueu de passar de ser -ne la referència a deixar-vos portar? Com ho veieu, eh? eh? eh?

______________________

I per últim: ha arribat al meu blog el meu seguidor número 40 i em sembla que li hauria de fer alguna mena d'homenatge, no trobeu? és un número ben rodó, el 40, així que me'n vaig a buscar-li una cançó, a veure si li agrada.

Apa, ja l'he trobat! per tu, Joan!



01 d’abril, 2009

Solució al 100è Joc literari

Faig una pausa dins de la pausa per donar a conèixer la solució al 100è Joc literari proposat per Jesús Tibau al seu blog Tens un racó dalt del món. Ha estat un plaer participar-hi i comprovar com el meu blog s'ha enriquit amb noves visites, gràcies a aquesta petita aportació a la nostra literatura. Petita per part meva. Gran, per part de Tibau.


Recordem el fragment que vaig proposar:


A estones vetllava d'aturat, d'altres, trepitjant tan fluix com sabia; passejava per davant el mur que envoltava el jardí, sense perdre de vista la porta que aviat hauria d'obrir-se. Amb insistència minuciosa repassava el motiu que l'havia duit fins allà i dins el bessó de la nit el mantenia despert i vigilant, pendent només del senyal esperat. Intentava posar tot l'esment del món en cadascuna de les contrasenyes que el capità Andreas Harts li havia donat gairebé feia un any i que des de llavors duia ben impreses en el full primer de la memòria perquè arribat el moment tot s'acomplís sense mancar-hi una peça petita. Segur com estava que allò que succeí a Harts per força hauria de repetir-se en la seva persona, tenia el convenciment que aviat seria cridat i els seus mèrits apreciats en la mesura exacta del seu valor (...)


El fragment pertany al llibre de Carme Riera, guanyador del Premi Josep Pla de 1994,

Dins el darrer blau

publicat per edicions Destino.


___________________

Fi de la pausa de la pausa...

Ja us ho vaig dir: tornaré aviat, però és que ara mateix estic en una altra onda... fins aviat!