09 de maig, 2009

Vocatiu

No tinc més ganes de lluitar contra els elements, i molt menys, ganes de discutir. No m'agrada recordar-me de les males passades que m'han fet a la vida i prefereixo ignorar les persones que no em poden veure pel que sigui (enveges, rancúnies, mals rollos i ofenses passades).

Per això no puc acabar d'entendre que haguem d'estar permanentment amb la mirada trista, o amb uns morros de pam, mastegant venjances contra aquells que suposadament no s'han portat amb nosaltres com ens hauria agradat. T'has fixat, M, que potser és que no els ho has dit mai, el que pensaves? No pot ser que hagis viscut sempre de mals entesos i de paraules mai dites? quina llàstima, no trobes?

Arriba un moment en que no saps ben bé què hi fas, aquí. Que et sents lluny de tot i de tothom, que et molesta que els altres siguin feliços i que somriguin i siguin capaços de celebrar una altra primavera.

Em sap greu, que et passi això... però estic cansada, molt cansada. Són tants anys intentant donar solucions a problemes... però tu sempre et treus de la butxaca un nou problema que ningú no havia vist. Com aquell que treu conills d'un barret de copa. No vull jugar més a aquest joc.

Accepta, al menys, que jo vulgui veure-hi a través de vidres de colors, que vulgui viure feliç i celebrar que cada dia surten noves flors i que els ocells venen a donar-me el bon dia


21 comentaris:

miquel ha dit...

Jo tinc la desgràcia o la sort de veure i viure amb vidres de colors, Montse, no els trio, són així i segurament em falsegen i falsegen el que veig, i creen malentesos i aïllen, però com canviar el que és com és? I perquè?
Una abraçada còmplice :-)

Striper ha dit...

Es agobiant viure amb un prioblema darrera un altre, mai sense 5 minuts sense problemes. Bon diumengue.

Anònim ha dit...

Bon dia Montse! Hi ha una mica de boira, però sortirà el sol!

fractal ha dit...

Ay, Montse, m'he vist reflexada en el teu post, una mica, no en tot, inclús la M. m'encaixa, però em sembla que mai mastego venjances, i que m'agrada molt que la gent sigui feliç.
Quant a les patraules dites o no dites...

En fi, bon diumenge tinguis, nosaltres avui estem de celebració d'aniversari de P.

Una abraçada

Montse ha dit...

em passa el mateix, Pere... de vegades penso "no sóc d'eixe món", malgrat els atacs de pessimisme polític, social, etc... que són efímers, perquè la vida és al davant meu i no me la vull perdre!

M'agrada la complicitat, Pere, una abraçada.

Montse ha dit...

Striper, M té un problema per a cada solució. És increïble!

Bon diumenge, guapo.

Montse ha dit...

Glòria, ni que sigui enmig de la boira, una servidora sortirà a estirar les cames amb la Taca ;) bon diumenge!!

Montse ha dit...

Fractal, jo tampoc maastego venjances, però fa molt temps que me n'ensenyen, suposo que m'hi podria haver entrenat.

La supèrvivència emocional és important, companya. Endavant les atxes!

Felicita en P de part meva, amb un petó, una abraçada i quaranta ---??? estiradetes d'orella.

Joana ha dit...

Estimada Montse, aquest escrit podia ser ben bé, meu.
Per quin motiu costa tant que ens deixin tranquiles?.
És dur...
Petons guapa.

Carme Rosanas ha dit...

Montse, no deixis que ningú et tregui els teus vidres de colors. Malgrat la dificultat, si fins ar a no te'ls ha pres mai... ja no crec que hi siguin a temps. Però és cansat quan algú troba sempre més problemes a cada solució. Una abraçadeta de diumenge

Anònim ha dit...

Hola Montse, has llegit els posts "Pare i fill" i "Vaig aprendre i vaig decidir" de http://unarealutopia.blogspot.com ?

Crec que t'agradaran. No deixis de veure la vida de colors!

Anna ha dit...

Que seria de nosaltres sense aquets vidres de colors!!!!!

Si que es fa pesat això que descrius, hi ha molta gent així, i cansen, i a mi em fan una mica de llàstima, ja que mira que arriben a perdre's coses boniques....

Petonets bonica.

Joana ha dit...

Arare,
M'agrada això de la supervivència emocional i penso que és en unes de les coses vitals en qu`estem realment sols.
Decidim i som com som i el que a mi em cansa és amotllar-me sempre i en camvi hi ha qui no fa ni un pas...
Bona tarda de diumenge i bona setmana!

Deric ha dit...

davant d'un problema hem de posar bona cara i buscar una solució i no buscar problemes allà on potser no hi ha cap, només a la nostre ment.
Sí, cal ser optimistes sempre, per molt que costi!

gatot ha dit...

hi ha coses i persones que cansen, Arare... a vegades podem triar "patir-les" i a vegades no; però molt sovint podem triar un record amable que ens traslladi...
:)
petons de bona setmana!

Francesc Puigcarbó ha dit...

VIURE ÉS MOLT COMPLEX, ja sé que no és la solució però jo sovint m'absento i visc en un món inventat de vidres de colors, i ja se que és un miratge, però alhora ajuda a sobreviure a la realitat.

Elena Casero ha dit...

reineta mora ....

Josep Lluís ha dit...

La vida canvia segons el color amb el que es miri. Seria bo tenir un vitrall, com els de les catedrals, per poder triar en cada moment el colo més adequat.

Et regalo el primer vidre color: verd.

Un petó

Per cert, hem passat del cacaolat a la coca cola, a veure quan.

pepi ha dit...

Noia: quin missatge més positiu. M'agrada el teu escrit!

el paseante ha dit...

El teu blog sempre m'ha semblat vitalista, de mirar endavant, d'anar fent. Malgrat els buf, buf, buf.

Montse ha dit...

buf,buf,buf, Nadador, tu que em mires amb bons ulls...

Pepi, depèn de com te'l miris!

Josep Lluís: ben aviat!

Elèna Casero, sé que m'entens més del que em pot semblar.

Francesc Puigcarbó, fes-me un lloc al teu costat (com a la cançó aquella "si tu vas al cel, en patinet, fes-me un bon lloc, que hi pujo jo")

Sempre es pot rebuscar al bagul dels records, Gatot. ja ho faig, ja, altrament encara seria pitjor!

Deric, heus ací la clau: de vegades el problema només és a la ment.

Joana, la supervivència emocional és la nostra assignatura pendent... o la de molts!

la llàstima, Anna, és que molts no arriben a saber mai el que s'han perdut...

Hi aniré, Anònim. Gràcaies per la recomanació.

Si, Joana, ho és (dur). Però som molts, en la mateixa situació (o semblant). Una llàstima, quan podrien ser feliços i "no es deixen".