30 de gener, 2010

A la tele? Per què?

L'origen de l'aventura televisiva va ser el següent: vaig rebre un email de la Laura Vila,on em deia que havia vist el blog de l'àvia (que no aquest) i que si m'agradaria anar a un programa de tele (mencionava Banda ampla). Jo no havia vist cap programa sencer, només - fent zàping- havia vist algun tros, i em va semblar un programa prou digne com per no dir que no a la primera de canvi, així que li vaig donar el meu telèfon a la Laura. Que, a més, em sonava perquè ja us vaig dir que l'any passat formava part de l'equip que actualment es diu "La segona hora" i que no recordo si l'any passat ja es deia així. A Rac 1, vull dir. I jo havia rigut molt, amb aquell programa (i encara ric)... la veritat és que em va fer gràcia, això que qui es posés en contacte amb mi fos ella.

Quan vam parlar per telèfon em va explicar que el programa aniria sobre "Intimitats" i que no solament es parlaria d'internet, sinó també de la seguretat als aeropports i tota la pol·lèmica creada a través dels famosos escàners i que encara hi havia un tercer tema, que era "a tu t'agradaria ser famós?" No eren uns temes apassionants, per mi, però tampoc implicaven desvetllar gaire de la meva personalitat (intimitats) per això vaig pensar que podria ser divertit i vaig dir que si.

La veritat és que abans d'anar-hi m'havia llegit la part de la Constitució que parla de la intimitat:

Article 18
1.- Es garanteix el dret a l'honor, a la intimtat personal i familiar i a la pròpia imatge.
2.- El domicili és inviolable. No s'hi podrà entrar ni fer-hi cap escorcoll sense el consentiment del titular o sense resolució judicial, llevat del cas de delicte flagrant.
3.- Es garanteix el secret de les comunicacions i, especialment, de les postals, telegràfiques i telefòniques, excepte en cas de resolució judicial.
4.- La llei limitarà l'ús de la informàtica per tal de garantir l'honor i la intimitat personal i familiar dels ciutadans i el ple exercici dels seus drets.

M'havia empollat aquest article i estava disposada a parlar amb una mica de propietat de tot plegat. No volia caure en el parany de sortir a la tele per dir quatre xorrades i prou. Anava a totes, a defensar la intimitat malgrat mantenir dos blogs i participar en alguns altres, malgrat el meu blog expositor de les meves experiències al Camí de Santiago i l'altre Només del mar, on hi tinc escrits diversos de fa molts anys. Malgrat tota l'exposició que tinc a la xarxa, de fotos dels viatges. malgrat que hi havia hagut l'existència d'una pàgina web parlant del primer viatge a París, amb tots els ets i uts. Ara, aquesta pàgina ja no existeix, però ha estat dos anys exposada als quatre vents virtuals. Malgrat tot, crec que el dret a la intimitat és inviolable i estava disposada a defensar aquesta postura: jo ensenyo el que vull ensenyar. Però a partir d'aquí no tot és hollywood!...

Com vau observar, però, les coses van agafar un altre to, tothom tenia ganes de parlar i el programa va anar per altres camins. Per això no vaig demanar la paraula ni una sola vegada, perquè la pregunta o les preguntes que m'havien de fer van passar a millor vida, donat que hi havia massa gent amb ganes de micro :)

I ja està: aquí teniu l'explicació del per què de la meva aparició televisiva. Tota l'experiència la teniu al post de fa dos dies.

Jo penso que a partir del que diu la Constitució tindríem tema per a un any de debat, i no pas per noranta minuts amb noranta persones, jejeje...

I amb aquest senzill però emotiu acte, me'n vaig a veure què tinc a la nevera per dinar avui... Bon cap de setmana a tothom!
imatge de google

29 de gener, 2010

Seguidora 77

Atenció!
Ha arribat la meva seguidora 77!


Com que aquest és un blog amb tendències una mica frikis (ocomsescrigui), haurem de fer alguna celebració, no?

Molt bé, doncs després de posar 77 al buscador del youtube,on pretenia trobar la música d'una sèrie que només els sonarà als molt iaios com jo (Seventy seven Sunset street) i veure que no solament no hi surt sinó que el mateix buscador em deia "Eingggggggg?", he dimitit de la recerca i he trobat unes quantes altres coses, però m'he quedat amb aquesta, la més friki de totes, perquè no sigui dit!
...
...
...
...

UUN CURSEEEEEET  PER APRENDRE EL PAS SETANTA-SET DE SALSA CUBAAAAAAAAAANA!



ASÚUUUUUUUUUCA!

I aquestes magníiiiifiques roses, pispades de la xarxa expressament per tu i tunejades amb el fotoxop!!!

MOLT BENVINGUDA!


28 de gener, 2010

Tevetres, l'experiència

A les sis trenta em vaig plantar davant l'armari aquell ple de res per posar-se i va ser el drama: QUÈ EM POSO? vaig dubtar entre el color o la discreció i vaig optar per la discreció, digueu-me discreta. Faldilla negra, top negre, camisa negra, mitges negres i botes negres. Si aquí hi posava la bufanda vermella quedava molt bonic però la discreció se n'anava a fer punyetes, així que vaig agafar una bufanda de color de gos quan fuig, que continuava fent de mi una persona discretetea i modoseta (l'Arare no va poder imposar-se a la Montse)...

A les set de la tarda, en Xavi, el taxista que TV3 m'havia adjudicat, em va trucar per dir-me que s'havia perdut, malgrat el GPS. I és que arribar a casa nostra és certament difícil, per molt gepeessa que portis, perquè ... no sé ben bé per què, però la maquineta es perd. Li vaig indicar com venir i a partir d'aquí, cap problema. Només portàvem cinc minuts de retard respecte a l'hora acordada. Vam passar per Arenys a buscar en Jordi, que a les tardes hi treballa. D'Arenys ja vam anar directament a les dependències de tevetres, la nostra.

Realment és força funcional i molt maco, tot allò. La primera impressió va ser bona. Hi havia dos autocars i uns quants taxis més, apart de la gent que venia amb el seu propi cotxe, tots arribàvem a l'hora i ens vam acumular una mica al vestíbul, on ens van donar una tarja de seguretat i ens van fer signar allò dels drets d'imatge. M'ho vaig llegir dues vegades i vaig pensar Ara si que l'hem feta bona. Si se t'escapa una bestiesa, sortiràs al'APM, com aquell del ho haveu vist, la mare que em  va parir! però com que hi havia qui s'esperava darrere nostre, vam signar ràpid tots dos i cap a dins! Vam passar per sota un arc d'aquells model aeroport i ens van conduir a una sala amb bones vistes i ben amoblada, on vam poder sopar uns entrepans boníssims, unes truites de patates que em sembla que van volar i unes pastes seques, regat amb aigua o refresc. Em sembla que no hi havia cap mena de beguda alcohòlica, suposo que no deuen voler que se'ls coli algun borratxo al plató.

Després de sopar van passar llista i ens van presentar els uns als altres. Em va fer gràcia veure-hi la Mireia Canalda, la Rosa Andreu, dos dels avis del Casal Rock i el Carlos Navarro, conegut per la cèlebre frase"te doy un par de yoyas" en un Gran Hermano. Conegut, conegut, que jo recordi, no hi havia ningú més, però potser m'equivoco. Val a dir que en Xavi, el taxista, em va dir qui era qui era, pequè jo no en tenia ni idea ni del nano de G.H. ni de la Canalda. Els altres si que em sonaven. De moment tot era molt distès.

A un quart i mig de deu ens van fer anar cap al plató. Soooooooooort que abans ens van deixar anar a fer pipí!!!! (tot cristo hi va anar, no us penseu que només era jo, la que ja patia)... i abans d'entrar al plató ens van fer deixar tot el que portàvem.Merda. Jo pensava que entre anunci i anunci em podria pintar els llavis, o donar-me algun retocper restaurar-me  abans que em veiessiu els blogaires, però m'estaven deixant al natural, com la tonyina!

Em vaig colar amb un kleenex arrugat a la mà  per si tenia mocs - hauria fet lleig, oi, anar arronsant?-  i amb la bufanda de color de gos quan fuig, per si tenia fred, per allò del termostat intermitent que tenim a certes edats... ara tinc fred, ara tinc calor, ara fred, ara calor, i així tot el dia. La temperatura era molt adequada, no hi vaig passar ni fred ni calor: zero graus, que deia aquell!

La Laura Vila Kremer em va saludar, em va fer gràcia, jo l'escoltava sempre a RAC1, quan sortia del cole per tornar cap a casa amb el cotxe i em feia uns farts de riure amb tot el seu equip... de vegades pensava si et veuen els altres conductors pensaran que ets boja   i no s'haurien equivocat gaire! Res, que em va encantar que em cridés pel meu nom i es donés a conèixer. Un petonet ràpid i cap dins! Llavors els presentadors ens van tornar a explicar com funcionaven els micros i coses així una mica tècniques i no ens en vam adonar, que ja va començar el programa.

Em consta que jo era de les que havia de parlar perquè el meu nom, seguit d'una pregunta, va sortir al monitor, però hi havia algú que s'havia apropiat del micro i com que a la tele les coses van molt de pressa i hi ha un temps per a cada cosa i cada cosa va entaforada en un temps... vaig veure que el meu nom i la pregunta desapareixien del monitor per passar a la següent. Jo ja estava tremolant, però se'm va passar el torn. Coses del directe, ves!

Quan va arribar "l'hora del pati" vam poder anar a fer un altre pipí i ens van repartir aigua (sort, perquè estàvem ben secs, tots plegats). Cinc minuts escassos, que des de casa es fan llarguíssims perquè ens encolomen els anuncis, i que al plató agraïries que fossin uns quants més per beure't l'aigua tranquil·lament, aixecar-te a estirar les cames un momentet i fer un pipí com déu mana i no pensant ai que em tanquen aquí!

imatge: google


La camera voladora és molt divertida. Té un nom, eh? però m'agrada més dir-li càmera voladora, perquè vola pel plató amunt i avall i és molt divertit. Bé, al final t'acostumes i ja ni la veus. Aquesta és la culpable dels plans generals en moments donats i de tots els primer plans (ep, suposo, perquè podria estar dient la gran bestiesa).

La qüestió és que en Jordi va demanar la paraula tres vegades i res, i el noi del meu costat va demanar la paraula com sis vegades i res. Que allà parlava el "yoyas" quan li donava la gana i que hi havia molta gent que en lloc d'estar-se un minut, comptant que érem 90, xupava micro mentre el deixaven. Suposo que això deu passar a tots els programes i de vegades els presentadors es mouen segons el guió, però donen molta corda a la improvisació, també, que és el que en definitiva fa viu un programa, perquè si està tot programat (valgui la redundància)...

Total que jo quan vaig parlar no havia demanat la paraula, però em van encendre el micro, suposo que devien pensar pobra, l'hem fet venir i al final no tindrà el seu minutet de glòria. I els vaig fer peneta i quan vaig veure el micro encès vaig pensar aimaremevaiaraquedic! i vaig decidir que com que la paraula BLOG no havia sortit en cap moment, jo reivindicaria la comunitat blogaire. Però em van deixar dir justet, justet, perquè hi havia com vint intervencions més demanades.

Conclusió:La conclusió més divertida en aquests programes és que NO HI HA CONCLUSIÓ.

Resultat: m'ho vaig passar molt bé, va ser una experiència molt grata i el fet que en Jordi - el meu fill mitjà i pare del meu nét - m'acompanyés, em va fer molt feliç. Potser feia vint anys que no fèiem una activitat tots dos sols, sense pare ni mare ni dona ni fill ni esperit sant, amén.

I ara ja puc dir que he sortit a la tele. Només em falta plantar l'arbre i escriure el llibre, perquè en qüestió de fills ja he complert, jo!
___________________________

No sé per què, els comentaris, que abans sortien a baix, avui surten a dalt. Juro que no he tocat res, jo!!!!

27 de gener, 2010

Estic fatal, eh? fatal!



Aquesta nit he somiat alguns blogaires. Ja m'ha passat altres vegades. Però aquesta nit la història era una mica peculiar.

Havíem fet uns "treballs manuals" que ens regalàvem els uns als altres (barreja del blogaire invisible, personatges itinerants, històries veïnals,els bonics treballs que fa l'Eli, blogs comunitaris, etc) bé, el tema és que amb el que jo li he regalat al veí (ojo al dato, veí, encara que siguis a Colmenar Viejo) va el paio i enlloc de guardar-lo a una vitrina ben guardat per ser contemplat amb veneració, va i me'l col·loca al museu del disseny friki que té al seu blog!



M'he emprenyat com una mona, però no ha baixat del burro!

Estic molt malalta? És molt greu, tot plegat? He de deixar d'escriure al blog? a veure si algú em dóna la solució, que jo ara no puc pensar. El meu cap és ben buit!


p.d.- aquesta nit qui pugui que vegi "Banda ampla".

p.d.-2.- cada vegada que em passi la mà pels cabells estaré saludant als blogaires. He dit.

p.d.3.- si amb els nervis no me'n recordo de passar-me la mà pels cabells, doneu-vos igualment per saludats. Els nervis, ja se sap... poden traicionar.

p.d.4.- he de sortir o faré tard a la feina.

25 de gener, 2010

AVATAR

Doncs si, aquesta tarda l'he vist en 3D. Mireu, sóc rareta i això ja ho sabeu, però he disfrutat com una nena petita, amb aquesta peli! M'ha recordat Mazinger-Z, Kill bill, qualsevol peli de l'Oest de les que veia en les llargues sessions de cine de dissabtes a la tarda al cine Rosal del carrer Molí, on vivia. És un tebeo. Però un tebeo farcit de color i de petites emocions. Digueu-me hortera.

Va, digueu-m'ho! ja ho sé, que en sóc.

La vegada que vaig veure "El musical més petit" fent "El somni de Mozart" recordo que el vaig recomanar al forum de la UOC i els "enteradillos" se'm volien menjar.

Va, qui comença? Qui se'm menja primer, eh? eh? eh?

Au, no sigueu puristes i aneu a veure-la. Feu-vos petitets petitets petiteeeeeeeets i gaudireu molt. No hi busqueu cap mena d'intel·lectualitat. Un tebeo. I punt.

Apa, heus ací la meva crítica d'Avatar.

I ara us deixo que em fan el rosco final de passalacabra!

24 de gener, 2010

Dedicatòria i Va de cine.

Aquestes floretes són per la IBM, ella ja sap per què. Cuiuda't, reina mora!













No sé si recordaràs, IBM, aquella vegada que vam fer hores i hores de cua per aconseguir unes entrades per veure tocar Arthur Rubinstein al Palau... espero que ho recordis. Aquí et deixo una adreça on veuras Rubinstein  tocant Rachmaninov. És un d'aquells videos que el pots veure i escoltar a la pàgina de youtube però no te'l pots emportar al blog, per això hauràs de clicar per anar-hi!
Apa, el que t'he dit: fes bondat!!!
_______________________________________________________________________

I ara va de cine: aquesta tarda hem comès l'error d'anar a veure Up in the air. Ens hem deixat enganyar perquè la feia en Clooney, puaj... Craso error! Si estimeu el voste temps una miqueta, us diria que no cal que hi aneu. Però també us dic que és la meva opinió i és totalment subjectiva. Feu el que vulgueu :D


imatge buscada a google. I trobada, és clar!

23 de gener, 2010

Cuinar i bloguejar i Ella!- Actualitzat

Estic buscant una bona combinació de plats per fer un menú per a ... un moment que compto... com a mínim 9 persones que tindré convidades d'aquí a dues setmanes. No serà que no tinc llibres de cuina! però ara m'ha donat per clicar  a google i estic descobrint un munt de pàgines web i blogs "mode" gourmet que m'estan fent "perdre" una bona estona. La donarem per ben perduda.

Mentrestant, tinc un rostit al foc, que vaig vigilant entre parrafada i parrafada (parrafada o paragrafada?) perquè si no vigilés, acabaria sent un rostit a la carbonara, com deien els meus fills que passava quan jo estudiava a la UOC i em passava més hores a l'ordinador que a la cuina! normalment el que em sortia sempre a la carbonara eren les salsitxes, que si no les vigiles força, se't cremen per alguna banda i encara que després les dipositis al plat per la banda no cremada, t'acaben descobrint, perquè la família és més llesta que la fam! - vaig a veure el rostit un moment-

hmmmmmmmmm... fa una oloreta que enamora (quina gana)...

Com us deia, he descobert un munt de blogs de cuina i de receptes, alguns dels quals ja els havia vist alguna vegada, però ara me'ls he quedat a adreces d'interès, antic favoritos.

No sé què carai m'està passant amb la tecla de retorn, que hi ha moments que l'he de clicar dues vegades o tres perquè em "retorna" al principi. Mireu: jo sóc la internauta a qui li passen més coses estranyes que a ningú. A no ser que tingui un virus o un troià (trojà) (troiano?) que no seria la primera vegada... després passaré l'antivirus ben passat, encara que aquest que tinc ara (avast!) va força bé...

Altra vegada m'ha saltat a un punt anterior (no ho entenc). Bé. Doncs res, que estava buscant un menú per fer que sigui a l'hora nutritiu, equilibrat, bonic i per gaudir-ne, que tots els comensals som dels que ens agrada la bona taula. I bé, doncs res, que s'admeten suggerències! (Violette, compto amb tu, no em fallis).
És un dinar, eh?




Apa, ja hi podeu dir la vostra! (i vaig a veure què coi li passa a la tecla de retorn, que m'està fent la pirula)

La imatge és un fotograma de la pel·li Julia y Julie o alguna cosa semblant, que la vaig veure i em va agradar i tot! (baixada d'intenné)

Ara mateix escolto això:


Que gran és Ella!
___________________

DIUMENGE MATÍ: Us anava a dir que ens voleu engreixar, amb els menjars boníssims que m'esteu proposant, eh? i de cop, sento a RAC 1 que a partir de les 12 entrevistaran Salvador Macip (el meu veí)... des d'aquí, S.M., una abraçada forta, em va encantar conèixer-te, després de tant llegir-nos sense haver-nos vist mai! (coneixia els teus pares, ja ho saps)

BON DIUMENGE A TOTHOM!

21 de gener, 2010

Les meves neurones i la SGABLOG

Es veu que el nostre cervell capta només allò que "pot" captar. Ho vaig llegir en una contra de La Vanguardia. O potser ho vaig veure en un programa de la tele, d'aquells model "Redes", no ho sé. El meu cervell ja fa temps que només capta una part de les coses que em passen i rebutja l'altra part, perquè les neurones fan vaga.


SGAE'S diverses i tal

Em sembla que a partir d'avui mateix faré pagar drets d'autor cada vegada que obri la boca i algú m'estigui escoltant, què carai! a veure si he de gastar saliva en va!

I vosaltres, què esteu esperant? quan sortiu d'aquí,  deixeu un mínim d'un euro al caixonet d'almoines (el "sepillu") que deixo aquí, a l'entrada, que no el veieu, dieu? coi, ni que fos virtual!


18 de gener, 2010

Avís als navegants (again)



Doncs que vaig de cul (amb perdó)

Doncs que per això ni entro ni responc ni llegeixo ni res... doneu-me uns dies, necessito un respir, d'acord?

ja sabeu que aquestes coses em passen només de tant en tant i llavors només estic dos dies o tres (o menys) sense dir res.

Paseante, que tu ets dels que em vas desaparèixer a la virtualitat, noi, I'm sorry! puc prometre i prometo que en dos o tres dies hi torno i ho arreglo! no pot ser que hi hagi el veí i tu no, faltaria plus!

Avui he fet d'àvia. Demà he de fer de filla. Demà passat de psicodallonsis i a la tarda d'esposa acompanyant. Quan tingui temps lliure per fer d'Arare, torno!


17 de gener, 2010

Es fa saber

Es fa saber a tots els  blogaires que encara no figuren enllaçats a la dreta del meu blog que m'he passat una hora ben bona enllaçant-ne uns quants i que - incomprensiblement- se m'ha bloquejat "la cosa" i tots els que no havia guardat en els darrers vint minuts aproximadament, se n'han anat a parar a la virtualitat més virtual.

Donat que són tres quarts de vuit, donat que ja m'he cansat de fer el paperina per avui i donat que és l'hora de menjar de la Taca i de l'Apu (ha passat el cap de setmana amb nosaltres) i donat que d'aquí a no res començará "Passalacabra" i a mi m'agrada veure'l... doncs això: que continuaré un altre dia. Tal com vaig comentar, "que no cunda el pánico". Tornareu a formar part de la meva llista de blogs enllaçats!
_______________________________________

Ahir vaig assistir a la presentació del llibre d'en Salvador Macip "Les grans epidèmies modernes. La lluita de l'home contra els enemics invisibles" i va ser molt emocionant. Tenir un científic de la talla d'en Salvador com a veí i amic blogaire  és un grandíssim honor.


Què espereu a comprar-vos-el?

(i ara què he tocat, que em surt tot subratllat? deumeuuuuuuuuuuuuuuuuuuu) arggggggggg

15 de gener, 2010

Mil posts i un desastre (retocat a l'hora del desastre)

Com podeu observar, a poc a poc vaig tornant a afegir els gadgets i les adreces "perdudes", però paciència, que no es va conquerir Zamora en una hora, eh? i les coses de Palasio van a poc a poc!
________________________________________________

El desastre és que he "perdut" tots els enllaços dels blogs que tenia enllaçats, però "que no cunda el pánico" perquè estic fent provatures i entre aquesta nit i demà ho arreglaré (o ho acabaré d'espatllar, que tot podria ser)

I ara he de sortir, així que no puc espatllar res més... no us preocupeu, us tornaré a enllaçar!
_________________________________________________

Miro de fer-me un regal. Un regal de blog. Aquest és el post número mil. Esperava una alegria més gran.
Al cap i a la fi, només es tracta d'un nombre; de vegades, esperem que inutilitats com aquesta ens facin una mica més feliços, però potser és que anem perdent la capacitat de ser feliços amb coses tan banals.
Em faré un regal. Un regal de blog. Vaig començar  a l'espai msn pel juny del 2005, quan a casa fèiem obres. El meu pare encara vivia, el meu fill mitjà encara no s'havia casast, el meu nét encara no havia nascut, tenia ganes d'escriure una novel·la. Fa mil anys que tinc ganes d'escriure una novel·la i fa mil anys que no ho faig. Tinc tantes coses a dir que no m'hi poso. Per això vaig començar un blog; per escriure la novel·la de la meva vida quotidiana. Llavors vaig veure que la gent em llegia i em deixaven comentaris, jo pensava que només es tractava d'escriure per mi... i així va començar tot.
Pel novembre em vaig passar a blogger. Trobava l'espai de messenger poc seriós, malgrat que jo no sóc gens seriosa. però necessitava una mica menys de coloraina i una mica més de seriositat; seriositat que ben aviat em vaig saltar a la torera.
Vaig estar tres anys escrivint en català i traduint-ho tot al castellà, perquè tenia lectors de tota la península i alguns del continent sudamerìcà, però va arribar un dia en què em vaig cansar. Llavors vaig decidir tornar als orígens i escriure només en català. Automàticament vaig deixar de rebre visites de la resta d'Espanya -excepte uns quants amics lleials que es molesten a fer servir els traductors. Em consta i sé qui són; els ho agraeixo molt! - a poc a poc els sudamericans que em llegien van anar deixant de fer-ho.
He tingut lectors amb els quals m'he trobat físicament. D'altres, amb qui no m'he vist mai; alguns que no m'han volgut veure a mi, d'altres a qui jo no he pogut veure.
En tots aquests anys he tingut etapes on em llegia i comentava molta gent i etapes més tranquil·les, com l'actual. Hi ha hagut canvis. Hi ha hagut blogaires que han desaparegut de la xarxa; en algun cas, m'ha sabut molt greu (és el cas de l'Onix, per exemple, o de la Williams)... en d'altres casos ni me n'he adonat fins que per algun motiu de convocatòria blogaire he vist que ja no hi era...
Estimo molts blogaires que no he conegut i d'altres que he conegut. Em són indiferents alguns altres, de la mateixa manera que jo els en sóc a ells.
Em sembla que no dic res que no faci referència a la vida mateixa, amb tots els seus conjunts de relacions, amb amors i desamors (no pas en el sentit de parella)...
M'he enamorat de blogs i he abominat d'alguns altres blogs... més o menys, com tothom.

I bé: arribant al post - digueu-n'hi apunt - número 1.000, continuo aquí i aquí continuaré fins que me'n facin fora. o fins que a algú se li acudeixi la brillant idea que per escriure haguem de pagar... espero que això no passi mai, seria una llàstima perdre un món com aquest, una altra cara de la literatura. O potser una altra cara de la vida. Segurament no té res a veure amb la literatura. o si. Jo no ho sé. Només sé que continuaré.

Ara m'he de buscar un regal per al blog, però aquesta és una tasca que requereix una mica més de temps del que tinc ara mateix.



13 de gener, 2010

AUXILI, no em deixen processar!


Sento les notícies de Rac1 mentre m'acabo , a glopets petits perquè duri més, el cafè amb llet.

Cinema en català. Es veu que alguns diaris acusen Montilla de "imponer el catalán en los cines"... de moment jo us puc dir que no he trobat NI UN cinema on es pugui veure "Avatar" en català. I no serà perquè aquesta peli (que encara no he vist i no sé si veuré) tingui pèrdues, precisament... ç

Hi ha hagut un terratrèmol amb conseqüències desastroses i catastròfiques (és la mateixa cosa, un desastre que una catàstrofe? és el que ha dit el presentador que ha llegit la notícia) no he sentit on. Hauré d'esperar el proper butlletí que ja "em pillarà" al cotxe, anant a treballar.

Harrisson Ford ha decidit treure's tots els miralls de sobre. Bé, de sobre, no. De casa seva. Per no veure's. És que es veu que l'home ja té una edat i es deu recordar a ell mateix en els temps de l'arca perduda i tal... em sembla que fa bé.

Però jo no treuré els miralls de casa meva. Penso que, per l'edat que tinc, faig prou goig, què caram! I la vida són quatre dies i si no em veig no em coneixeré i em queden, això: quatre dies mal comptats per conèixer-me millor! i vull tenir controlades les arruguetes, els cabells blancs, la panxeta, els genolls que "sembla" que funcionen però que es lleven al matí més rovellats que un cargol sota la pluja (un "turnillu")...

Doncs res, que no, que el Harrisson Ford NO fa bé!!! de cap manera!

ep! el terratrèmol ha estat a Haití. Ho acaba de dir en Basté. Em sap greu. Però em donen tantes notícies a l'hora que no tinc temps de païr-ne cap. Ajuntar Indiana Jones amb Montilla, amb Avatar, amb el Camp Nou, amb l'incendi d'Horta de Sant Joan i amb el trerratrèmol de Haití.. mentre em parlen de les rebaixes de El Corte Inglés o si vull veure la Mediterrània, que he d'anar a veure l'obra social de Caixa catalunya... ostres... i que he de comprar a Carrefour, perquè aquest hivern em va bé i que La Molina és esport, diversió i no sé què més i que aconsegueixi un Opel Corsa i...

Auxiliiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!!!!!!!!!!

10 de gener, 2010

EUREKA! ho he aconseguit!

Sense comentaris, a veure si rieu una miqueta, que la vida ja és prou trista! Apa-li!




Per fer justícia, aquí va tota la  peça sencera. És preciosa, no em digueu...


I+D i jo= totalment incompatibles

imatge google

He estat intentant pujar un video a youtube i tot i que em diu que és correcte i que tot indica que funcionarà, resulta que no funciona. En fi, què hi farem? no us perdeu res de l'altre món, només que com que no he trobat unes sabates vermelles sexis i elegants, finalment m'he gravat ballant amb les sabates "de cada dia", que també són vermelles, però no tenen gens de glamour ni de res, que són unes Kikers, comodíssimes però més aviat model sabatots.

A veure si els experts em saben dir per què el video puja però després no va, perquè jo ja no sé com es fa, tchts,tchts, com que aquestes coses les faig molt de tant en tant, quan m'hi poso no me'n recordo com ho havia fet la darrera vegada i ja hi som pel tros. Donaré de temps perquè "es processi la informació" fins demà al matí i si no hi ha manera, doncs us quedareu sense delectar-vos amb els meravellosos passos de ball "mode" Plisetskaya amb música de Pascal Comelade que us havia preparat.

Si finalment ho podeu veure, caureu de cul de l'ensurt. Qui avisa no és traïdor!

06 de gener, 2010

El meu B.I. m'ha regalat...

He rebut aquest regal preciós del meu Blocaire Invisible.


 I a més a més, un  video que podeu veure clicant  aquí o al mateix blog del meu amic.

Moltíssimes gràcies, Striper, m'ha fet molt feliç!
M'alegra que finalment hagis trobat, també, el teu B.I.

Feliç Blog! :)****

Té, t'he de fer un regal: té!!!

Finalment ha arribat el dia i "yo con estos pelos". 

El meu blocaire invisible és algú a qui li agrada molt la fotografia. La prova més evident que el que estic dient és cert, és el seu mateix blog, tot i que no en té només un.
La primera vegada que va venir pel meu mar vaig pensar apa, quina mena de nick ha escollit, aquest! sense pensar en el meu propi nick. Ja ens sol passar, això: ens estranyen coses de les altres persones i no reparem que potser les nostres coses poden estranyar-los a ells.
Acte seguit vaig pensar sense cap mena de dubte ha de ser una persona a qui li agrada jugar amb el llenguatge. I si és així, ja tenim una cosa en comú. Jugar amb les paraules és una de les millors activitats en aquest món, per tant, anem bé.
Una mica més endavant vaig pensar que el seu blog el formava més d'una persona; com a mínim, pensava jo, eren dos. Un cop fins i tot li vaig perguntar i la resposta va ser negativa.
De vegades li deixava comentaris, altres vegades només entrava a mirar les imatges que comparteix amb nosaltes, que mai em deixen indiferent: unes vegades m'entusiasmen, altres vegades em repel·len, i d'altres vegades, fins i tot em fan por o em fan fàstic. I en alguns comentaris li dic.
Ell no té el costum de respondre als seus comentaristes, però en canvi, tu saps que ha estat al teu blog, perquè de tant en tant et deixa la seva petjada en forma de lletra d'alguna cançó. Ara fa temps que amb mi no ho fa, però me n'ha deixat alguna que m'ha agradat molt. Sempre t'agrada, que pensin en tu.
Alguns dels seus posts són d'aquells compromesos, indiquen una línia de pensament. La majoria de vegades estic d'acord amb les seves manifestacions, ja siguin sobre política, o sobre qualsevol altre tema que em preocupa.
També ha fet alguns posts dedicats a temes que circulen per la xarxa en forma d'emails.
En Té té una tècnica; perdoneu les redundàncies, eh? però és que en Té es diu Té. I si es diu Té i a més a més té, doncs ja l'hem "liat".
Deia que en Té utilitza una tècnica que sempre és la mateixa. No sé si dir-n'hi tècnica o sistema. Sol penjar una sèrie de fotografies o dibuixos, o collages, o en qualsevol format gràfic i ens parla una mica (el suficient com per no cansar) de l'autor, d'on és, les tècniques que fa servir, etc. I al final del post, invariablement, t'hi trobes un video sorprenent. Jo no sabia pas d'on els treia, però seguint-li la pista per fer aquest post he descobert una altra "mina" de videos que no és youtube. O sigui que després del youtube hi havia vida!
Encara m'he descuidat una cosa: en Té té un blog dedicat als trucadors. La gent li envia fotografies de diferents trucadors de portes i és ben curiós. Si li voleu enviar, segur que els acceptarà encantat i els penjarà al seu blog.
Ah, si! En Té és de Reus!
I sense més dil·lació, passarem a fer-li el regal. Però, vejam, què se li pot regalar a una persona com Té? doncs només se m'ha acudit una cosa, a mi, i és fer-li, a mode d'homenatge, un post, amb fotos  meves (aquí ni hi ha tècnica ni hi ha res, només molt de carinyo quan he escollit les fotografies i algun retoc oportú i fins i tot algun d'inoportú... pensa que sóc una negada del photoshop i no saps les hores que m'he passat intentant que quedessin una mica dignes, ai senyor!)... o sigui, repeteixo (again)

Post a la manera de



Aquesta artista de la fotografia és tan nova que el seu estil és inclassificable. No ha fet cap exposició i no es guanya la vida amb això, la qual cosa és una sort per ella i també per tots els altres. Es diu Arare i li agrada molt viatjar, sobre tot en vaixell, per això, aquí us presenta un petit reportatge del seu darrer viatge. No us penseu que en veureu els objectius finals. Podem dir que veureu només bocinets del procés. És a dir: paisatges, moments concrets, fauna i flora de la que portaven a bord i també de l'autòctona de cada paisatge... Com ja hem dit, no se li augura un gran futur com a fotògrafa, ni tan sols com a comunicadora a través de la imatge, però si que es pot dir que s'ha esforçat per fer content el seu B.I. a la xarxa.


























































04 de gener, 2010

Sa Majestat està cansada



Sa Majestat la Reina Maga està fins els nassos de fer paquetets. Tingui vostè família nombrosa per això, arggggggg...

Necessito un kit-kat.

I vosaltres, com ho porteu, eh? eh? eh?

Per sort, una de les coses bones que té el fet que s'acabin les festes (ja falta menys, ànims!) és que per la tele deixaran d'anunciar-nos colònies en anglès, en francès i en castellà o català pronunciat com si fossin anglesos, francesos o pitjor. Per sort, dic, perquè a més a més, els i les que anuncien aquests tipus de  colònies i perfums, sembla que portin al damunt una disfonia de "aquí te espero", no us hi heu fixat? Em posen ben nerviosa! Xiuxiuegen el nom de la colònia , serpentegen, s'arrosseguen i fan una pila de filigranes i es pensen que d'aquesta manera en comprarem més.
Però burrus, si d'aquesta manera no us sentim!!!!

Bé, vaig a continuar o si no se'm faran tres quarts de quinze! (anava a dir me darán las uvas del año que viene, però això seria dir-ho en castellà)

La màquina de pa no para, no para, no para... em sembla que hem equivocat la carrera, a casa. A la propera vida ens farem pastissers... o cuiners, com la Violette ;)

Au, suposo que ara ja fins el dia 6 o 7... però no sigueu optimistes, perquè ja sabeu que tinc cops amagats i potser torno a escriure abans, que jo per aquestes coses sóc molt meva.

per si de cas... MOLT BONS REIS a tothom!

03 de gener, 2010

Se m'ha fet tard

 Tinc un dia d'aquells de pensar, reflexionar (que en el meu cas vol dir donar voltes a alguna cosa que em capfica  fins que m'agafa mal de cap), recordar...

He tret la Taca, ara que ja puc caminar una estona sense que el genoll s'inflami - deu minuts, no us penseu, però a poc a poc anirem fent més cada vegada -  i cal posar rentadora, planxar, passar l'aspirador, descongelar alguna cosa per dinar (ostreeeeeeeeeeees, gairebé me n'oblido) i començar a embolicar paquets i paquetets (això fa il·lusió) per ajudar a Ses Majestats, que no tinguin tanta feina el dia 5, que van molt cansats de tanta cavalcada.

Si hi ha algun projecte - digueu-li propòsit - per aquest any, aquest és intentar que les persones que tinc al voltant obtinguin de mi una mica més d'atenció que l'any passat. Sobre tot, una. O dues. Bé, no. Vàries persones. Però una en especial. No tinc clar quant de temps més li podré dedicar, val més que l'aprofiti...

I els altres propòsits, els de sempre, són com sempre: intentar tornar a fer anglès (ai) , escriure més i més tranquil·lament (ai), reemprendre la natació a la que el metge em dóni l'alta, menjar sa altra vegada  malgrat la màquina de pa (que per cert, fa un pa bonísssssim, que dificulta qualsevol bon propòsit, encara que no el fa impossible), cuidar més les amistats (sort que em coneixen, perquè sóc força impresentable, en aquest sentit... però com que em coneixen i m'estimen i saben que jo també els/les estimo...)

De la situació econòmica-política i social del nostre país millor no parlar-ne - de moment- perquè la decepció és tanta i tan grossa que ja no em queden ni adjectius per qualificar-la ni energies per lluitar-hi!

se m'ha fet tard, començarem per la rentadora...

Blocaire invisible. Pista 10.

Ara només heu d'ajuntar les pistes:

El meu /la meva blocaire invisible té un blog tan,tan,tan... que fa molta envegeta. 
Viu en una ciutat que té una agenda cultural ben atapeïda, amb exposicions, conferències, concerts, etc. i com a mínim té sis portes, portals i/o portalades considerats elements arquitectònics amb valor patrimonial.
 I s'hi pot menjar molt bé. 
I d'allà... a París i a Londres!
El seu blog pesa molt! (en material i en qualitat).

També heu d'ajuntar les peces del puzzle i obtenir, d'aquesta manera, el nick del meu blocaire:


i la darrera  pista seria:

- Fot-li, que és de Reus!

I ja està.

I si encara no sabeu qui és, voldrà dir que mai no heu trepitjat el seu blog i no sabeu pas què us perdeu si no ho heu fet!

I a partir d'aquí, m'he de posar a fer-li el regal (he d'aprendre un munt de coses en ... tres? dies! espero aconseguir-ho!)

I s'ha acabat, ara ELL es trobarà el seu regal el dia que toca! Llàstima que se'm va veure el plumero el segon dia, tchts,tchts... però m'encanta que m'hagi tocat ELL.





01 de gener, 2010

Blocaire invisible. Pista 9.

Puzzle-jeroglífic.

Una part del nick del meu B.I., a qui tothom coneix, a hores d'ara.