30 d’abril, 2010

EL VIDEO

Per fi he pogut pujar el video de la presentació de la novel·la col·lectiva  Il·lusions i incerteses a la Fira literària Cid i Mulet de Jesús.

Dura vuit minuts i hi ha un repicar de campanes molt simpàtic que no deixa sentir bé les paraules de l'editor, però és el que hi ha. Si el voleu veure, cliqueu aquí.

29 d’abril, 2010

A la taula d'en Bernat... (revisat)

 INCÍS: No m'estava queixant, sinó constatant fets que ocorren a la xarxa, al meu blog i a tots els blogs!!!! (que se us ha d'explicar tooooooooooot)
_______________________________________

 ... qui no hi és, no hi és comptat!




imatge de google

Això és el que em deien a mi de petita, quan "desapareixia" en els moments crucials.

Jo em pregunto, quin és, el moment crucial, per desaparèixer a la xarxa i ser completament oblidat?

L'altre dia la meva tieta em deia Com és que "ja" no et comenten, al blog? i jo li responia el que sé, perquè també ho he viscut al xat (recordeu? el famós mIRC del qual he parlat alguna vegada). Doncs perquè la xarxa ja ho té, això: Tu em llegeixes, jo et llegeixo. Tu em deixes comentaris, jo també. Tu deixes de comentar-me, jo també.

Ep, només és una constatació de fets. Jo era fan incondicional de gent que escrivia (i escriu) molt i molt bé, deixava comentaris, interaccionava... fins que un bon dia em canviaven el format del seu blog o marxaven a una altra pàgina web o continuaven per una altra xarxa social en la qual jo no m'hi sento còmoda. I a poc a poc, sense adonar-nos-en, es va apagant aquella flameta que s'havia encès algun dia.

He trobat de tot: gent que ha tancat el blog, gent que li ha canviat el format, la qual cosa dificulta que puguis accedir còmodament als apunts anteriors, gent que ha canviat de pàgina i de nick o de nom (senyal inequívoca que no volien que els continuéssim llegint o que volien seleccionar els seus lectors), gent que ha deixat d'escriure, o que ha canviat d'idioma perquè s'ha cansat de traduir-ho tot...

I està clar que "la cosa" també funciona a la inversa. Si tu no hi vas, ells tampoc venen: és llei de vida. Quan no tenim prou cura d'un amic, l'amistat es va apagant a poc a poc. Sap greu, si, però és que la vida és així.

Què vull dir, amb tot això? Res. Explicar la vida blogaire tal com és.

I és que és així, ja ho sabem:
A la taula d'en Bernat, qui no hi és no hi és comptat!

Uix, se'm fa tard i he de treure la Taca!

per cert... Visca el Barça (manque pierda)

25 d’abril, 2010

D'agraïments i glicines

Aquest és un post d'agraiment.
Agraiment a les persones que vau venir a veure'm al "Margarita blue" el dia de Sant Jordi.
Vosaltres ja sabeu qui sou.
No sabeu pas com vaig ser de feliç, quan us veia aparèixer per la porta!

I... Aiguamarina... sento molt no haver-te reconegut. Sabia que era una cara coneguda, que al menys una vegada havia coïncidit amb tu, sabia que eres una blogaire, però no em podia recordar del nick (ho sento molt, va quedar molt lleig que no el recordés, aix... però la meva memòria ja no és la que havia estat!)

Bé, doncs, una abraçada a tots plegats.

No hi ha hagut manera humana de "pujar" el video de diumenge passat al youtube. Alguna cosa falla, potser és "massa gran", perquè sempre que arriba al 90% o una mica més, es dispara i em diu que no pot pujar i que si vull tornar a començar. El que intentaré fer és reduïr-lo, a veure si me'n surto, ok?

No vull que em passi com allò de la ràdio, que la Mònica encara m'ha de donar el CD (snif)... aquesta vegada és responsabilitat meva, no de ningú més, així que ho intentaré de totes totes. He dit.

I ara us poso una altra foto de la meva glicina, que fa només dues setmanes tot just despuntava... ho recordeu? i ara està taaaaaan preciosa! (aixxxx, sort que la primavera té aquestes coses, a més dels atacs d'al·lèrgia que em provoca)

La "meva" part és la de dalt... el jardinet de baix no pertany al meu "piset", encara que tot queda en família, ep!

24 d’abril, 2010

19 d’abril, 2010

Tot es va aclarint (el caos, vull dir)

Primer, un aclariment: al post anterior se'm va oblidar dir que la foto era baixada d'internet i no pas la meva taula. A todos los efectos y a quien corresponda.

I ara ve la segona part: l'estada a les terres ebrenques.

Què us podria dir jo de les terres de l'Ebre? Sempre que estimo una terra, dic que és com la meva segona pàtria. Ho dic de Galícia i també de França. Ho dic de Ses Illes i també del Delta i del Matarranya. Serà veritat, finalment, allò que fa uns quants anys estava de moda dir, em refereixo a ser "ciutadans del món"? Bé, seria un gran tema de debat. El que és cert és que hi ha terres que hom (i fins i tot don) porta al cor i no pot fer-hi més i ja som al cap del carrer.

Fa un any aproximadament (o més, que el temps corre molt de pressa) al blog de l'Octavi Serret hi havia una convocatòria  que feia J.Carlos Gil, per "presentar-se" com a candidats a escriure una novel·la entre uns quants. Jo vaig  llegir el que es demanava i sense dubtar ni un moment, vaig enviar -tímidament - una petició: "jo no sóc ebrenca, puc participar"? La resposta va ser que si estimava les terres de l'Ebre, hi era benvinguda. Així  que vaig participar al "càsting". Per alegria meva, em van seleccionar i a partir d'aquí va començar una aventura literària divertida, emocionant i misteriosa.
Fa un parell de mesos ens van avisar que la presentació de la novel·la ja editada, la faríem a la Fira Literària "Cid i Mulet" de Jesús i llavors amb mare i marit ens vam  muntar una petita "gira" per visitar - una vegada més- el Delta i la comarca del Matarranya.Així que vam visitar el Delta i també Vall-de-roures per acabar a Jesús i tornar cap a casa un cop acabat l'acte de presentació. Llàstima que no podíem quedar-nos fins al final, ja que hi havia un dinar literari que prometia moltíssim!
Aquest és el resum.

Estic intentant "pujar" un video que va fer el meu capità de la presentació. Si ho aconsegueixo, us posaré l'enllaç.

Vaig trobar-me amb dos dels vuit autors que vam participar, més l'autor ja consagrat - Silvestre Hernández - que va ser qui va "arrodonir" la novel·la i a qui hem d'agrair enormement la seva feina.

La foto que pujo és la que m'ha enviat Jesús Tibau (gràcies, Jesús!) on ens trobem tres de les autores amb l'Octavi Serret, "culpable" de tot l'enrenou. (Gràcies, Octavi).


Perdoneu, he intentat pujar el video al youtube i en tota la tarda només hi ha hagut dos intents que no han tingut èxit (s'està molta estona i cap al final, quan ja porta el 99% "pujat" falla i he de tornar a començar)... com que sóc dona de poca paciència (massa que n'he tingut durant la tarda) he decidit que ho tornaré a provar demà.

15 d’abril, 2010

CAOS

Piles de cartes velles i d'agendes de l'any de la picor envaeixen la meva taula de treball. Comparteixen espai amb cartes de La Caixa, factures de telèfon, vals del caprabo, tiquets del mercadona, l'únic calendari que vaig conservar dels trenta-cinc-mil que em van regalar per Nadal - i que quan busco no trobo- les fotos dels meus fills - alguna encara amb la novieta del moment que ja no és l'actual- una tarja de crèdit que mai vaig demanar, el ratolí inalàmbric (s'escriu així? sense hac ni res?), propaganda de la propera òpera del Liceu - que no toca anar a veure perquè no entra al torn dels que tenim el torn petitet - i amb tres rellotges espatllats.

O sigui: un caos!

No sé per on començar: he d'ordenar-ho tot?

He de baixar a comprar taronges? (quina mandra, potser menjarem pomes, que encara n'hi ha)

He de baixar a posar pila als rellotges? (ben mirat, puc continuar veient l'hora al mòbil i estalviar-me baixar al poble...)

He de començar a fer el dinar? (tinc una gana que no vegis, però faltarien un parell d'hores, encara, per dinar, així que...)ç

He de recomençar amb el blog de l'àvia? Aquest darrer punt em té martiritzada.
Em moro de ganes de dir que el meu nét és el nen més intel·ligent del món, però al mateix temps em fa vergonya dir-ho perquè totes les altres àvies se'm tiraran a la iugular.

I és que flipo quan m'explica contes - ell a mi- amb tots els ets i uts i quan diu "marededeusenyor" en el moment adequat o quan veig que conjuga els verbs millor que alguns estudiants de batxillerat. No exagero, home, no! que només té dos anys!!!!!!!!!!

Ho veieu? En aquestes condicions no em puc posar a reprendre el blog de l'àvia. Em mataran!!!!

La novel·la bé, gràcies, i vostè? (vaig fent, a poc a poquet)

Demà me'n vaig a terres ebrenques. No aniré a veure ningú perquè no vaig sola: m'emporto la meva costella i la meva ascendent principal. O sigui: aquell a qui em vaig trobar pel carrer i aquella que només n'hi ha una. I la Taca!

Visitarem el Delta, menjarem pastissets, intentarem anar a fer un arrosset al "Dasmundo", ens arribarem a Vall-de-roures a veure l'amic Serret (que crec que és amic de tothom)... i diumenge anirem a la Fira literària Cid i Mulet de Jesús, perquè a les 11,45 - encara no sé exactament on - hi ha la presentació d'una novel·la col·lectiva en la qual vaig participar... no conec cap dels col·legues que van col·laborar amb mi (millor dit, amb els que vaig col·laborar jo). Amb una miqueta de sort, els coneixeré i amb una miqueta de sort, també, podré saludar en Tibau, que segueixo amb fervor, encara que no li digui mai gran cosa.

Tot això em té - com ho diria? - em té nervioseta!

Ai... vaig a veure si ordeno una mica el caos de la taula i del meu cap!



aquesta psicodèlia s'assembla una mica al caos que regna al meu cap.

Bé, la camisa de força tampoc no caldria, ep!

12 d’abril, 2010

Coses...i Una primavera particular-5

Plou.

La pol·linització afecta - també- als que no som "gaire" al·lèrgics, afirmo.

L'altre bocinet de bosc on anava a treure la Taca una vegada van tancar Pinya de Rosa, el tancaran aviat. Ahir em vaig trobar un senyor que, amablement, em va convidar a fotre el camp d'aquell bosc, propietat de no-sé-qui, tot i que l'únic que fèiem la Taca i jo era caminar tranquil·lament (jo). Ella brincava com una cabreta boja, però no feia malbé res, és una gosseta ben educada. Se'ns ha acabat - també- aquell mini bosquet que va des del carrer de Santa Bàrbara fins al castell. El camí, si. El bosquet, no.

M'estic tornant adolescent: m'estic arreglant la boca i ara sóc una àvia amb braquets, que diuen ara, amb ferros, que s'ha dit tota la vida. Guai. Foto pena, però d'aquí a un any i mig, més o menys, haurem tornat a arreglar els somriures i tornarem a fer goig, igual que Betty la fea (sèrie que no havia vist mai, però em sona).

D'això, què més? ah, si: tinc la piscina abandonada, no em surten de dins les ganes de nedar, però asseguro que hi tornaré. Aviat.

Una alegria molt gran que encara no havia compartit: tornaré a ser àvia. Per l'octubre.

Tornaré a engegar el blog de l'àvia, que el tinc deixat de la mà dels déus. Per què? doncs perquè és tan satisfactori fer d'àvia, que ho és molt més que escriure sobre fer d'àvia, no sé si m'explico. Malgrat tot, li donaré un altre to i hi tornaré.

hmmm... ah, si! dissabte vaig participar al Primer Torneig de Scrabble d'Altafulla i vaig quedar segona. Feliciteu-me. O no. D'això... era en castellà. Si hagués estat en català segur que hauria quedat la primera. O no.

Em sembla que ja només em falta penjar una altra foto de la terrasseta... i ja està.

Au, no us queixareu, avui hi ha més paraules que res, en aquest post. Malgrat tot, la primavera.... eeeeeecssssssssssssssssss... fora,fora,foraaaaaaaaaaaa! lagarto-lagartoooooooooooooooo...
Primeres passes de la meva glicina. Això era la setmana passada. La propera foto serà l'evolució que ha fet en només una setmana. Sembla mentida...llàstima que no us pugui enviar l'olor...





No és la primera vegada que poso aquesta cançó: MALEDETTA PRIMAVERA!

05 d’abril, 2010

Una primavera particular-1

Un esclat de vida al meu jardinet particular (foto meva)



Un estat d'ànim... (foto de google)

01 d’abril, 2010

Fins ara

Aquest blog tanca temporalment.

Per cansament físic i mental.

O perquè potser ja no té res a dir, i, si ho té, no sap com fer-ho.

O potser perquè totes les masses piquen i ja fa massa temps que hi és i s'està desintegrant.

O potser perquè les il·lusions que duren massa deixen de ser il·lusions.

O no sé per què.

És que fer amics no costa gens. El que costa és cuidar-los, conservar-los. I jo no em sento amb forces, actualment, per fer-ho.

No cal que marxeu, només ajusto la porta i faig una dormideta. Jo no sóc primaveral, sóc més estiuenca i tardoral. La primavera m'altera massa, em deixa K.O. M'esgota, em produeix angoixa, no em deixa avançar.

Una abraçada forta i moltes gràcies per ser aquí.

Que tornaré és evident, però no sé quan.