25 de juliol, 2010

De puta mare

Vaig sentir aquesta expressió per primer cop fa molts i molts anys, quan en tenia vint-i-uns-quants i dos nens petits. El tercer encara no havia nascut. Una cosina meva em va donar aquesta resposta quan li vaig preguntar què li havia semblat una pel·li de Dustin Hoffman que havien estrenat feia poc.

- De puta mare - em va dir- i es va quedar tan ampla.

Jo em vaig estremir, vaig mirar al meu voltant i vaig veure que, per sort, ni la meva mare ni la seva, ni l'altra tieta, ni cap avi dels que rondaven per la casa en aquell moment l'havien sentit.

-I això... és bo o és dolent? vull dir, t'ha agradat o no t'ha agradat, me la recomanes o no me la recomanes?

- Nena, tu vius en un altre món! - em deixà anar.

I jo vaig pensar que potser si, potser jo estrava vivint en un altre món, el món en el qual havia de tenir molta cura amb el llenguatge emprat, perquè cada dia, quan entrava a classe, no podia, senzillament, començar a engegar paraulotes a tort i a dret per molt que estigués emprenyada amb la roba que no s'assecava, amb la rentadora que no funcionava, amb les farinetes que no volia el petit, amb l'horari  defeina horrorós  que portava el meu marit, amb el que fos... M'hauria hagut de passar el matí i la tarda renegant amb els meus alumnes de cinc anys que només desitjaven aprendre. Per aquesta raó, i potser  no només per aquesta, sinó  potser perquè a casa meva m'havien educat de manera que pogués canalitzar les meves emocions, tant les bones com les dolentes d'alguna manera que no molestés ningú, per aquestes dues raons, jo cada dia en entrar a l'aula depurava el meu llenguatge i intentava que no se m'escapés cap "buenu", cap "tenim que" i cap "merda", que era la paraulota preferida a l'hora dels renecs.

El temps va passar, com tot passa en aquesta vida, vaig tenir el petit, hi va haver molts motius per renegar més i més fort, però com que també hi havia motius per dir que tot anava bé, doncs anàvem fent. I el meu pitjor "taco" continuava sent "merda".

Va morir el pare delsmeus fills i em vaig quedar sola i amb tres nens petits. Llavors no vaig poder deixar de pensar que allò que m'havia fet la vida era una solemne cabronada i ja no m'acontentava amb dir que tot plegat era una merda. Però m'havia de depurar, igualment, quan entrava a la classe, tinguéssin l'edat que tinguéssin els meus alumnes (que llavors ja eren més grans i deien moltes més paraulotes que jo).

Quan els meus propis fills van ser adolescents, jo ja vivia amb el capità i us ho podeu imaginar: cinc galifardeus i un capità de vaixell, com anaven les paraulotes! Jo ja no només deia "merda". Havia après a dir tots els noms dels sants al revés i era capaç d'utilitzar el llenguatge d'un camioner com qui es pren una coca-cola. Malgrat tot, a la feina, em continuava depurant.

Un bon dia, a la feina, vaig sentir que un mestre li tornava un treball a una alumna i li deia queel treball estava "de puta mare" i que, per tant, no solament l'aprovava sinó que també li posava nota.

Em vaig aturar a pensar i vaig deduir que jo encara pertanyia a un altre món, malgrat el meu llenguatge de camioner a la intimitat.

Ara pots posar la tele i  sentir com qualsevol cantant famós o jugador de futbol, per posar un parell d'exemples, deixen anar davant del micròfon, impunement i sense cap vergonya, que el seu públic és "de puta mare".

I jo continuo sentint-me en un altre món.

De tota manera, si m'hi fixo bé, no em puc queixar. Hi ha tantes coses al món, que jo... amb el que sóc, amb el que tinc i amb el que em sembla quem'he guanyat, no em puc pas queixar. ben mirat, puc dir que tot em va de puta mare!!!!!

Però a la feina em continuaré depurant.

I ma mare mai no em sentirà aquesta expressió: li agafaria un cobriment de cor. I no deixa de ser ma mare!
_____________________________________
Després d'aquesta "anada d'olla", deixeu-me dir que som a Port Camargue (encara)) ( i lo que te rondaré morena), perquè la tramuntanada que bufa no ens deixa sortir (bé, si el capità anés ell sol, potser si que sortiria, aclarim-nos, però té una dona i una gossa que se li posarien histèriques només de sortir de port)... així que se suposa que a la que baixi una mica el vent sortirem per continuar "baixant".

Si la puc pujar, la foto que us poso aquí és una altra foto de flors entre pedres, feta a Frioul. Guapa, eh?

24 de juliol, 2010

Del viatge 14. Bellesa senzilla

Em pensava que els polítics de casa nostra ja no em podien decebre més.
M'equivocava.

Per sort, encara hi ha bellesa amagada entre les pedres.

Aquesta li dedico a l'Olga Xirinacs. Ella ja sap per què, veritat, Olga?

20 de juliol, 2010

Del viatge 13. Anem tornant.

Tornem a ser a Saintes Maries de la mer, però ara de tornada. Vam passar dos dies més a Porquerolles, perquè és un lloc molt "estiuenc" i la veritat és que hi estàvem molt bé. Després vam tornar cap a Toulon. Feia una calor que es coïen ous a l'asfalt. Allà vam aprofitar per comprar, ja estavem a les últimes, sobre tot de fruita, verdura i coses d'aquestes, que a Porquerolles eren súper-mega-caríssimes.
De Toulon, cap a Bandol, un altre poble turístic "a tope", però sense la gràcia de l'illa, és clar.
Aquest any estem constatant del tot allò que ja havíem observat el 2007, quan vam fer el nostre viatge a París: les poblacions de la costa, estan tan deteriorades a França com a casa nostra. Una llàstima. En canvi, les poblacions de l'interior jo diria que estan millor que les de casa nostra, però potser no sóc justa del tot, no sé.

Bandol és un poble net, això no se li pot negar. Un poble net i polit, però on hi ha molt poc espai "verd". Tot és ciment! I no sé si els gossos hi són gaire benvinguts, perquè et pots trobar que et regalen bosses per recollir la caca del teu gos (cosa que em semblamolt bé, evidentment) però per treure'l a fer pipí has de fer més quilòmetres queeee... A Bandol ens hi hem quedat tres nits. S'hiestava bé, però la calor ha estat força intensa. D'estar-se quiet sense fer res (objectiu gairebé impossible) per no suar!

De Bandol a Marsella. Aquesta vegada no hem anat a Frioul sinó al centre de Marsella, al Vieux Port. La veritat és que és una ciutat per veure-la i prou. Venint d'un poble tan net com Bandol, redescobrir la brutícia de Marsella no va ser gaire reeixit. Amb la calor, hi ha racons que fan molt de fàstic (i pudor). Ho sento, si alguna vegada em perdo, que no em busquin a Marsella, malgrat que visualment (per la foto) fa bonic.

Avui hem fet les 45 milles aprox. que separen Marsella de Saintes Maries de la mer, i aquí estem. Aquí, el port és una "cucada". Net, polit, uns serveis excel·lents, barat (si, barat!) i amb connexió a internet gratuïta. Es pot demanar més?

Bé, doncs, he fet un recés per saludar, i a partir d'ara ja no sé quan tornaré a connectar.

La veritat: us trobo a faltar, però sense exagerar. Un descanset de la xarxa també va bé, no? doncs això.

Una abraçada per tothom!

Porquerolles.

Barquetes clàssiques al port de Bandol.

11 de juliol, 2010

Me'n torno al Blauet

No havent-hi, doncs, presentació del llibre a Barcelona fins a l'octubre (ja us faré saber la data i tot, tot i tot), després d'un dissabte emocionant i un diumenge acalorat i ple (al menys al meu poble) de gent vestida amb samarretes de la Roja i amb banderes espanyoles de tamanys insospitats, demà al matí tornarem cap a Porquerolles, per continuar viatge, és a dir, per anar tornant a poc a poc.

I ara una reflexió sobre banderes:

Fancament, estic una mica saturada de tanta bandera, em fa l'efecte que ha estat mala sort que ahir hi hagués hagut la manifestació i avui aquest partit, em dóna la sensació que els símbols, les banderes,com les paraules, perden significat a base de tant repetir-les. I entre les emocions d'ahir i la disbauxa que he descobert als carrers del poble quan he anat a acompanyar la meva mare a casa seva, que gairebé no podia circular entre guiris i locals cridant al mig dels carrers, embolicats amb banderes espanyoles i holandeses, amb samarretes vermelles i taronges (els holandesos van de taronja?) Si: hi van, ara ho he vist, he donat una ullada a la tele, amb tot el que us comentava, entre ahir i avui, doncs m'he atabalat!

Potser és que em faig gran i m'atabalo més, no ho sé.

I no sé si dir que aquest blog romandrà tancat per vacances fins al 15 d'agost o bé dir que seguiré escrivint-hi quan pugui, si em ve de gust i les circumstàncies del viatge de tornada m'ho permeten. D'alguna manera també pensava que necessito desconnectar del tot i no anar de cul buscant connexions per tot arreu on vaig. Potser em dediqui a continuar escrivint i llegint i passi d'ordinador. En qualsevol cas, ja ho descobrireu. Jo em conec i sé que no puc dir ni sí ni no ni blanc ni negre, sinó tot el contrari.


p.d.- en Martí està per menjar-se'l
p.d.2.- ja tenim modelet
p.d.3.- l'espatlla del capità ja està infiltrada (shhhhhhhhhht)
p.d.4.- ara no necessito pinta! (quiiiiiiiiiiina comoditat, deumeu)

(no, no m'he quedat calva, ni m'he pentinat a lo Sinnead O'Connor en els seus bons temps, però els meus cabells i jo hem fet un "entente". Ja creixeran, si els deixo!)


Molt bon estiu a tothom (per si un cas...)

10 de juliol, 2010

10 de juliol de 2010



SOM UNA NACIÓ
NOSALTRES DECIDIM




No em puc estar de deixar el video que va gravar l'amic Pere del blog Saragatona, és un reportatge que, segurament,farà unes quantes voltes als que ens ensenyaran per la televisió.

03 de juliol, 2010

Un incís a Blanes.

Doncs si: som a Blanes.

Resulta que el dia 12 de juliol havíem de presentar el llibre "Il·lusions i incerteses" a la llibreria Bertrand de Barcelona. Doncs bé. Com que som molts autors, al final no sé pas què ha passat però sembla que només podíem anar a la presentació tres. Bé, jo vaig muntar-me les vacances sabent que el dia 12 de juliol hauria de ser a Barcelona, per això ara sóc a Blanes. Però no tothom podia muntar-s'ho, així que ahir - quan ja havíem arribat a casa - vaig rebre un email on se'ns deia que la presentació quedava ajornada fins al setembre o l'octubre.

Només em va saber greu haver muntat tot l'enrenou i marejat el nostre fill petit, que va venir-nos a buscar amb el cotxe fins a Porquerolles, però com que no hi ha mal que per bé no vingui (deumeu, mira que traduir a la brava, aixxxx) bé, com que "no hay mal que por bien no venga" doncs aprofitem per veure nét i mig, fills, joves, àvies, besàvies, cunyats i demés fauna (com diria Durrell)

Total, doncs, que, aprofitant que som aquí i que ens hi pensàvem quedar fins al dimarts, 13 (uauuuu) farem un munt de coses, a saber:

- anar al nostre estimadíssim traumatòleg (infiltració pel braç del capità, que no als meus genolls, de moment i que duri...)

- jo aniré a la "pelu" perquè porto uns cabells que ni me'ls mereixo ni haurien d'existir.

- tindrem un dia a sopar (suposo que no a dormir,però ja m'agradaria) en Martí, perquè els seus pares puguin fer unes feines que han de fer ben tranquils...

- comprarem un modelet a les rebaixes, que a la France no hi ha res que valgui res (jo ja m'entenc i vosaltres, si voleu, també) (a no ser que vagis a París, ep!, o en alguna capital, però llavors els preus són els que són i la butxaca és la que és). El modelet me'l compraré jo. Que el capità no en vol, de modelets. Que la que no té mai res per posar-se sóc jo, no ell, que amb qualsevol coseta es conforma, el xicot.

- Intentaré - si no s'adelanta el viatge de tornada, donat que no hi ha presentació- anar a la mani del dia 10 perquè estic fins als dallonsis que no tinc del numeret circense que ens ha muntat el T.C. i la mare que el va parir...

- Escriuré al blog (o no)

- i etc,etc,etc.

Ah! Vaig llegir "Les filles del fred" (ara no em sé l'autora, un moment, consulto sant google) Ja està: Camilla Lackberg. (Suècia està de moda, ara?) i em va encantar.

I ara estic llegint aquest de la Maria Dueña; me'l vaig comprar quan va sortir, abans que en comencessin a  fer propaganda, així que ja el tenia però no l'havia llegit. Doncs l'estic disfrutant o gaudint molt i molt. Es diu "Entre costuras".

També vaig llegir "Fora de lloc" de... aixxxxxx... Martaaaaaaaa... Cardona. Això, Marta Cardona. Bé, aquest no m'ha desagradat, però me l'havien deixat tan bé que em va decebre una miqueta (només una miqueta).

I també vaig llegir aquell que us vaig comentar de com no s'ha d'escriure una novel·la. Després de la primera andanada, amb aquella típica reacció de "i jo què hi pinto, volent escriure?" em vaig armar de valor i estic escrivint un relat "negre i ebrenc". Tot en un. I és que com que m'hi he sentit bé, escrivint al costat dels autors ebrencs, doncs he decidit reincidir. I a veure què passa.

I ara us deixo. La Taca està "donant-se el béc" amb el Xat (es veu que es troben a faltar molt i ara s'estan tots dos a la manta de la Taca. El Xat ronroneja i la Taca rosega un os d'aquells "de mentida").
El capità mira el futbol.
I em sembla que a mi em tocarà fer el sopar, si és que vull sopar. I sí que ho vull. La gana, ja pot girar-se el món del revés, no la perdo mai.