29 de novembre, 2010

Redarces (Coses "aparcades", "velles", que queden amagades i que un bon dia es treuen de l'armari)?¿



Això, una redarça.
I, a més, és veritat.
Quines coses escrivim, de vegades, oi?
...

imatge de google

20 N
Llegué al Instituto del Teatro, entré en el vestuario y me senté a esperar. Era demasiado pronto, el curso empezaba a las siete y sólo eran las seis y media. Con parsimonia me cambié de ropa. Esa tarde tocaba “Expresión corporal”.  Me había apuntado a este curso para maestros con mucha ilusión. Sabía que lo que había que hacer en clase era  dejar que mis alumnos se expresaran libremente y no podría ni sabría hacerlo si antes no aprendía a expresarme yo misma. Esa fue mi motivación.

El primer día de clase nos presentaron a los profesores. Un actor muy conocido, encargado de las clases de psicomotricidad; una actriz del  Teatre Lliure,también bastante conocida y con mucha experiencia,  impartiría las clases de expresión corporal, la que tocaba precisamente dentro de media hora. Un dibujante y una diseñadora de moda,  para las clases de expresión plástica. Una cantante lírica para las clases de voz y un escultor  que nos llevaría al intrincado mundo  del volumen, a partir del barro y el papel maché.  A mi me hubiera faltado un escritor que hubiera  impartido clases de escritura creativa o algo parecido, pero eso era lo que había y había que aprovecharlo. Para entrar en el Instituto del Teatro, en pleno año 1975, había que hacer una instancia, un examen y una entrevista personal.  Yo no quería ser ni bailarina ni actriz, sólo quería ampliar mis conocimientos a través de la expresión. Expresar lo que sentía a través del cuerpo, de la voz, de los trabajos plásticos... era una experiencia que podía llegar a ser muy  gratificante.  El día del examen estaba muy nerviosa. No era propiamente un examen sino un test de inteligencia. Me apliqué en el test y lo superé. Satisfecha, quedé para la entrevista, una semana más tarde.  Ese día estaba mucho más tranquila. Entré en aquel despacho antiguo y medio desvencijado y sentí  que se me encogía el corazón. Sin embargo, cuando me indicaron que me sentara y, amablemente, empezaron a hacerme preguntas, se fue el desasosiego como por arte de magia. Me admitieron sin ninguna objeción. Había trescientas solicitudes y sólo veinte plazas. Saqué plaza para el curso y me sentí  la mujer  más feliz de este mundo.

Volví a la realidad cuando  se abrió la puerta  y entró Carlos, un tipo raro, tanto físicamente como a nivel intelectual, a quien todos evitábamos  casi sin darnos cuenta. En todos los grupos suele haber algún elemento que destaca, para bien o para mal y Carlos era uno de esos elementos. Era un individuo extraño, que no acababa de encajar en nuestro  grupo.  No acabábamos de saber por qué. Aun así, el hombre se esforzaba en aparentar una serenidad que no tenía, sobre todo cuando  hacíamos esos ejercicios de desinhibición tan divertidos e inquietantes.  A mi, esa libertad, se me antojaba algo ajeno a todo, algo que sólo podía suceder ahí, en ese ambiente, ya que lo que acontecía fuera del Instituto no tenía nada que ver.  Lo curioso era que Carlos no soportaba que lo tocaran y apartaba la mirada cuando sus ojos se encontraban con los nuestros. No gustaba a nadie, aunque en los análisis que se hacían después de las clases – todos sentados en el suelo, fumando como carreteros comentando  la jugada – nunca salía el tema. Era una especie de tabú. Nos podíamos criticar unos a otros, opinar sobre cualquier acción o reacción. Pero jamás se hablaba de Carlos.

-  Hola, ¿qué hay?
-   Bien, aquí, esperando...− mascullé, la voz apenas perceptible y mirándole fijamente.


Carlos evitó mi mirada, como siempre, y ya no supe qué más decirle. Esperaba que llegara alguien más, sólo para romper el hielo, para no tener que buscar respuestas a preguntas indeseadas, para no tener que darle conversación. Pero el otro se cambió de ropa sin decir ni pío y  me tranquilicé. Poco a poco fueron llegando todos. Por fin pasó esa interminable media hora y  nos dirigimos hacia el aula de expresión corporal. Después del calentamiento  nos mirábamos y no acabábamos de entender lo que nos ocurría. Era un día un tanto especial, nadie sabía por qué.

- Hoy  vamos a hacer una improvisación sobre algo actual.−aventuró Carlota, la profesora. −¿A alguien se le ocurre algo?
-  Podríamos representar la muerte del dictador. En el  último parte médico han dicho que la cosa está jodida. – apuntó Paco, un muchacho argentino, comunista hasta la médula, que a todos nos  daba cierto reparo, más que nada porque no acabábamos de entenderle cuando nos  hablaba del movimiento obrero, de repartir octavillas, de tantas cosas que para nosotros resultaban lejanas, ajenas a  nuestras vidas. Éramos muy jóvenes. Esas cosas sólo se hablaban en reuniones clandestinas, nunca en un sitio público.


Entonces ocurrió algo inesperado. Carlos se levantó. Estaba fumando  y nos miró a todos fijamente. Apagó el cigarrillo contra el parqué del suelo, contra todas las normas. Metió los pulgares en su cinturón, abriendo las piernas y adoptando la posición de un vaquero ante el saloon. Sólo le faltaba acariciar la culata de una pistola.
- Sabía que llegaría el día en que te delatarías  – masculló, mirándole con odio− luego salió silenciosamente hasta el vestuario.


Nos quedamos todos mudos. Carlota intentó llevar la clase hacia otros derroteros, pero las palabras de Carlos flotaban en el aire, convirtiéndolo en una pesada cortina que nadie se atrevía a apartar. Aquel día la clase fue un desastre. Nos fuimos todos encogidos, con gran desazón. Llevábamos el frío de noviembre metido en el alma.

De madrugada se anunció la muerte del dictador. Por la mañana, en la radio y en el hilo musical sonaba el Réquiem de Mozart.  Cuando llegué, por la tarde, al Instituto del Teatro, el compañero Paco no estaba. Y Carlos tampoco.
-  Lo sentimos. –nos explicaron  − Jamás hubiéramos podido pensar que Carlos pertenecía a la secreta.
Nunca los volvimos a ver.
©M.Montserrat Medalla Cufí,
Escrito en diciembre, 2008, vivido en noviembre, 1975
__________________________________________

Des de sempre he sentit la paraula "redarça" (redarsa?) com allò vell que tens guardat i amb una pàtina que fins i tot costa de treure... i un bon dia obres l'armari i la treus (una peça de roba, un estri, un llibre, un escrit...) Ara m'heu fet buscar-ho al diccionari i he vist que no hi és. Potser només es diu a la meva família? (ostres!)


... i, per cert... poc temps després del que explico a la meva redarça/redarsa/saldo/record antic... TAMBÉ hi va haver un 5-0 ben sonat! (època Cruyff)




Visca el Barça!

26 de novembre, 2010

greuges

No hi puc fer res més:

- l'anunci de la marató d'aquest any em fa plorar molt i molt.

- estic cabrejada amb la campanya electoral.

- em fa molta ràbia que en alguns programes de ràdio portin còmics que imiten famosos de manera que hi ha moments en què no saps si està parlant el famós o el còmic. S'estan passant.

- em fot poder trobar  al súper figues seques de Turquia i no poder-ne trobar "de casa". I el mateix, amb alguns altres fruits secs.

- em fastigueja que a cada programa que fa el Basté hagi de parlar del Barça, encara que no vingui a tomb.

- em toca la moral que als cines del meu poble només facin pel·lícules comercials i no hi hagi ni la més remota possibilitat de veure una pel·li diguem-ne "normal".

Ja és dissabte, continuo:

- en Mas no va dir res que no li hagués sentit dir des de sempre, per in secula seculorum amén. No anem bé.

- estic fins al gorro que quan poso els bistecs a la planxa, se'm bullin enlloc de fer-se a la planxa, quan deixen anar la quantitat de merdes que els hi posen!!!!

(No compreu mai més la carn al es grans superfícies, aneu a la carnisseria de confiança del vostre poble o ciutat!!!)

- no comprenc que, de cada sis botigues, quatre siguin OUTLETS. Què coi passa, que ens estem vestint tots de saldo?

- Em fot que em venguin com a idees innovadores, coses que jo he fet, pensat, sentit i desenvolupat TOTA LA VIDA (com per exemple la història aquesta dels envasos de vidre, que sembla que tornen, coi, no haver-los rebutjat mai, que no calia!!! quan tornis l'ampolla buida, que et tornin els quartos, com abans, i punt, o els bolquers "recarregables", si jo em vaig fer un tip de rentar bolquers de cotó i ben macos que tenen els culets els meus fills, caram!)

- no entenc l'èxit d'alguns cantants (alguns, els anomenen cantautors i tot, que fort!) que sembla que estiguin cantant les absoltes, i al cap i a la fi, no diuen res més que el que els passa cada dia - com tants de nosaltres- i els posen música (?¿?¿?¿?¿?¿?¿?¿?¿) se li pot dir música "a ALLÒ"????? (no puc donar noms perquè no me'ls sé)

... i si em pinto les ungles dels peus de color vermell? (fa mesos que estan tristes, tristes)

24 de novembre, 2010

Pantalla en blanc, full ple...

És curiós: quan el full s'omple, la pantalla queda blanca... són aquelles contradiccions del destí.



21 de novembre, 2010

Aire pur

Per respirar aire pur...
Sempre acabem als mateixos llocs, nosaltres!
Bon diumenge!

12 de novembre, 2010

de tant en tant va bé tancar la porta...

... i obrir les finestres perquè entri una miqueta d'aire.

En això estic: estic renovant una mica l'aire del blog. Només en sentit metafòric, ara no tinc ganes de fer reformes. És a dir: tinc ganes de reformes però al mateix temps em fa molta mandra, així que no.

Però descanso de blog, si més no, una mica. És sa.

imatge de google

08 de novembre, 2010

Corte y confección

El meu pare deia que l'aigua (del mar) tot ho cura, però fa massa fred, ara, per ficar-se al mar. La piscina és una alternativa; fa pudor de clor i els cabells et queden verds, però... qui és, que encara no s'ha adonat que les marcianes tenim alguna cosa verda? tant és que siguin els cabells com les paraules .


Trenta vegades vint-i-cinc metres no està malament. Per què mai no puc passar de trenta? potser perquè sempre vaig pendent del rellotge? potser perquè arribar a trenta i començar la classe d'aquagym a la piscina del costat (que em posa nerviosíssima) és tot u. M'agafa la pressa per marxar! I marxo. Així, doncs, no passaré mai de trenta. Però és veritat, papa: l'aigua ho cura tot, fins i tot la de la piscina, encara que deixi els cabells verds.


Dia solitari. Una mica de feina-feina, i una mica de feina-plaer.


Agraeixo a ma mare que em mig obligués, als disset anys, a fer aquell curs d'estiu de "Corte y cofección". M'he pogut arreglar "el canesú" (blau) del vestit (blau) que m'avisava, igual que la bàscula, que hi ha un parell de quilos més a la silueta. Un parell de quilos que la meva cara agraeix. no així el meu cul. Què hi farem? Diuen que a certes edats cal escollir entre la cara i el cul.



I ara, a cuinar una estona, podria preparar els sopars de tota la setmana i congelar-los (o els dinars). O cuinar un pastís. O inventar una recepta. O...


Sigui com sigui, me'n vaig a la cuina mentre escolto una mica de jazz.
Bona cuina!

06 de novembre, 2010

ninis

A mi el papa no em provoca res. Ni simpatia ni antipatia ni amor, ni esperança, ni fe ni res.

Per tant, el papa és un nini?

I parlant de ninis...

Si tinc un fill que s'ha quedat a l'atur després d'haver treballat com un negre (amb perdó, que ara no es pot dir, això de negre) tot l'estiu i part de la tardor, però que no cobra l'atur perquè treballava amb un contracte d'aquests que proporciona la Universitat, com de pràctiques, no sé si m'explico, i això no serveix per a res, a efectes de poder tenir una ajudeta. Si tinc un fill, deia, que no solament ha treballat com un negre (perdó) sinó que a més a més està acabant una carrera, que ha tret excel·lents i alguna matrícula d'honor, que s'ha esforçat sempre per ser una persona de bé (que no de beeeeeeeee), he de veure amb total tranquil·litat com el govern ajuda els ganduls i s'oblida de gent com el meu fill?

L'any que ve, fill meu, no et busquis cap mena de feina per l'estiu, i si pot ser, per l'hivern tampoc. Ves a la platja cada dia i surt de marxa cada nit i fes el que et roti. No et preocupis per res, déu proveirà. Ai, vull dir el govern!

Ni estic emprenyada ni estic contenta. Només estic indiferent.

també sóc una nini, com el papa.

03 de novembre, 2010

cops amagats... i gràcies company!

Avui em ve de gust Dylan Thomas, amb la veu de Richard Burton.

Sentir-lo em fa desitjar aprendre anglès BÉ. Sé que això no passarà mai. És igual. M'agrada Dylan Thomas i la veu de Burton, que en pau descansi.

El video pertany a "Bajo el bosque lácteo" (Under milk wood), una pel·li que vaig anar a veure quan a casa nostra es veien pel·lícules anomendes "d'art i assaig"). En versió original subtitulada. Evidentment, al video hi ha més veus... però la "d'ell" és la més bonica... no?




La veritat és que he començat buscant una música. La música d'un vinil dels anys 70 que encara dec tenir però no sé on... "La guerra de los mundos", no sé de qui, era extraordinària, aquella música (res a veure amb la pel·li, que si que l'he trobat. Res a veure). En el vinil del que parlo, hi havia la magnífica veu de Burton. És (era) el més gran!!!!! (deumeu, quina veu!)

Deumeu, això és un blogaire, i el demés són trons!!! (Gràcies, Barbollaire, mooooooooltes gràcies)

Jo buscava això (i no ho trobava)és una passada, no té desperdici (ep, per mi!, que sóc de l'època dels Pink Floyd, Allan Parsons i companyia - molta companyia-)

01 de novembre, 2010

Vitalitat o vida directament? O supervivència?

Però és que no es pot estar lamentant-se tot el dia de tot el que surt malament! O si?

Comencem, doncs:

- Assassinats a dojo
- Corrupció
- Programes a la tele que fan vomitar
- Escriptors que es vanaglorien de les seves pròpies misèries
- Societat que degenera per moments
- Economia mundial a prendre pel sac (i no precisament pel sac d'arpillera, com jo em pensava quan era jove)
- Periodisme de pa sucat amb oli (i si no, només cal llegir els titulars dels diaris, que es volen passar de llestos i foten pena)
- Burles i escarnis a qualsevol grup o col·lectiu que pensi diferent
- Fracassos en l'educació
- Canvis climàtics (avui he llegit no sé on que és normal que el clima canviï. Es veu que és "lo seu".
- Al cine del meu poble tenen els sants nassos de fer "Héroes" en lloc d'"Herois". Una pel·li que es fa en català i ens la foten en castellà. Malparits! hi anirà sa tia!


A nivell personal:

- Em fa un mal la cintura que no m'aguanto dreta (abusar de les pròpies forces no és bo... massa esforç ahir, trajinant llibres)
- La Taca m'ha despertat a les 4 del matí i jo m'he llevat maquinalment. Quan l'he tret a fer pipí he descobert que encara era fosc. M'ha enganyat, la molt ladina.
- He tingut un malson. Moltíssima calor, somni recurrent dels que no molen...
- La besàvia encara no està bé del tot
- A l'escola hi ha un parell de nens amb problemes greus que no es solucionaran per la incompetència de l'administració


Continuo????????? Au, va, homeeeeeeeee!!!


Fa un sol que enamora, el mar és blau cel (això no és pas un oximoron, veritat?) el cel és blau mar (això tampoc) ahir vaig guanyar una partida de scrabble, encara no m'han etiquetat amb els braquets a la vista, no he guanyat cap quilo després d'endrapar com una lladre a la festa del casament, estem fent el trasllat de la família feliç a la casa vella-nova, ja està muntada la llitera pel Martí i és una canya, són tres quarts de nou i ja he llegit el diari, hmmm... aquesta nit fan una bona pel·li, ja tinc el dinar fet... hmmmmmm...

em sembla que encara hi ha motius per ser mitjanament feliç.

imatge de google


perdoneu l'horterada...