31 d’agost, 2011

No heu sentit mai la necessitat de desaparèixer?
no ser-hi, no existir,
no ser ni visible ni invisible
no haver de pensar, de fer, d'actuar,
no haver de jutjar,no haver de decidir...

després de tants anys... tinc ganes de fumar

blogger no em deixa entrar per la via normal, he hagut d'anar a parar a una pàgina estranya.

potser és que blogger no volia que escrivís aquest post

26 d’agost, 2011

M'estava mirant la pàgina web del Tívoli per veure si compro dues entrades per veure "El llac dels cignes" amb la companyia del Ballet nacional de Cuba d'Alícia Alonso. Hi voldria anar amb la meva mare, que diu que el ballet contemporani no li agrada... a mi és el que m'agrada. Però un clàssic-reclàssic com el llac dels cignes potser val la pena... o potser el que val la pena és la cerimònia de baixar totes dues a Barcelona, anar al teatre, berenar i tornar totes dues cap a casa... ja ho veurem.

Mentrestant el Barça guanyava la Supercopa d'Europa (és aquesta, no?) jo he vist una part de la primera part i una part de la segona part (com allò de la parte contratante de la primera parte i tal...)

I quan ha acabat el partit m'he dedicat a buscar youtubes de ballets, a veure si trobava alguna cosa del que vull anar a veure. Doncs si: no només una coseta. He trobat cents, què dic, cents, mils de videos de ballet. I allò que passa, de l'un a l'altre, d'un ballet a un altre, d'una música a una altra, al final i voluntàriament, he buscat el "Pas de deux" del Trencanous i m'atreveixo a compartir-lo amb vosaltres. No hi ha imatge, per això l'he triat. Es pot escoltar mentre es fa una altra cosa, no cal veure ballar.

És una de les meves músiques "florides" preferides, de veritat!


24 d’agost, 2011

Scrabble, futbol, vacances, descans...

Tinc ganes que comenci el curs. No és una novetat; des que era alumna, després, com a profe, després, com a psicodallonses i ara com a psicodallonses-a-mig-gas, tinc ganes que torni a començar el curs. És greu?

Després de la navegació per aigües balears, constato una vegada més que - malgrat que viatjar és molt agradable- a casa s'hi està molt bé, tot i que el Blauet és com la meva segona casa.

Estic - des de fa temps- "apuntada" a Redeletras, una mena de club per jugar a Scrabble. Els mots encreuats sempre han estat una passió, per mi, llàstima que a Rede no hi pugui haver torneigs en català, perquè és una xarxa sudamericana. Jugo amb gent de tot Sudamèrica i també amb gent d'Espanya. De catalans en som molts i quan ens trobem virtualment en alguna partida, xategem en català, encara que continuem jugant en castellà. Hi ha varis nivells. Jo encara estic en el nivell groc i costa déu i ajuda pujar de nivell. El més baix és el blanc, després hi ha el groc, després el verd, el blau, el vermell i el negre. De moment només jugo torneigs amb gent blanca, groga i verda. Guanyar algú verd, per mi, en aquests moments, és un repte i em fa pujar la moral scrabblera. Per poder pertànyer a Redeletras s'ha de pagar, però el preu és molt assequible i quan guanyes un torneig et regalen dies; la setmana passada vaig guanyar onze dies, mira per on. Tornejos (o torneigs?) presencials se'n fan a tot arreu, jo l'any passat vaig anar a Altafulla un diumenge i vaig quedar segona. Em sembla que ja ho havia comentat en el seu moment... A Redeletras juguem esportivament i encara que ens guanyem els uns als altres i de vegades i virtualment ens agradaria fotre'ns el dit a l'ull els uns als altres, com que som persones, no ho fem ni virtualment. Ens donem la mà - també virtualment- i ens diem "moltes gràcies per haver jugat amb mi".

D'això... el darrer paràgraf no era per res...

Dilluns vig anar a veure el Gamper i la festa blaugrana. Jo no havia estat mai al Camp Nou, i això que vaig viure tretze anys a dos carrers (el meu fill gran encara hi viu), que des del bany sentia els AAAAhhhhhhhhhhhhh! o els OOOOhhhhhhhhhhhhh! o els GGGGGOOOOOOOOOOOOL! i sabia perfectament com anava el partit. Després, des del balcó de casa, suposant que no hagués sentit ni els Ah ni els Oh ni els Gols, podia endevinar si "havíem" guanyat o perdut, només veient l'eufòria o là seva absència a les cares de la gent que, com un riu, circulava pel meu carrer.
Dilluns vaig al·lucinar al Camp Nou, perquè era la primera vegada que el veia, perquè allò era una festa, perquè en Guardiola és tot un senyor, perquè els directius es van mantenir en un discret segon pla donant prioritat - per descomptat- als jugadors, per la presentació de la nova plantilla, perquè vam guanyar per cinc a zero i perquè l'esportivitat dels jugadors  i seguidors del Nàpols va ser exemplar.
Dilluns vaig estar a punt de comprar-me una samarreta del Barça, però després no ho vaig fer perquè estic segura que no me la posaria mai i - francment- són caríssimes!

Estic de vacances d'escriure. Porto més d'un mes que no he escrit ni una ratlla, però aquest cop és per higiene mental. Si els déus i l'editor ho volen, la temporada que ve treuré el meu primer llibre de relats en solitari. No hi guanyaré ni un eruro, ans al contrari, m'he de quedar un bon nombre d'exemplars que no puc vendre i de mi no se'n parlarà mai com a escriptora. De fet, espero que de mi no se'n parli mai com a res, a no ser en cercles íntims de família, amics, blogaires... i llavors només em faltarà plantar l'arbre...

I ara me'n vaig a plaça, que al frigorífic, un ratolí s'hi moriria de gana...

ah! els braquets ja fa dies que són història!!! una foto? buf! ja la pujaré quan en trobi una que no em faci massa  vergonya de pujar.

12 d’agost, 2011

L'origen

ehem... aquests (època peter Gabriel) van ser a Badalona i... jo hi  era.. ehem (si,si, ja ho sé, parlo de la Prehistòria)

No comparo reeeeeeeeeeeeeeeee. Només afirmo que jo hi era i que... bé, que qualsevol temps passat fou anterior.


Antònia Font


Dilluns els vaig veure en directe, al Festival dels Jardins de Cap Roig.

Són bons, són bons.

la llàstima - per mi- és que la música estava taaaaaaaaaaaan alta (ja, ja sé que va aíxí)  que es distorsionava una mica i no s'entenia la lletra de les cançons (el que passa és que la gent se les sap i no ho nota, tot això).

I ara no el compararé amb cap dels concerts que he vist de grups i bandes que m'han agradat al llarg de la (meva) història... al César, allò que és del César.

08 d’agost, 2011

visca la república

El palau era ple de gent. Tothom es maquillava, s'arreglava i es decorava. Jo mateixa, ajudada pel meu nét gran, m'he pintat flors de colors al llarg de tota la cama dreta. No he tingut temps de pintar-me-les a l'esquerra, perquè tot s'ha precipitat. Han arribat més convidats i una bona colla de pintors i restauradors que anaven repintant les parets d'habitacions i passadissos a mesura que la comitiva reial hi caminava. Jo havia d'anar al bany i no hi podia arribar, tanta era la munió de gent. Grans i petits pul•lulaven arreu, menjant, bevent, xerrant en petits o grans grups. He arribat a la gran escalinata, mentre, d'esquena, mirava els cambrers amb les safates curulles de copes i aperitius. Llavors ha estat quan m'han avisat. Tu sempre ets al mig, m'han dit. I m'he girat, de cop, a temps per veure la família agafada de les mans, baixant cerimoniosament, donant temps entre graó i graó, de ser ben contemplats i admirats. Ballaven una sardana, acompassadament, sense cobla visible. Segur que cadascú tenia una cobla dins del seu cap coronat. Ostres! he exclamat. I és que, quan m'he girat, davant per davant, o sigui que fins aleshores li havia estat donant l'esquena, hi tenia Sa Majestat en persona, agafat de la mà de la seva esposa, amb la Letícia a l' esquerra, en Felip, les infantes i tota la mainada, una colla sardanista molt més ben decorada que jo, que amb prou feines podia tapar-me, avergonyida, les flors pintades a la cuixa amb els retoladors d'en Martí...


llavors és quan en Xat ha miolat.



04 d’agost, 2011

No sé si vull estar tan informada

Avui he sentit quatre vegades que han començat les obres per part de la Renfe, per soterrar el metro i fer un enorme i magnífic parc (o una zona verda, com li vulguem dir). Que la gent està queixosa, que hi ha pocs informadors. Jo conec una de les informadores de primeríssima mà i sé que els han preparat molt bé, esperem que la gent no es pensi que són els responsables de les falles que hi pugui haver, perquè ells només s'han agafat a una de les poques feines eventuals que els han sorgit aquest estiu i que desinflaran per 27 dies les llistes de l'atur, que així els polítics es podran omplir la boca una vegada més amb les (falses) estadístiques, perquè són falses, no ens enganyem. Cada any baixa, l'atur, per aquesta època, però quan s'acaba la feina eventual, l'atur torna a pujar. Per tant, "allò" no són llocs de treball "estables"!

Avui he sentit quatre vegades un munt de notícies i com a mínim he sentit vint-i-sis vegades (o més) que l'economia no marxa. No marxa, no.

I vint-i-sis vegades (o més) he sentit tertulians, tertulianes, economistes i no economistes, professionals i no professionals, dir que els governs "han de fer alguna cosa".

I els governs, no solament no fan res, sinó que es van reunint per anar repetint el mateix rollo, per fotre's les culpes els uns als altres, per dir-se el nom del porc amablement i políticament correcta, en poques paraules, per desanimar la penya, que ja no sabem què més fer.

Em sembla que no vull estar tan informada, que no vull que em repeteixin fins a la sacietat les notícies del dia, que no vull sentir els tertulians (que avui parlen d'economia i potser demà d'ecologia i demà passat d'educació, que sembla que entenguin de tot i més d'un cop fiquen la pota fins al fons)...

Definitivament, no vull estar tan informada.




Superficialitats

Ara fa un any i tres mesos (aprox), escrivia això.

Avui escric això:

A les 10 de demà, divendres, 5 d'agost del 2011, em treuen els braquets "de dalt". D'aquí a deu dies, em treuran els "de baix". O sigui que d'aquí a onze dies tornaré a somriure amb normalitat quan algú faci fotos i no faré ni ganyotes ni m'amagaré darrere de ningú. Cadascú tenim les nostres manies, i què hi vols fer? a mi m'ha anat molt bé a nivell de salut, això dels ferros, perquè m'ha tornat a lloc les dents que s'havien anat descol·locant al llarg de la vida. Esperem que d'ara endavant es mantinguin al seu lloc perquè a fe dels déus que no em penso tornar a posar ferros mai més!!!!

uix, es veu que ell també en portava!


Si, ho sé: escriure un post tan banal "amb el que està caient" és d'una superficialitat imperdonable.

I què? eh? eh? eh?

snifff, havia de ser avui i m'acaben de trucar que hi he d'anar demà, snif,snif, 24 hores més, snif, snif

01 d’agost, 2011

Un premi

La Violeta, la meva jove i mare d'en Martí i d'en Caïm,  m'ha atorgat un premi, la qual cosa em fa molta il·lusió.  No tinc ni idea del per què, però no puc deixar-li comentaris al blog, així que ara li agrairé el premi via email i, per descomptat, des d'aquí ja li estic agraint. de fet me n'ha atorgat un per aquest blog i un altre pel de l'àvia, però allà el mencionaré sense repetir el petit qüestionari que comporta aquest premi.

Sembla que aquestes coses van i venen, recordeu allò dels memes? doncs aquest premi va, tal com deia,  amb un petit qüestionari, que intentaré respondre amb el mínim nombre de paraules (si en sóc capaç).

Aquesta és la imatge, que tot seguit explicaré:
Copio i enganxo des del blog de la Violeta:
És el premi titulat "Me gusta tu mentalidad", creat per l'utora del blog "Pequeña Budda Islandesa". El premi és un quadre del seu home, que representa a la Tara Blanca, la dona amb bon cor i amant de la naturalesa.

És bonic, veritat?

Bé, doncs ara, el qüestionari.

1) Una cançó que m'emocioni- N'hi ha moltes, de cançons que m'emocionen, n'hi ha tantes que no sabria per on començar, però en diré una, de la Roberta Flack, perquè per mi té un significat molt especial, d'un record molt especial que no explicaré.Us la poso, tot seguit:
 

2) País on m'agradaria viure i per què - Catalunya. Perquè és el meu país.

3) Com em descric amb 5 adjectius - Impossible descriure'm només amb cinc adjectius!!!

4) Alguna vegada algú t'ha explicat com seria el teu futur?- Doncs si. Una gitana em va llegir la mà, després de dir-me allò tan típic "te la igo, resalá?" i "me la ijo". I em va encertar un parell de coses, com que tindria tres fills (no va dir res dels no biològics, he he he) i també que tindria més d'una parella (com ho devia llegir, això, a la meva mà?)... misteris!

5) El meu perfum preferit - No parlaré dels perfums naturals com l'olor del mar o de l'herba mullada, que tant ens agrada a tanta gent, ni de l'olor del cafè al matí, ni de l'olor de la roba neta... diré que no sóc gens fidel a cap colònia, però durant molt de temps si que ho vaig ser. Sempre em posava Agua de rosas, de A.D. Ara a fa temps que em compro la que m'agrada quan puc (són caríssimes, les colònies, i tampoc no està la cosa com per anar gastant en perfums). Hi va haver un temps que m'agradaven molt les colònies fresques, però ara em recorden massa l'estada de persones estimades a l'hospital i no puc amb elles...

6) D'on creus que ve la sort? - Doncs penso que la sort te la vas fent a tu mateix al llarg de la vida, però és cert que no és el mateix néixer en un país o en un altre i lamentablement hi ha gent que ja des del naixement ho té molt fotut per forjar-se "una sort"... però ara ens ficaríem en camises d'onze vares i no es tractava d'això.

Bé, doncs, ara em toca premiar, ja fa temps que vaig dir que no limitaria els memes i els premis i que els agafés qui volgués, però avui em sento joganera i el repartiré. Com que diu que han de ser 7... (a veure si me'n recordo de qui no li agrada gens rebre aquest tipus de premis, si te'n toca un i no t'agrada, no et sentis obligat/da a jugar, d'acord?)

Vejam...
Joana Torres - perquè és com és i perquè la segueixo des de fa... uuuuuuuuuuuuuuh! jo que sé!

Fanal blau - perquè m'encaaannnta el que diu, com ho diu i les fotografies que fa

Col·lecció de moments - perquè la carme, encara que no li comenti, és la Carme i punt :)

El porquet - perquè és relativament "nou" al meu blog i em cau molt simpàtic!

El blog de l'Assumpta - perquè ... perquè des que la llegeixo he vist en ella una persona honesta que defensa les seves idees encara que no siguin les de la majoria (em refereixo a les seves creences religioses). Xapó per ella!

Clidice - és, senzillament, genial!

Glorieta - perquè té un blog senzill i tendre (gràcies, Serrat, he he he)

A encesa de llum - perquè la Pilar és molta Pilar!


Ui, que no acabo i eren 7!!! Bé, doncs per tots aquells i aquelles que ho vulguin (de fet, tots els blogs que apareixen a la dreta del meu, són susceptibles de rebre aquest i qualsevol premi, pel sol fet de ser a la xarxa fent-me companyia, així que, qui ho desitgi, que se l'emporti i compleixi amb els requisits!)
 
Apa, siau!