28 de novembre, 2013

Ja ha fet l'ou

En Wert ja ha fet l'ou.

Ja podem fer la truita.


Visca la cultura, visca la democràcia, visca, visca.

Som imbècils?

Com pot ser que algú els vagi votant? Me'n faig creus!

26 de novembre, 2013

Ara m'adono que...

Ara m'adono que feia molts dies que no entrava. Ja no estic refredada, però sí que vaig molt enfeinada. 
De vegades em pregunto com podia - quan ho feia- portar la casa, cuidar la família (amb la participació de la parella), treballar fora de casa, com vaig poder estudiar psicodallonses a la Uoc i xatejar per internet (ho feia, ho feia!). Quan vaig començar amb el blog "primera vegada", ja feia temps que havia acabat la carrera. Ja feia tres anys, que l'havia acabada! perquè primer va ser la Uoc, combinada amb el xat i, finalment, el blog. Ara hi ha facebook, twitter, el blog, escriure, etc,etc.

Sort que la meva jornada laboral (fora de casa) és més minsa, sinó no sé com ho faria.

L'altre dia pensava que si visquéssim uns 500 anys, ara tot just estaria sortint de la infantesa per ser preadolescent.

Com que vivim uns noranta anys, a tot estirar cent, ja no puc dir que sigui preadolescent, oi que no?

Hi ha aquella teoria que diu que la vida és una setmana. Doncs jo ja sóc al cap de setmana... glups! espero ser a divendres (divendres tarda, si voleu, però divendres)

En fi, que feia molts dies que no entrava.És que quasi no tinc temps!

però encara piulo, de tant en tant...

per cert, han absolt la noia del piano! A la jutgessa li deu agradar la música, per sort!

Au, va, dos minutets de música per tancar els ulls i deixar de pensar en "el tema" per una estoneta...


17 de novembre, 2013

Je suis enrumée

Estic refredada.

Ahir hi havia programada una excursió al Tibidabo per dur-hi els néts: per celebrar els sants de l'un i de l'altre. L'un, té sant. L'altre, no en té, però bé que es pot aprofitar del sant de l'altre, no?

Com que van dir que havia de ploure, ho hem postposat per diumenge vinent.

I jo em vaig refredar. On? ni ho sé. Passava calor i em treia la jaqueta. Tenia fred i em posava la jaqueta. Va arribar un moment en què no tenia ni calor ni fred, sinó tot el contrari: i va ser quan em vaig refredar.

Suposo.

Prefereixo anar al Tibidabo en forma. Així doncs, beneïda la pluja que ha fet postposar l'activitat.

Aquest matí, mentre estudiava francès (sembla mentida, no me l'acabaré mai!) el meu cap no parava de pensar. Així que poc francès estiduava. I llavors m'he aixecat a posar música. Amb el coixí de la música m'he mig endormiscat, mentre continuava estudiant francès. Anava copiant paraules, com quan era petita i volia aprendre'm les paraules de memòria, per retenir-ne l'escriptura. Una tècnica que avui en dia pot semblar obsoleta, però que va molt bé per memoritzar. No cal, escriure les paraules cent vegades. Amb tres o quatre n'hi ha prou. Però per la pedagogia actual, la tècnica és obsoleta. O potser ja no. Potser ja l'han tornat a recuperar, perquè les coses van tan de pressa, ara les prenem, ara les deixem... "Alguna cosa quedarà en el meu subconscient".
Se m'ha acabat la música i m'ha vingut un pensament (recurrent): què faré, el dia que em mori, sense música? Toooooooooota l'eternitat sense escoltar música, es podrà suportar?

At--xiiiim!

Salut

Gràcies!


13 de novembre, 2013

És sensacional

Vivim en un país on, pel desastre del Prestige, "no passa res", però , ep, atenció: per tocar el piano, contaminant acústicament una veïna, a la pianista li podrien caure set anys (7).

És que m'encanta!

Ai, Dalí, on pares? mira quant de surrealisme junt que t'has perdut, tchts,tchts... el que et podria inspirar!


Au, va, contaminem-nos una miqueta:

11 de novembre, 2013

La vida és una tómbola?

Llegia, avui, un comentari de la Júlia Costa a "ca l'Olga Xirinacs", on deia, entre altres coses, que naixem per casualitat, i que potser si haguessim nascut en un altre lloc, les coses ens haurien anat de diferent manera. I és clar. 

Qui no ho ha pensat, alguna vegada?

Jo ho he pensat un munt de cops: si en lloc d'estar aquí, a casa meva, ben peixada, tenint la possibilitat d'escriure amb un ordinador i que el que dic - encara que el que dic sigui una bestiesa- arribi a molta gent, o a poca gent, és igual, per poca gent que em llegeixi, la possibilitat que sigui molta, hi és. Doncs bé: això és un luxe que no tothom es pot permetre. 

Si en lloc d'estar aquí, deia, m'hagués tocat viure en  en una comunitat d'un país pobre, on hagués d'anar a buscar aigua a quilòmetres, on la possibilitat de trobar menjar per als meus fos ínfima... un altre gall em cantaria. 

Segurament m'importaria ben poc la via catalana, la moto gp o com es digui, la llei d'educació d'en Wert, les accions bancàries i la mare que ho va parir tot!

Per tant, la vida és una tómbola.

Tom, tom,

No em feu cas, divago!

O no tant.

Vaig a fer el sopar (afortunada jo, que el puc fer) I vosaltres, que em podeu llegir.

08 de novembre, 2013

#T04G, relat conjunt a Twitter

Ja em perdonareu, perquè havia d'haver penjat aquest post fa dies, però com que encara falta una hora per les dotze de la nit de divendres, suposo que encara hi sóc a temps. Segona experiència amb la twiteratura. L'altra vegada vaig manllevar la història sencera de l'Edgar Cotes. Avui ho faig  amb el seu permís. Que sapigueu que està "copiat i enganxat" del seu blog: La màgia de les lletres.


Els Participants a la #T04G

#T04G: Satanàs, Totpoderós
“És per això que totes les cabres tenen ulls de dimoni i la cua tallada; i per això li agrada tant al diable encarnar-se en elles”  (JACOB I WILHEM GRIMM)
Tanmateix, en la societat digital, una cabra tenia poca importància. L'única manera perquè li fessin cas seria posseint un ordinador. Havia sentit una certa picor en els seus òrgans més sensibles i la paraula "Sincrotró" ressonava com a un bon aspirant a ser posseït.
"Què volia dir tot allò", es preguntà en despertar. Per ara, aniria al servei a alleujar aquella picor matinera. Després, ja decidiria. Encara que tenia entès per les pelis que una bona possessió necessitava d'una tia fleuma i amb pitrera escandalosa: on en trobaria una? Després de pensar i pensar, se'n va anar a la discoteca per parlar amb alguna gogó, tot i ser conscient que es basava en tòpics. Però només entrar, succeí el de sempre: totes les dones presents se sentiren atretes per la seva aura de sexualitat perversa. Així que totes les dones presents se li van tirar a sobre. Allà començava la diversió. Res d’allò feia bona pinta. L’antre s’anomenava “Mia Farrow”. Les noies ballaven a la barra al ritme eixordador de “Helter Skelter”. Flipava. Era la primera vegada  a la seva vida que havia d'anar apartant dones com si fossin mosques. Una d'elles, però, se'l mirava diferent... allò l'atreia i l'espantava alhora. Ja havia tingut problemes amb exorcistes abans quan posseïa a humans però no es pogué resistir a fer-ho. Aquella seria el seu objectiu.
—Com et dius?
Ella no respongué. Obrí uns ulls... especials. Tenien alguna cosa d'animal, aquells ulls. Espantaven!
L’exorcista el mirà amb curiositat, era un tipus mesquí i sense gaire interès, i en canvi tothom en aquell  bar s’hi sentia atret. Per si de cas, obrí la bossa per tenir ben a mà l'aigua beneïda i la seva arma secreta contra els dimonis.
—Et reconec, no pots enganyar-me. Ets l’àngel caigut —va dir tremolosa.
—I tu? Ets la Santa entre les pecadores? —va etzibar-li.

Al moment que digué això espetegà els dits bo i fent aparèixer una pistola làser en les seves mans. Satanàs també s'havia modernitzat. Ella respongué amb una foto a l'Instagram que retuitejà al telèfon i penjà al mur de Facebook. Satanàs quedà ben retratat. Aquell intens duel va quedar en un -aparentment amistós- empat. Satanàs i la xica anaren a la barra a fer-se un gintònic. Però, llavors Satanàs va veure les fotos que li havien fet i féu:
—Com t'atreveixes, has agafat el meu perfil dolent!
Ella se'l mirà xarrupant el seu Dry Martini (no entenia aquella moda dels gintònics) i li digué:
—Per ser dimoni, no tens gaire caràcter.
—Tu ho has volgut —respongué Satanàs mentre començava a posseir el cos de la noia.

Satanàs la posseí, però ella contraatacà traient l’Iphone i hackejant-lo. Ara cadascú dominava l’ànima del altre. Contra la seva voluntat, Satanàs s'atansà a un dels segurates més catxes de la porta i li va fer proposicions deshonestes. 
Els dimonis sortiren de l'Infern. S'havien mantingut silenciosos fins ara, però Satanàs estava sent massa bo. Eren pocs i buscaven sarau. Estaven farts de Satanàs així que van decidir fer-ne alguna de grossa, per molestar, més que res.
Un paio vestit d'una manera estrafolària no el deixava d'observar des de la barra. 
"Què vol aquell penjat?", va pensar.
Satanàs no els deixava fer res, mentre ell tuitejava, es fotia rosses descomunals i bevia un bon bourbon. Era tota una revolta! I entre glop i glop de bourbon es demanava: 
“No sé per què he promès al de la porta que l'esperaria al final de la feina, estic petat!”
Sixtus havia estat legionari romà, almogàver i oberleutnant de les SS. No s’acostumava a ser un dimoni súcube, però feina és feina. Satanàs es veié seduït per una noia tremenda, la més bella que mai hagués vist. Decidí endur-se-la i oblidar al segurata i l'exorcista. Sixtus era el guardaespatlles de Satanàs i havia d'evitar que aquells dimoniets el molestessin. Va decidir començar a carregar-se els altres dimonis. Realment n'estava fart d'ells. Engrapà un pel coll i li esclafà el cap. Karl, un home-llop-policia berlinès que anava d'incògnit per allí va decidir ajudar a Sixtus clavant urpes i mossegades a tort i dret.
Havia arribat el seu moment de glòria, l'observador estrafolari s'aixecà, es llevà les ulleres. Tenia les conques dels ulls buides. Sixtus pensà:
“Exorcistes, homes llop, súcubs, i ara un tipus sense ulls? Ah! I la rossa i el porter! Això és una peli de R. Rodríguez?”
I empunyà el fuet de vuit cues, tot cantant:
“Els corns retronaran quan arribi l’Amo. Llavors pidolareu la mort i plorareu amb bogeria”.
Va caure pluja àcida de núvols negres i marrons, els carrers s'ompliren d'aigua verda i de fosques cavernes sortiren caminants freds.
Va ser llavors quan Satanàs va sentir que el seu cos li demanava ballar alguna cosa. Així que va decidir-se per la Macarena.
Començava l'apocalipsi. El morts vivents repartien mossegades a tot el qui es creuava pel seu camí. I llavors, els genets arribaren. 
Els espectadors es regiraren a les seves butaques. Al festival de Sitges hi passaven coses, i no només a la pantalla! Quasi tota la població estava endimoniada. Es tractava d'una mena de virus o assistíem a la revelació de la crua realitat? Un crit esfereïdor els va glaçar la sang, començà a ploure dins la sala, i tot es tenyí d'un líquid vermell, espès i pudent. I llavors es sentí un crit per la megafonia: "Talleu! És bona!" Els focus s'encengueren i el públic es descobrí protagonista d'un film. Tothom va alenar alleugerit, i va començar a aplaudir fins que, sobtadament, del sostre van caure bocins d'un cos esquarterat. La gent observà, bocabadada, el cadàver. El més sorprenent era que tenia banyes i peülles de cabra. Era un dimoni de debò. Encara no havien reaccionat, que començaren a caure, com sortits del no res, més cadàvers. Alguns estaven sencers, altres a trossos. 
I mentre tot allò passava, en un altre punt del planeta, un xiquet jugava a un videojoc on havia d'esquivar aquella pluja de cadàvers. Encara que qui sap si allò tenia alguna connexió? Potser no. En qualsevol cas el noi es va cansar i va apagar la consola, massa complex. L’exorcista havia aconseguit la seva fita, havia hackejat l'ànima del dimoni, l'havia tancat al joc, i Game Over, dimoni liquidat! No podia ser tan senzill... Algú va connectar-se a la xarxa per jugar al nou Satanic World. Una munió de zombies sorgí del no-res. Cada un dels cadàvers que queia a la sala era l'ànima d'un jugador capturat pel joc satànic. Salomé, la exorcista, cercava una solució. Però sabia que aquesta solució passava per connectar-se al joc. I ella odiava aquella merda de videojocs. 
A l’altar va dipositar una memòria USB que va regar amb la sang del cor encara palpitant d’un cabrit negre. Creava vincles. Satanàs, preparava l'exèrcit no-mort de nou. Satanic World només era una trampa per a estúpids: era impossible guanyar, estava piratejat. La banda sonora començà a sonar, per a incrèduls i realistes fora de joc. La música surava en una cataracta dissonat i harmoniosa que s’introduïa en el programa de l’USB. 10.000 lacrimals esclataven alhora. I tot aquest aiguabarreig es convertí en un forat negre que la xuclà talment com si fos de paper. Se l'enduia dins el videojoc. De petita, s'imaginava en un palau persa o lluitant amb insults en una aventura pirata. Mai, en el joc macabre que ara protagonitzava. I per això va fer el què hauria d'haver fet des d'un principi: desconnectar la consola i obrir un llibre. Una altra mala opció, el llibre que va obrir era "De Vermis Misteriis" i cobrà vida amb el tacte dels seus dits. Ho tenia clar,  es quedava amb l'Iphone i el Twitter. Tanmateix, no sabia que els utensilis electrònics els carregava el Senyor i els tuitejava el dimoni. 
Mentre es prenia un cafè rere l'altre, anava teclejant totes les possibles combinacions per finalitzar aquella indecència. L'informàtic buscava una solució. Era responsable d'aquell  joc maleït que se li havia escapat de les mans, li calia actuar! Llavors es va trobar amb un botó vermell, "prèmer només en cas d'emergència". No recordava que feia exactament però va decidir esperar, potser amb un reinici n’hi hauria prou. Tanmateix, la curiositat el va vèncer. Santanàs eixí dels píxels. Era lliure. Havia d'acabar amb l'exorcista d'una vegada per totes. Encara que trobar-te amb una Magnum carregada amb projectils ungits en aigua beneïda davant la cara, et fa pensar dos cops les coses. Començava a estar-ne fart. Ell era el Príncep de les Tenebres i anava sent hora de posar les seves satàniques pilotes a sobre la taula.
Però a Satanàs se li va glaçar la sang quan va sentir dir a la Salomé:
—Sati xato, hem de parlar.
Satanàs va intentar escapolir-se com va poder.
—Ara mateix no puc, tinc coses a fer.
—No fugis de mi —deia la Salomé, mentre es mullava tota amb l’aigua beneïda que duia en una ampolla de vidre. Estava protegida.
Satanàs se la mirava divertit.
—Escolta, nena, l'aigua beneïda m'excita, que vols un bon polvo? Perquè jo ja estic una mica avorrit!
Però a cada passa que feia la Salomé, el diable retrocedia. La Salomé li va fer botifarra mentre es feia amb la Magnum, entaforant-se-la a la pitrera. El que no s'esperava Salomé, era l'arribada dels morts vivents. El dimoni rigué amb una riallada malèfica.
—Ja ets meva petitona!

Ara es repensava la proposta del sexe, tenia una bala a la recambra i deu morts afamats. Li hagués agradat jugar més al Resident Evil! Anava molt ben equipada, però la mirada penetrant d'ell la va fer dubtar. Pensà que el seu rival també tenia bones armes. Decidí recórrer a les armes de tota la vida. Tragué paper i tinta i començà a escriure un conjur en vers. Les muses li jugaren una mala passada. L’alexandrí ditiràmbic assonant era el preferit dels éssers de la foscor i amb ell excel·lien. Tanmateix, Satanàs oferí un blanc a Salomé al quedar-se durant uns segons en estat d'èxtasi. No tenia més opcions. Els segons es feien eternitat en un moviment lent i pausat, apuntant al diable i disparar una bala de llum que  impactà al cap del dimoni. Estabornit i foll de dolor va rodolar per terra. Cremava tant!... com... com només ho feia a casa! Satanàs, gruant de plaer no sabia si havia d'odiar aquella noia o la desitjava, però el seu ajudant li recordà les seves obligacions. L'ignorà. Ja ho tenia clar. Aquella exorcista no sabia amb qui s'havia ficat. Es venjaria tard o d'hora. No estava al corrent  que Satanàs era immortal? Per ara es lleparia les ferides, però la venjança seria terrible. I cruel, molt cruel.


Aquesta mena de bojos de la twiteratura, entre els quals ja em compto, han (hem?) obert un blog que es diu  Tuiterats Ultradimensionals 

Si hi voleu fer un cop d'ull... 

03 de novembre, 2013

Teoria de la relativitat

Si. Tot és relatiu.

Jo encara me'n faig creus de com, en el seu dia, portava tres o quatre blogs, acabava una carrera, treballava fora de casa en un horari normal (ara faig horari reduïdíssim) feia dinar i sopar per uns quants (l'època que érem set a casa ja havia passat, és cert. Ja hi havia algun dels nois que estudiava a Barcelona), m'encarregava de la intendència jo sola... i em sobrava temps per xatejar una estoneta cada dia, ni que fos un quart d'hora.

Actualment, no tinc temps per res. Faig coses, sí. Això d'estudiar un idioma "seriosament" (a mi) em dóna molta feina. L'altre dia, parlant amb el meu fill, vaig adonar-me que a ell - que també estudia a la mateixa EOI que jo- se li fan les classes molt més curtes que a mi. A mi em semblen classes de 2 h 30 mn. Ell diu que són 2 h 10 mn. Si ho comptes, doncs si: són dues hores i deu, perquè sempre comencem a misses dites i per tant, aquells cinc minutets no comptarien.A ell se li fa lleugeret lleugeret. A mi se'm fa llaaaaaaaarg i necessito sortir a estirar les cames un minut. Però m'adono que no sóc jo sola, qui surt de l'aula per anar al lavabo, o per fer quatre passes pel passadiís: normalment, hi ha gent ben jove que també ho necessita. No sóc "tan" estranya! En fi, que una activitat que faig amb gust, se'm fa llarga i em dóna una feinada que - segurament- no l'hauria percebut igual si l'hagués fet quan tenia quinze anys menys.

Fa uns anys, això d'escriure al blog cada dia era una activitat que em produia plaer. Ara també me'n produeix, però no cada dia. Hi ha algunes altres coses que abans no necessitava i que ara necessito, com, per exemple, tenir una estoneta per "no fer res". O sigui... allò que en diem "perdre el temps miserablement".

Fa uns anys, m'encantava trucar les amistats, alguns membres de la família a qui veia poquet... actualment em fa una mandra que ni us explico! Per què? Què ha canviat?

Què fa que una persona activa com jo, que fa moltes coses amb gust, cada vegada sigui capaç de fer-ne menys, per molt a gust que les faci?

Què fa que acabi el dia esgotada com quan havia de tenir cura de sis persones (més jo mateixa?) si ara som "dos gats"?

Què ha passat?

Per què, ara necessito estones de no fer res, de contemplar el mar amb tranquil·litat, de parar, de dir "stop" i, senzillament, pensar en tot i en res?

Tot això ve a tomb de què el meu ordinador, que un dia d'aquests em dirà "Adéu Andreu", no admet la tarja de la màquina de fotografiar; he de buidar les fotos a l'ordinador del "jefe", passar-me-les al meu, obrir-les amb el Photoshop, seleccionar-les, empetitir-les i llavors, només llavors, passar-les al blog. I això, que no fa tant temps, ho feia de seguida (també és veritat que llavors posava la tarja directament al meu ordinador i funcionava), doncs ara em produeix una mandra terrible.

Així doncs, de moment, avui, vaig a acabar els deures de francès, vaig a acabar de llegir el llibre que estic llegint (en francès), vaig a planxar (la roba comença a fer muntanya), i, si em queda temps, el perdré!

Permeteu-me "una de Maitena", que m'encanta! (a mi ja m'ha passat el temps, fins i tot, de la culpa. Ara, perdre el temps ja no em fa sentir culpable, sinó tranquil·laaaaaaaaa)


31 d’octubre, 2013

Un viatge emocionant (va, per no repetir il·lusionant, si no existeix)

Avui només alguna foto, per no cansar.

El tercer dia el vam dedicar al Pont de Brooklyn, la Zona Zero (Memorial), Wall Street (que jo m'imaginava totalment diferent), Chinatown, LittleItalie, Soho, i al vespre, creueret amb un vaixell que ens va fer una volta per veure l'Skyline de nit. Vam enganxar lluna plena i va ser, hmmmmmmmmm!  Ah! Només vam agafar el metro per anar des de l'hotel a l'altra banda del Pont de Brooklyn. Els gairebé 20 km restants els vam fer a peu. Bé, i l'estona del vaixell, ep, que no ho vam fer nedant! (encara no ens hem apuntat a fer triatló, però no ens falta gaire)


Vista des de l'hotel
 
On és Wally? (Estació)

 Rockefeller Center, buscant la senyera...

Els "gats" de Central Park

Fent un kit-kat

Quan les faci més petites, ja en posaré més!

28 d’octubre, 2013

Un viatge il·lusionant 2

D'entrada no sé si l'adjectiu "il·lusionant" existeix o no (ni ho he mirat ni en tinc la intenció) que em disculpin els mestres (en gaia ciència, perquè de mestra d'escola jo ja en sóc, però ara no estic pas fent classe, eh?)

Després d'una nit plana-plana - això del jet lag jo no ho coneixia perquè no havia volat mai més de dues hores, dues hores i mitja, a tot estirar- ens llevem a les 7 del matí, dutxeta, i amb un parell de muffins (que no sé per què n'hi diuen muffins, tan clar que es veu que són magdalenes) i un cafè amb llet, ens dirigim cap al "Top of the Rock", o el mirador que hi ha a dalt de tot de la torre del Rockefeller Centre. Arribem  a lloc i el conserge ens diu que, com que el dia és "cloudy", no veurem res i que val més que ho deixem per més tard. De tota manera, entrem a canviar el "City Pass" per un tiquet, no fos cas que més tard trobéssim cua i sortim per anar a passejar pels voltants. Així, doncs, veiem la famosa plaça que surt a les pel·lis on tothom patina (hi ha més gent mirant que patinant, ep!), i ens entretenim també a dintre la botiga de Lego, que és en una de les cantonades. Tenim temps, també, de fer una volteta pel centre comercial que hi ha al sòtan de l'edifici i fer quatre fotos de tot el que ens envolta (de quatre fotos en quatre fotos, n'hem arribat a fer cinc-centes. És el que tenen les càmeres actuals, que dius que després les esborraras i, quan les passes a l'ordinador, les arregles una miqueta i només n'esborres cinc o sis, les que han quedat realment horroroses).

Per fi, el dia s'obre una mica i surt una ullada de sol, així que tornem cap al "Top of the Rock". Aquesta vegada, si. Pugem, sense fer gens de cua, no en va havíem agafat els tiquets abans, i ens extasiem amb el paisatge urbà que tenim al davant (i al darrere) des d'un seixanta-vuitè pis (Déu n'hi do). Estranyament, no tinc gens de vertigen.

Sortint, li faig un missatge a la Mati, que m'havia parlat d'una botiga de la qual no recordava el nom: FaoSchwartz, em contesta ràpidament. La botiga, de joguines, m'encaaanta. Però tot és molt car, així que fem quatre fotos (quatre més) ens hi prenem un altre cafè (sense muffin) i sortim altra vegada a rondar. Després de caminar i caminar i badar i badar, dinem en un "Fresh&Co" (la nit anterior havíem sopat una amanida en un "Pax") i tornem a rondar. Ens arribem fins a la New York Public library, fem quatre fotos més (és preciosa, la Biblioteca)  i continuem passejant. Avui toca musical, així que tornem a l'hotel (sempre caminant) i ens donem una dutxeta i ens arreglem una mica. Sort que ho vam fer, perquè després, al teatre, hi havia gent que anava de Liceu en dia de gala (bé, no sé com van al Liceu en dia de gala, però suposo que molt mudats). Nosaltres, per a l'ocasió, havíem canviat els texans per uns altres texans (menys arrossegadets). També hi havia gent com nosaltres, ep! (una bona part dels turistes europeus, crec que no s'havien atrevit a mudar-se tant i tant).

Va ser curiós: vam arribar amb una hora d'antel·lació perquè havíem de canviar el paper que ens havíem descarregat d'internet per les entrades. Cap problema, fins aquí. Llavors, aprofitem per anar a sopar (una altra amanida) i quan arribem a la porta del teatre hi ha un merder que no us puc explicar (pensàvem que hi havia hagut un accident o una manifestació o ves a saber). El que passa, simplement, és que porten un desordre fenomenal i tota la gent que esperava per entrar estava en una pila sense ordre ni concert (a la que no els posen les cintetes aquelles, són incapaços de fer una cua "normal"! Al cap de poc d'esperar al carrer "model mani", surt el conserge del teatre i crida  "Are you readyyyyyyyyyyy?" jo flipava! llavors es va fer una filera una mica - només una mica- més normaleta i per fi, vàrem entrar.

Quan agafes les entrades per internet et diu que et donaran les millors localitats que "quedin". Ostres, va ser genial, érem a segona fila!

Majestic Theatre

The phantom of the Opera (Andrew Lloyd Weber)

Hugh Panaro (el fantasma)
Jeremy Hays
Mary Michael Patterson

En voleu una mostreta?


27 d’octubre, 2013

Un viatge il·lusionant-1


Dimecres vam marxar de casa ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, com deia aquell, i vam arribar a l'aeroport amb toooooot el temps del món.

Que us ho cregueu! Tu arribes a l'aeroport amb tot el temps del món, i amb la cua que hi ha per facturar els equipatges, et queda el temps justet per fer un cafè i comprar-te l'últim "Quiz", del qual, ja saps que només ompliràs quatre o cinc crucigramas (en castellà, el Quiz és en castellà, així que no són mots encreuats, sinó crucigramas) i que quan tornis a casa, anirà a parar a la pila dels altres "Quiz" de cada viatge que has fet amb avió, tots començats, cap d'acabat. Va bé tenir-los al bany...

Vàrem embarcar a l'hora prevista, ni un minut abans, ni un minut després, amb el cor encongit (jo) però "sense tranquimazín". Ho juro!!!. El viatge va ser molt tranquil, sense sobresalts, ni res ni res. Jo, al meu cap, ho tenia tot previst: què havia de fer si apareixien els segrestadors, què havia de dir si... res, pura fantasia. Ni segrestadors, ni tan sols "baches" d'aquells que hi ha a les autopistes del cel. Una meravella. Avorrit, això si, i arribada - després de vuit hores- amb les cames fent-me figa, perquè jo no sé vosaltres, però jo no hi cabo, en aquesta mena de seients. Bé, no m'hi caben les cames, que tinc encongides i que em molesten molt, perquè no em puc premetre el luxe ni de posar-ne una sota el cul de tant en tant, perquè molestaria la persona que tinc al costat (sigui la pròpia parella o el veí de l'altre costat).  Els que viatgen bé són els VIPS, la mare que els va d'allò... però la nostra economia només ens permet viatjar amb la plebs, que és el que som, ai!  (en una propera vida m'agenciaré un muuuultimilionari, com a les pel·lis!)

El meu fill petit ja m'havia dit "flipareu". I jo sí que vaig flipar. Nova York em va encantar, així, d'entrada, perquè "me l'imaginava més petit". Amb el microbús que ens portava a l'hotel la vista se me n'anava cap a un cantó i cap a l'altre, ja veus... semblava que no havia sortit mai de casa. Era veritat: no havia sortit mai d'Europa!

L'hotel, molt modern i que recomano a tothom (Yotel) complia allò que diem de la relació "qualitat-preu" i era dels pocs que - allà- et donaven l'esmorzar sense pagar extres. M'he posat fins a dalt de tot de "muffins" i cafès americans amb un nuvolet de llet! En això consistien els esmorzars cada dia: muffins (els que volguessis) de xocolata, d'ametlla, de blueberry (aranyons), i jo què sé de què més... eren taaaaaaaan bons!!! i cafè americà (aigüeta), però mira, tu... després ho cremàvem tot caminant amunt i avall, avall i amunt!

Ja continuaré per parts, perquè si no, això serà illegible!

Ah! Per sort, arribant a l'aeroport J.F.Kennedy, el senyor que ens portava en el microbús, ens va fer saber que "ja s'havien posat d'acord" els polítics, i que "totes les atraccions" funcionaven la mar de bé (la meva por era no poder anar al Museu d'Història Natural, al Moma, al Metropolitan... imagina't, que una vegada a la vida que hi vas... i et perds allò que més ganes tens de veure!)

Fotos: la Montse flipant davant d'un camió-grua (em fan por els camions europeus quan me'ls trobo a l'autopista, però no sé què donaria per conduir un camió de pel·lícula, d'aquells que van "De costa a costa" i fan "Mooooooooooooooooooc")... Freud potser hi trobaria explicació!

la Montse flipant a Times Square (allò és un gran rentat de cervell i una atabalamenta d'anuncis, però em va agradar veure-ho, de veritat!)





Us asseguro que en aquest viatge em vaig transformar en una nena petita. Era una il·lusió que tenia de feia molt de temps i, per fi, s'ha acomplert.


Una setmaneta a N.Y.  Tengui!!!




25 d’octubre, 2013

05 d’octubre, 2013

Tot té un final

Ara fa un any, tal dia com avui, a l'assemblea de l'ARC plegava la presidenta i se'n necessitava una altra /o un altre. Després d'uns quants estira-i-arronses, es va acabar formant un equip de tres persones, que ens vàrem comprometre a tirar endavant aquesta tasca durant un any. Com que a efectes legals només hi podia haver una persona que fes de president/a, aquesta persona vaig ser jo; hi havia, a més, una vicepresidenta, i una  vicepresident - que no era tal- perquè en realitat, hem estat tots tres, a l'uníson, els que hem tirat endavant amb la "legislatura".

Així doncs, avui ha acabat - a efectes legals- la presidència d'aquest equip  de tres que ens vam inventar. A partir d'avui, doncs, hi ha un altre president i la junta també ha canviat.

Això no vol dir que jo no continuï estant dins de l'ARC i, a més, encara hi ha dues activitats que hem de dur a terme: l'acte que es farà de "Paraula d'Espriu"  - no confondre amb el de La Vanguàrdia, que ens van copiar el nom-  (de veritat: nosaltres el vam triar abans!).

 L'altre acte  serà la presentació, en el seu dia, del recull de contes infantils  "L'aigua", que es farà pel desembre.

D'ambdues activitats us en parlaré en el seu moment, per si us ve de gust apropar-vos-hi.

Ha estat una experiència molt bona, que sumo al meu currículum, junt amb títols acadèmics, diplomes, etc. He après moltíssim, i per això estic contenta.

Totes les etapes de la vida tenen un principi i un final.

Gràcies, des d'aquí, als meus companys de fatigues. Mercè, Sergi... amb vosaltres, allà on vulgueu!

Aquí, un trio comme il faut (com ara nosaltres!) us agrada el jazz? doncs apa... per vosaltres dos, Sergi i Mercè!



02 d’octubre, 2013

El cafè d'havent dinat

Ha llepat tota la tassa, fins que l'ha llençat a terra! per sort, no s'ha trencat.

I és que el meu gat és molt trempat.






27 de setembre, 2013

Dos dies

Dos dies, només, he pogut gaudir de la companyia de la cosina de Córdova.

Ella és catalana, va viure a Barcelona durant molts anys, però un bon dia se'n va anar, amb el seu home i els seus fills, cap a Andalusia, al poble d'ell, Hinojosa del Duque.

Només dos dies per gaudir de prendre el sol juntes, d'ensenyar-nos les fotos dels néts i d'explicar-nos mil i una anècdotes. Dos dies de riure'ns de nosaltres mateixes, de riure amb els records que, ja de jovenetes ens feien riure tant...

Només dos dies, però intensíssims. Gràcies, Manolita.

Cigüeña camino de Hinojosa.


Foto de google. Concretament, d'aquí.



25 de setembre, 2013

“Piulades conjuntes a Twitter #03SE”


Us he d'explicar una experiència diferent i divertida que ha tingut lloc al meu Twitter (que amb prou feines domino, encara) des de finals d'agost fins al passat cap de setmana.

Es tracta de muntar una història conjunta (semblant a les Històries veïnals, a la novel·la col·lectiva en la que vaig participar, semblant, també, a Relats conjunts o a Itineràncies poètiques). Però, en lloc de ser a través del blog, és a través del compte de Twitter.

Tal com dic, una experiència que m'ha ensenyat força. De totes les experiències noves se n'aprèn, i no importa l'edat que tinguis: o t'adaptes o et quedes obsolet! i amb això no vull dir que si no tens twitter no ets ningú, eh? sinó que quan et fiques en un merder com jo he fet, o balles o et fan ballar! Com ha de ser! I si no, no t'hi fiquis.

Totes aquestes persones (perquè darrere d'un compte de twitter, com darrere un nick, darrere un blog, darrere un facebook... hi ha persones. Fins aquí hi arribem, no?) doncs bé, totes aquestes persones hem participat en la invenció d'una història - totalment surrealista- a partir d'una frase d'Espriu.

I aquesta història surrealista, la podeu llegir sencera aquí


Només us poso dos llocs, per no embolicar la troca. I jo no he fet el recull perquè és una feinada de xinos. O no, però jo no sabria com posar-m'hi. o si, però no tinc massa temps per fer-ho. 

Sigui com sigui, agraeixo de tot cor a en Sergi, que, coneixent-me, va suposar que jo, que m'apunto a un bombardeig, m'hi apuntaria de seguida. No es va equivocar!

Vaig intentar posar una mica de "seny" en algun moment, a l'hora de participar, però em vaig rendir a l'evidència: la ficció és la ficció, sigui científica o no i, el que deia: si t'apuntes al ball, a ballar s'ha dit!

M'ho he passat molt bé i espero tornar-hi a participar!

Moltes gràcies a tots i a totes: Sergi,Alícia, Edgar, Ferran, Hugo, Mark, Miriquatre, Glòria i Setècel!!

 
Aquí els comptes dels "culpables":

 Sergi G. Oset
Ferran Armengol
Edgar Cotes i Argelich
Mark Olsson
Miri Quatre



23 de setembre, 2013

La tardor

Per començar la tardor... i reprendre les classes de francès.





Oh je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis
En ce temps là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle
Tu vois je n'ai pas oublié
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emportet
Dans la nuit froide de l'oubli
Tu vois, je n'ai pas oublié
La chanson que tu me chantais

C'est une chanson, qui nous ressemble
Toi tu m'aimais, et je t'aimais
Et nous vivions tout les deux ensemble
Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment
Tout doucement sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Le pas des amants désunis

C'est une chanson, qui nous ressemble
Toi tu m'aimais et je t'aimais
Et nous vivions, tous deux ensemble
Toi qui m'aimait, moi qui t'aimais
Mais la vie sépare ceux qui s'aime
Tout doucement sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Le pas des amants désunis.

14 de setembre, 2013

Cansament

Estic físicament i mentalment cansada.

Canvio de tema radicalment,  i desitjo a tothom que tingui una molt bona entrada de curs (ja sé que el curs va començar abans d'ahir).

Així ho veia el gran Francesco Tonucci

Bon cap de setmana agarbinat...

12 de setembre, 2013

# Croquetes

 Ahir vaig treure la Taca, com sempre, vaig arribar a casa, vaig treballar una estona i em vaig dedicar a preparar-me per a la tarda, amb molta il·lusió.

Vàrem dinar d'hora, a la una ja érem a les postres, perquè volíem arribar al tram que ens tocava - el 529- entre Tordera i Palafolls, sense entrebancs. Veure l'ambient, fer un cafè, xerrar amb la gent...

Abans de marxar de casa vaig endollar l'ipad perquè el tenia gairebé sense bateries. El mòbil me'l vaig endur per fer fotos, no pas per connectar-me (tot i que algun whatsApp vaig fer amb amics i familiars), així que no vaig veure ni un sol twett en tota la llarga tarda de la diada.

Puc dir que ho vaig viure en viu, en directe i sense cap mena de virtualitat; l'única concessió va ser la ràdio, el capità havia portat els auriculars i en alguns moments concrets ens vàrem connectar amb RAC1, però va ser això: moments puntuals.

A l'hora de cantar Els segadors vaig descobrir que havia estat un encert emportar-me'n la lletra, perquè ràpidament em van envoltar tres o quatre persones que tampoc no se la sabien sencera (confesso que només em sabia la primera estrofa)...

Després de l'èxit, vàrem tornar tot passejant entre un mar d'estelades i samarretes grogues, entre les cares somrients i els crits d'Independència o de Catalunya lliure.

Confesso que a mi se m'havia posat molt més la pell de gallina l'any passat, però suposo que és que era molt diferent: l'any passat em va sorprendre, perquè no m'ho esperava. Aquest any no em va sorprendre, prequè ja m'ho esperava.

Del que no tenia cap mena de dubte, és de que la cosa sortiria brodada, que no hi hauria incidents, que la gent seria cívica i ben educada, que tot transcorreria sense cap mea de problema ni incidència. I així va ser!
 
Al vespre, quan vaig arribar a casa, vaig obrir l'ipad i em vaig connectar al twitter. Llavors vaig començar a veure missatges amb el hadstag (ara no sé si s'escriu així) #croquetes. Croquetes per aquí, croquetes per allà, croquetes de pernil, de pollastre, de cap i pota, de camagrocs, croquetes de l'àvia, de la mare, de la tieta... no sabia pas què volia dir, aquella allau de missatges parlant de croquetes i vaig fer - ingènuament- la pregunta a l'Albert (un estimat blogaire), que no se'n sabia avenir que jo no sapigués el que estava passant.

I el que estava passant és que - segons diuen- sota l'etiqueta #Via Catalana, Twitter havia deixat d'emetre els missatges (no sé si ho explico bé, perquè de twitter encara no domino gran cosa), es diu que era una espècie de censura, d'altres diuen que no, que és que les etiquetes "s'esgoten" al cap d'us dies de fer-se servir, però jo no en vaig treure l'entrellat.

I com que tinc uns quants anys i he viscut l'època de "L'estaca", "La gallineta", "Al vent", "Diguem no", etc,etc,etc... tendeixo a pensar que els que diuen això de la censura, tenen més raó que els altres.

Total: en lloc de fer els missatges posant l'etiqueta # Via catalana, la gent va començar a fer servir l'etiqueta #croquetes. 

I és que hi ha coses que no canvien!

I és que és per això, perquè hi ha coses que no canvien, que nosaltres VOLEM MARXAR!

TENIM PRESSA!

#Moltes croquetes, ahir, moltíssimes. Un milió i mig de croquetes, o moltes més, tan bones, tan dolces i tan emotives, que són indescriptibles!


09 de setembre, 2013

07 de setembre, 2013

Pecadors!!!

Lliurament de Premis III Concurs ARC a la Ràdio i presentació del llibre "Pecats Capitals 7+1" 

 

Ara me n'hi vaig...

 

quins nervis!

 

Encara hi sou a temps, eh?

Tothom hi està convidat, faltaria més!

 

29 d’agost, 2013

Enganxamentes i desenganxamentes

Durant tot l'estiu m'he desenganxat de "Redeletras" (com l'Apalabrados, però en castellà només - es juga contra gent de parla hispana de tot el món- ah, i es paga, per jugar: aquest és un petit inconvenient)

I ara que m'havia desenganxat de Redeletras, va i m'enganxo al twitter!

En fi... me'n vaig al cine, del qual estic força desenganxada, més que res, pel preu de les entrades.

Al final vam deixar estar allò dels Barrufets 2, es veu que per nens de 5 anys és una mica violent (en Gargamel és un malo-malísimo molt poc recomanable). Anem a veure "Avions". Ja us diré.


Ens llegim! (perquè encara no hi ha  qui em desenganxi d'aquí)

27 d’agost, 2013

26 d’agost, 2013

Sentit comú

18 morts a les platges, aquest estiu.

vejam, sense que pugui semblar que sóc insensible (que potser ho sóc)... cal buscar "culpables" als accidents  per ofegament que es donen a les platges?

per què s'ofega, la gent?...

perquè potser es fiquen a l'aigua quan no toca? (el mar és traidor, i això ho hauríem de saber)

perquè potser, encara que toqui, no ho fan en les condicions adequades? (se suposa que hi ha d'haver allò que en diem "sentit comú")

perquè potser estan malalts i s'entesten a veure si "ficar-se a l'aigua" els curarà la malaltia? (error!)

perquè pensen que si els passa alguna cosa "ja hi ha el socorrista"? (hoooomeeeeeee...)

perquè creuen que són immortals i que el sol fet d'haver nascut els immunitza de qualsevol cosa? (picades de medusa, possibles accidents, etc...?)

Francament, comencem a tenir la pell massa fina per acceptar segons quines realitats (que el mar és traidor, per molta bandera de coloraina que hi hagi, que la societat ha de posar el sentit comú que no posem nosaltres, que si un està malalt potser no és convenient que es banyi - fora de fer-ho a la banyera de casa seva-, etc,etc)

"Abans" ni tan sols hi havia socorristes, a les platges i piscines.

El meu fill gran va fer de socorrista molt de temps i explicava coses que posaven la pell de gallina, com pares que passaven olímpicament dels seus fills "perquè si passa alguna cosa ja hi ha el socorrista que vigila", i coses per l'estil.

Em sap molt greu per les persones que han perdut la vida ofegats a les nostres platges, però potser ha arribat l'hora de no intentar culpar  els altres de les conseqüències dels nostres actes, no?

digueu-me insensible, va, digueu-m'ho!

21 d’agost, 2013

directament, MERDA!

Al facebook ja ho vaig iniciar, i ara ho faig aquí. Aquí, com que hi ha més capacitat, ho faré en menys sessions. per començar, només un parell de fotos per donar testimoni de com està el bosquet de sota casa, entre el carrer Vidal i Barraquer i el carrer de la Font (a Blanes).

Els meus amics i veïns es queixen d'altres parts de Blanes que fan més o menys el mateix fàstic. Tenen raó.

i no es tracta solament de fàstic per la brutiícia que tira la gent (en el cas del bosquet de sota casa, sol ser canalla, adolescents que es reuneixen per xerrar de les seves  coses, la qual cosa no és dolenta en sí, per descomptat, però que s'emporten paquets de "snaks" i llaunes de begudes, cigarrets i altres delicatessen, que, després, deixen tirats allà on han estat). Amb vocabular de carreter: "deixen la merda allà on caguen".

I que em perdonin els finolis, però és així de bèstia.

Es tracta, també, de fàstic perquè als nostres pobles i ciutats, s'inicien moltes "obres de millora" que no continua ningú i, o bé es deixen a mitges, o bé, un cop acabades, mai més ningú no s'hi acosta per al més mínim manteniment.

Ja ho sé, que això no només passa a Blanes. Ja ho sé. Però com que jo hi visc, doncs parlo del que conec.

No vull anomenar culpables, perquè no sé si n'hi ha (fora de la gent bruta i descuidada, maleducada i sense escrúpols). Segur que es comencen coses "amb bona voluntat", i després els calés no arriben... però no estaria malament recordar-se dels pobles i ciutats quan no és època d'eleccions.

Comencem amb les vores d'aquest improvisat mirador, que un dia caurà perquè ja fa temps que les pluges han fet que les fustes es mantinguin en precari equilibri. El dia que un dels adolescents  - o dels adults- que s'hi arrepengen o s'hi asseuen directament es foti daltabaix, en sentirem a parlar.


El que llencen - una part del que llencen- des del "mirador", quan acaben de beure, menjar (i molts etcèteres)

Apa, demà més.

18 d’agost, 2013

No ho direm parlant, ho direm piulant

Ja fa dies que vaig ampliar la meva llista de "seguits" al meu compte de twitter. Ara segueixo gent diguem-ne "important", o millor, "coneguda", i també gent que ni conec ni crec que arribi a conèixer mai, però que he vist retuitejats per algú altre i m'ha semblat que piulaven coses més o menys interessants.

Ahir va arribar als meus ulls - que no a les orelles- una piulada que deia més o menys que hi ha gent que es pensa que a Catalunya parlem català "por joder".

He estat rumiant-hi - la cosa té nassos- i he arribat a una conclusió: jo sempre havia parlat en català a casa, malgrat que vaig fer tots els meus estudis en castellà (a excepció de l'última carrera, psicopedagogia, que vaig cursar a la UOC).

Tenia un oncle que ja és mort de fa anys, nascut a Madrid, de pares gallecs. El meu oncle parlava en castellà i nosaltres - fins i tot els seus fills i nétes- li contestàvem en català. Mai a la vida havíem tingut cap mena de problema; ens enteníem prefectíssimament.

Tinc una jove que és argentina i que ha fet l'esforç de treure's el nivell D de català. Parla anglès amb fluïdesa i una mica d'italià, argentí, castellà i català. Tots ens hem tret el barret davant d'ella, perquè ho ha aconseguit en molt poc temps.

El meu oncle, quan li convenia, pel que fos, canviava la seva llengua i parlava en català. La resta de la família, també fèiem servir el castellà quan ens convenia pel que fos. Tots llegíem i llegim les dues llengües i més que en poguéssim fer servir. Tots escrivíem i escrivim en perfecte català i en perfecte castellà.

La majoria dels joves de la meva família utilitzen l'anglès amb fluïdesa. Un fill meu fins ha fet traduccions de llibres de text al castellà i al català. La resta de la família (els més grans) ens defensem en francès i jo mateixa, ja vaig comentar aquí mateix que estudio a fons aquesta llengua, a l'EOI.

per què ho dic, tot això?

molt senzill.

Mai havia parlat la meva llengua pensant-hi. Vull dir, mai m'havia proposat per què o per què no.

Ara, entre todos la mataron y ella sola se murió.

Ara parlo i escric en català "por joder".

I que es fotin!

11 d’agost, 2013

Sensacions

Fa temps que tinc una sensació que jo diria que no és només una sensació sinó que ja em queda confirmat:

Molts dels programes que fan a la tele i a la ràdio es basen en temes tan quotidians que els podria estar fent jo mateixa, o tu!

Per això calen tants anys de carrera? (periodistes, els que han estudiat audiovisuals i etcètera...) per mi se salven els tècnics. Els altres, doncs què voleu que us digui? guionista: la vida mateixa.

Que això és precisament el que ens agrada sentir? potser si, no ho nego. Jo mateixa ho escolto. Però potser surt una mica car, no?

Ara ja hi deu haver qui se'm tiraria a la jugular... keep calm! només és una reflexió!

Mentre treia la Taca, i ara direu que les coses només em passen quan trec la Taca, però és que disposo d'aproximadament una horeta, que camino, a ritme de gos (de gossa, en aquest cas), i vaig escoltant diverses emissores, com ja he explicat altres vegades. Normalment no n'escolto només una, he d'anar canviant el dial, perquè no hi ha una emissora que es mantingui més de tre o quatre minuts "quieta"... es trepitgen unes freqüències amb les altres, cosa que tampoc no acabo d'entendre, però aquesta seria una altra història.

Mentre treia la Taca, dic, he sentit una notícia, la menys quotidiana, ja que les corrupcions i els problemes polítics han esdevingut quotidianament avorrits (per desgràcia) . És una notícia que ja vaig sentir abans d'ahir i ahir i que també vaig llegir al diari: allò de la bola de greix de 15 tones a les clavegueres de Londres.  I se n'estranyen?...

Que algú es fixi en com està el Mediterrani... que veurà la bola de greix i de merda que - si no tenim cura- es va formant a poc a poc, fins que esclati. Ara ens queixem de les meduses, però un dia descobrirem que el Mediterrani és una gran medusa tot ell... potser jo ja no hi seré per veure-ho...

El pare dels meus fills - en pau descansi- anunciava que el segle XXI seria el segle de la informàtica (ell va morir el 1988, no hi havia ni internet) i també  deia que arribaria un dia en què una concessionària posaria un cotxe al carrer, que seria l'últim. O sigui, que aquell seria el cotxe-tap, perquè ja no seria possible que n'hi capigués cap més. No anava tan desencaminat, només que no comptava amb la crisi, que està fent que molta gent no agafi el cotxe, per això s'aguanta, que si no...

I ara per què m'he desviat de tema? ah, perquè estic fent-me el meu propi programa de suplement radiofònic!

Ara vaig a escoltar música i em ve de gust escoltar els Manel (les cançons dels quals són cròniques de la vida quotidiana. No creieu que s'assemblen una mica a Sisa?

Ah, he dit un sacrilegi? perdó, perdó! però a mi m'ho sembla!

M'agraden els Manel, com m'agraden Antònia Font i similars, però per mi, el pare de tots ells és en Sisa, i que em perdonin els puristes)






 

10 d’agost, 2013

Fantàsticaaaaaaa, ta-tara-tara-taraaaaa (amb perdó)

El punt d'ironia que conté el llibre que legeixo, fa olor de frescor. M'agrada. Tracta la guerra com el que és, però retrata la gent, també, tal com sol ser. Bon llibre!

Avui la bàscula de casa m'ha fet saber que m'estic passant amb les cervesetes, els aperitius... i he agafat un llibret que tenia oblidat a la prestatgeria, que vaig comprar al Caprabo (mal lloc, en principi, per comprar lllibres, però no us penseu, de vegades tens petites sorpreses argadables) i que es diu "Recetas ligeras". Si em llegeix algú que em coneix molt, molt, ara s'està fent un tip de riure perquè "no em diràs que et trobes gorda, eh?" és el que em diuen sempre que trec el tema. No. No n'estic gens, de gorda, però podria estar-ho, si volgués. El cas és que no ho vull, però m'agrada moooooolt la cerveseta, la xocolata - les preses de xocolata- no faria cap pas per un gelat o per una mousse, però si em cau a les mans una rajola de xocolata negra-negra (de 85% de cacau en amunt) buf,buf,buf!

I el que dic: a l'estiu, una cervesa ben fresqueta, hmmmmmmmm!!!

I quatre patates fregides, no és pas un tòpic, allò de "no en pots menjar només una". És cert! (encara que això també passa amb els bombons dels bons)

I... quatre pistatxos? (qui ha dit que els fruits secs vénen més de gust a l'hivern?) a mi m'agraden sempre!

en fi...

Strudel de verdures

Massa: comprar-la al LIDL (boníssima)

Farcit: 2 cullerades d'oli d'oliva
           2 cebes a daus
         300 g de pastanagues, també a daus
          1 kg. d'espinacs en juliana
          sal i pebre
          50 g de pinyons torrats
          200 g de mató
         2 rovells d'ou
         3 cullerades de flocs de civada "copos de avena"
         mantega
         una miqueta de farina


1) Escalfar l'oli en una paella i +coure-hi la ceba a foc lent. Afegir la pastanaga i deixar-la coure uns 3 mn. Afegir els espinacs i coure-ho a foc lent un minutet més tot junt.Condimentar les verdures i deixar-les refredar.

2) Batre el mató amb els rovells i els flocs de civada i barrejar-ho amb les verdures.

3) Estirar la massa (amb la del LIDL no cal, ja està estirada) i posar-la damunt d'un drap de cuina net, prèviament enfarinat.  Untar la massa amb una mica de mantega desfeta i estendre la barreja de verdures per damun. Amb ajuda del drap de cuina, enrollar la massa començant per un dels extrems més estrets.

4) Passar l'strudel a una safata de forn engrassada. Untar-lo amb una mica de mantega i deixar-lo al forn (pre-escalfat a 190ºC - o a 170ºC si és d'aire), durant 45 mn.

Ja teniu 145 calories per ració (si us mengeu tot l'strudel, compteu unes quantes calories més!) que, acompanyades amb una cerveseta ben freeeesca, són un sopar d'estiu deliciós!

Bon profit!


la imatge no és meva, eh? està baixada de la xarxa.



08 d’agost, 2013

"yo no sé nada, oiga, hable con mi jefe"

Abans d'ahir ens van posar unes tanques i uns cartells - que nosaltres pensàvem que eren de l'Ajuntament, però que ara tenim seriosos dubtes- al costat de casa, per emportar-se (i ja era hora!) uns arbres que havien caigut ara deu fer dos anys, amb l'última nevada (si, suposo que fa uns dos anys)... per evitar el perill que caiguessin a unes cases que hi ha més avall. Sort que només han tardat dos anys...

Ahir van arribar amb el camió-grua i unes serres mode Freddy Krugger (una poooooor!) i es van posar mans a l'obra. Tot el dia van estar tallant i transportant troncs del bosc al costat de casa. Taaaaantes branques i troncs hi havia, que, a les 6 de la tarda - que van plegar- en van deixar una bona pila en un costadet.

Tot bé, llevat que el costadet té una escala que va a parar a un dels apartaments de l'edifici on vivim. Això vol dir, que és l'entrada de la casa, perquè - que jo sàpiga- les persones encara no poden volar. I que tooooota l'escala va quedar plena de troncs. Dels dos apartaments, un és nostre, el fan servir els nostres fills quan vénen, però l'altre està llogat a una noia que, per sort, és triatleta. Dic per sort, perquè ahir devia haver de fer -a més del que ja fa a les triatlons- salts d'obstacles, per poder entrar a casa seva. Sort que no hi ha una àvia de 80 anys.

Aquest matí, quan he tret la Taca, indignada per la situació, he anat a parlar amb els místers, que havien tornat a començar la tasca de neteja -d'arbres- caiguts-fa-dos-anys. Com que havia sentit les notícies feia cinc minuts, anava calenta (però calenta de ja m'enteneu... fim's i companyia, no pas calenta d'altres coses, ep!) i, ho reconec, amb una mica de mala bava, li he dit al Freddy Krugger que com era que ahir a la tarda ens van deixar l'entrada tapada per una pila de troncs que no els podia aixecar ni un basc dels grossos i cepats!...

Resposta: - Señora, hable usted con quien tiene que hablar, que yo no sé nada.

Li he dit que allò era d'incompetents i que per molt que digués el "kefe", ja es veia que no es podia deixar la merda (no he fet servir la paraula merda) tapant una escala de veïns. M'he posat "gallita".

Més "gallito" encara, el paio m'ha ensenyat la serra mecànica (engegada!) i m'ha reiterat que el que havia de fer jo era parlar amb el seu jefe.

He callat per la serra!!!!!

Continuen tallant troncs i l'escala continua tapada... el capità els ho ha dit molt més educadament que jo, però em temo que avui tornarem a tenir l'escala tapada... nens, no vingueu, avui, a dormir! i, si veniu, porteu-vos material d'escalada!

Colla d'incompetents, marededeusenyor!

Els Ajuntaments poden llogar (o subrogar o com es digui) empreses d'incompetents? Quant deuen pagar, per hora? (potser va per aquí, la cosa)

07 d’agost, 2013

Òpera a l'aire lliure

Ahir vaig tenir la grandíssima sort de poder anar a veure l'òpera Norma - amb Sondra Ravdanovsky- al festival del Castell de Peralada.

La cosa estava en què, com que hem fet les vacances a casa, estem aprofitant per anar a diversos concerts. De moment ja hem vist "La locomotora Negra" a Santa Cristina (Lloret), "Andrea Motis" al Jardí Botànic Mar i murtra (Blanes), 28 i mig - ja us en vaig parlar- a la Biblioteca de Catalunya i, ahir a la nit, Norma.

Jo hauria volgut anar a sentir Elton John, però no vaig trobar entrades, quan les vaig buscar, al cap de vint minuts de ser posades a la venda, ja no n'hi havia. Després, però, es va anul·lar el concert, així que... una altra vegada serà. Mark Knopfler també em feia el pes, crec que a Cap Roig, però tampoc... així que, com que l'òpera ens agrada molt, doncs Norma-Peralada.

I dic que va ser una grandíssima sort, perquè l'espectacle va ser realment màgic. Feia molts anys que no hi havia estat,a Peralada. L'any 2005 hi vaig anar a veure "Madama Butterfly", molt bé, però era una versió en la qual, em sembla recordar que només hi havia una dona, la Suzuki (sempre m'he de pensar quin nom té, mai no sé si es deia Yamaha, Suzuki, Honda... i no és broma!). Els altres personatges, eren tot homes, fins i tot Madama Butterfly (una mica esperpèntic, ho vaig trobar, la qual cosa no vol dir que no m'agradés, ep!) i, encara, uns anys abans, havia vist un espectacle que no recordo el nom que tenia, amb "La fura dels Baus + Miguel Bosé" (si, un totum revolutum una mica estrany, però que em va agradar molt). D'això fa molts més anys.

Ahir hi havia tota la "plana major convergent" (Artur Mas i senyora, Miquel Roca i no-se-quanta-gent-més) així que, sense saber-ho, vaig seure entre la jet-set catalana ( em vaig estar calladeta i escoltant, no vaig dir cap inconveniència. Una, que és educadeta)...

Bromes a part, va ser una de les millors "Normes" que he vist o sentit. Tampoc n'he vist tantes, però potser dues en tota la vida, si. Tenim un CD on hi ha el duet de Norma i Adalgisa (el més conegut) cantat per Joan Sutherland i Montserrat Caballé, que talla la respiració. I ahir, Sondra Ravdanovsky me la va tallar absolutament en tot moment. Mira que eren bons tots, tots i tots! però ella sobresortia per damunt de tots, tots i tots.

Us deixo el "Casta diva" perquè no he trobat el duet que us deia (bé, tampoc no l'he buscat gaire, perquè el meu youtube està entestat a que canviï el meu nom de compte de youtube i només em deixa veure un video al dia i no m'he volgut arriscar. No tinc ni idea de per què coi he de canviar el nom de compte de youtube, ja m'està bé el que tinc, no em poden deixar tranquil·la? doncs es veu que no. A algú li passa el mateix o sóc el bitxo raro de sempre?)







shhhhhhhhhhhht! (no es pot dir mai res... sempre és una sorpresa. L'he trobat! i me l'ha deixat "compartir". Per això dic lo del bitxo raro)... no és una meravella?


05 d’agost, 2013

Tothom barrufa igual?

Dilluns, dia de l'espectador! Com no hi havia pensat? Cua de prop de 100 metres, entrades esgotades (jo, que pensava que a la versió en català només seríem quatre independentistes...) doncs també s'han esgotat les entrades a la versió en català!

Res, un altre dia barrufarem. Ens hem acabat donant un banyet (nooo, al cine noooo!) i veient un documental preciós (que recomano): "Planeta Océano" (si, en cstellà!, què hi farem?) ens el va regalar un dels nostres fills... i ha fet el fet.

O sigui: no hem barrufat, però al final hem triomfat. I un altre dia, amb més calma, i en un dia que no sigui "el dia de l'espectador", barrufarem els barrufets.

Estic llegint un llibre que em té atrapada (ja era hora, perquè fora dels llibres en francès per practicar l'idioma, aquest estiu no trobava res que em satisfés) (en els que no em satisfan no hi compto els llibres dels amics, que tinc, en una pila ENORME damunt la tauleta de nit).

Llibres -diguem-ne- comercials, dels que es venen, n'hi ha mooooooolts, però els començo i em quedo indiferent. Llavors els abandono sense contemplacions. S'han acabat les èpoques en què m'ho empassava tot, tan si m'agradava com si no - la qüestió era no deixar un llibre a mitges- ara ja he madurat, en aquest sentit!

Us dic el que he començat i m'ha atrapat? el que em va deixar la Mati: "Suite francesa", d'Irène Némirovsky.

Seguirem informant.

Barrufem?

Aquesta tarda barrufaré una cosa que barrufa molt de temps que no barrufava. Barrufaré al cinema, a veure "Els Barrufets 2".

Segurament, aquesta entrada seria apropiada per barrufar a "Diari d'una àvia primerenca", però ja fa tant de temps que no en barrufa res, de primerenca, que gairebé em barrufa vergonya...

Ja tinc cinc néts, en total! Tres barrufets i dues barrufetes (no són blaus, ep!)

Bé, doncs, espero que em barrufi molt la pel·li, perquè m'emporto un dels barrufets... el més gran.

Quin estiu més barrufant! (no paro!)

Bones barrufes a tot bitxo barrufant!


23 de juliol, 2013

E la nave va

L'estiu continua, la platja s'omple a les hores que toca. Jo només hi he anat un dia. A deshores,però, continua tan trista com sempre: pols de les obres del port, poca sorra - al llarg dels anys ens hem anat quedant sense aquell llamp de platja que caracteritzava la badia de Blanes- l'aigua plena de meduses, gent bruta que sempre hi ha,al costat de gent neta que, per sort, també sempre hi ha, mares, avis, àvies, tietes, amb nens i nenes que porten les galledes i les pales de sempre i que juguen als jocs gairebé ancestral de fer túnels o castells...
A les places, iaios a l'ombra - a l'hivern es posen al sol- o sigui: el que és lògic.

Sabeu què penso? penso que abans aquestes coses no eren notícia i no sortien als diaris ni als telenotícies: la vida quotidiana no formava part de la premsa, ni dels mitjans de comunicació, ni dels blogs (perquè no hi havia blogs, és clar!)

Amb aquesta darrera afirmació em refereixo a què ha arribat un moment en què qualsevol cosa "sembla" que hagi d'interessar als altres.

Que un determinat equip de futbol fitxa un jugador o un entrenador, és notícia!

que determinat actor o actriu es separa, té un fill, agafa el xarrampió, o es compra un vestit nou, és notícia!

que fulano de tal ha assassinat els seus fills - pressumptament- i que l'estan jutjant, és notícia!

que hi ha uns quants (molts, massa!) polítics corruptes que s'han enriquit a costa del poble (com es diu, en català, "pueblo llano"?) és notícia!

que hi ha espietes que espien com dues dones dinen i treuen la pell a tires a una coneguda família? és notícia!

que algú insulta tot un poble i no és destituït, és noticia!

que algú insulta tot un poble i és destituït, és notícia!

que a tal o qual país hi ha una nova guerra , és notícia!

Ep! No us adoneu, que he barrejat uns conceptes que són imbarrejables? (una altra paraula que m'acabo d'inventar)... a mi sempre m'havien dit que no es podien ajuntar peres i pomes per fer una suma (és clar, eren matemàtiques...)

A mi què m'importa, al capdavall, tot plegat? hi ha coses que m'importen molt i coses que em són totalment indiferents.

M'importa saber que no hem vingut en aquest món a patir sinó a ser el màxim de feliços que puguem, m'importa veure com surt el sol i com es pon cada dia, m'importa veure créixer els meus néts i fer-me (més) vella al costat de qui estimo. Això si que m'importa!

A veure si aprenem a distingir el que és notícia del que no ho és (per cadascú de nosaltres, ep!)


I què tal unes cançonetes d'estiu? (que s'abstinguin de sentir-les els joves, perquè me les tiraran pel cap, hehehe)