24 de febrer, 2014

Invitació a la calma



Invitació a la calma


No em digueu que aquest paisatge no relaxa! ohmmmm

"El salt" ("El salto", en chapurriao, que no lapao, que encara hi ha classes)

Voltors (i no és una metàfora, encara que podria ser-ho)


Us deixo "Meditación de Thais", de Jules Massenet 




Ho sento, amb l'altre programa no me'n surto... nom´s sé posar música si la busco a youtube, em sap greu...

Presa de pèl

Bon dia i bona hora (una mica avançada, ja)

Ahir, com tanta i tanta gent, vaig veure "Salvados". Qui estigui lliure de pecat...

A mesura que anava transcorrent el programa, m'anava posant nerviosa. El capità i jo, amb uns ulls com unes taronges, no donàvem crèdit al que vèiem i sentíem. Hi va haver un moment en el qual tenia ganes de plorar, per la gran estafa que suposava el fet que durant més de trenta anys m'haguessin fet creure una cosa que després representava que era una mentida. (Una mentida més).

Reconec que quan vaig veure allò del Flotats vaig pensar que podia ser un muntatge, però el fet de veure persones tan serioses com les que apareixien al documental, em va fer continuar creient allò que estaven veient els meus ulls i sentint les meves orelles. No segueixo tots els programes del Jordi Èvole, però els diumenges a la nit, pocs programes se salven i ahir, la importància del cas, s'ho valia, que ens quedéssim mirant-lo.

En un moment donat, vaig arreplegar la tauleta de damunt la tauleta (tal qual), i vaig escriure un tuit. Vaig dir que em sentia totalment estafada. Vaig llegir un tuit d'una persona a qui segueixo, que deia textualment que no pensava anar a votar mai més, donada la gran farsa que ens havien venut durant més de trenta anys.

Confesso que vaig arribar al final del documental ben feta pols i pensant que la democràcia que tenim era una gran merda. Arribant als crèdits, vaig veure amb estupor, que m'havien pres el pèl de mala manera. D'entrada, vaig escriure un altre tuit, aquest dirigit directament al Jordi Èvole, dient-li que s'havia passat.

Em vaig alegrar que allò hagués estat un malson i després va venir la reflexió: si m'han colat aquesta "broma" (de mal gust, segons el meu entendre), me'n poden colar qualsevol altre. No estic pas curada d'espants com em pensava.

No jutjaré si el programa va ser bo o dolent, no vull ni intentar fer el judici. A mi, personalment, em va molestar molt. I també em va molestar la tertúlia o el debat de després, totalment alliçonador, Continuaven manipulant-me (o intentant manipular-me).

L'Èvole s'ha apuntat un punt pel que respecta a "l'espectacle", però continuo pensant que tant ell com els que van col·laborar amb ell, s'han passat set pobles.

Digueu-me ingènua.

Una de les coses que més em va frapar va ser que realment haguessin aconseguit que Suàrez dimitís, així, tan "panxo". I l'altra, que, si tot era un muntatge, com era que hi havia hagut uns golpistes que s'havien passat uns quants anys entre reixes? (encara que vaig seguir pensant que potser era que, encara que representaven una farsa, potser a ells els hauria agradat que tot fos veritat).

En fi... que tot plegat continua sent una merda molt grossa.

I jo, una ingènua com una catedral. Burra!

23 de febrer, 2014

Premi

No és la primera vegada que atorgo un gallifant!

Carme, fanal blau i Josep: un gallifant per vosaltres.

Jo diria que, de moment, la paraula que em sona més és la que diu en Josep, però encara no n'estic segura del tot.

Em cal per un text que estic escrivint, així que no pararé fins que la trobi!

Aquí els premis, a saber:

22 de febrer, 2014

Existeix un verb per...

Existeix, en català, un verb que serveixi per dir que es netegen les teranyines? És que em sona, però no ho trobo... va, un premi a qui m'ho digui primer!


imatge de google

demà explico coses del  Matarranya.


18 de febrer, 2014

Dos dies al Matarranya

En tinc mooooltes ganes. Ens agrada, cada any, anar-hi un parell de dies. Aprofitem per comprar oli del bo (encara que ja sé que d'oli bo en tenim a molts altres indrets de Catalunya i de la resta de la península). Aprofitem, també, per omplir-nos de paisatge i, si hi ha sort, ens trobem els ametllers florits i allò sí que és "la grande bellezza"!

Doncs això: demà, després de la meva feina, dinar rapidet i cap a Vallderoures falta gent! Passaré per Can Serret (encara no coneixeu l'Octavi?) estic seguríssima que d'allà no en sortiré sense al menys un llibre, a part del diari, anirem a fer excursions... hmmmm, ja estic desitjant ser-hi!

Si hi ha wi-fi allà on anem, ja aniré penjant alguna foto, que suposo que amb la tauleta també es pot fer (només es tracta d'esbrinar com)... i si no, quan torni. Potser no tindré ganes de connectar-me. No sempre hem d'estar connectats, veritat?

Apa, doncs, fins ben aviat!

imatge de google.

16 de febrer, 2014

La grande bellezza

De vegades em deixo emportar pels crítics, altres vegades no. Aquesta vegada, havia sentit un crític - només un- que la deixava molt bé. I una espectadora que en algun programa de ràdio havia dit que l'havia decebut. 

Però hi vaig anar i em va passar allò que ens pot passar en algunes ocasions: que com més hi penso, més sé que em va agradar. A mesura que et va passant la peli pel davant, penses "és rara". Em va recordar remotíssimament "El discreto encanto de la burguesía", de Buñuel. No té res a veure, aviso, però la meva ment té trets amagats i fa associacions "inassociables".Així doncs, d'alguna manera, me la va recordar. També la vaig trobar una mica felliniana. però tampoc. No em va agradar gens ni mica el doblatge de la veu d'ell, i això que en Jordi Buixaderes em sol agradar molt, normalment. Però no em va lligar, la seva veu, amb l'aspecte del protagonista. No us passa, que hi ha cops que penseu que un doblatge concret no ha estat encertat? Aquesta és una impressió personal, només, perquè al capità li va encantar, així que... de fet, cada vegada estic més convençuda que m'agradaria tornar a allò que en dèiem "Art i assaig", que no era altra cosa que veure les pelis en versió original subtitulada. D'aquesta manera, sentiríem la veu dels actors i actrius, cosa que sol ser molt més interessant. I aquesta també és una opinió meva, tot i que conec actrius i actors de doblatge que ara mateix em podrien maleir els ossos. Però és el que penso, em sap greu.

(ostres, ara em surt tot el paràgraf anterior subratllat de vermell, espero que no hi hagi gaires faltes, que només sigui un estirabot de blogger)

En fi, que crec que val la pena passar els 124 minuts que dura "La grande bellezza" submergint-s'hi de ple, i el que dic: és en sortir del cine que apareix "el fòrum" (La clave). Perquè no és una frivolitat, tot i el to de comèdia que té: en realitat és un drama.

Ja direu, si la veieu. I també em podeu clavar un escàndol perquè recomano pelis estranyotes que no agraden, hehehe...

Trailer en castellà

09 de febrer, 2014

Gat x llebre

A les 8 del matí, sol aclaparador. penses  que serà un plaer, sortir a passejar.. A 2/4 de 9, surts i a mesura que vas caminant, es va apagant el sol. Llàstima.

La setmana passada es va morir la rentadora. Bé, morta no ho estava, només va caminar mig metre mentre centrifugava. I després, plof!... Gairebé dos-cents euros, arreglar-la. Com pot ser? Ho fan expressament, perquè pensis "afegint-hi cent euros més, en tinc una de nova"? No els vam afegir, així que, després d'un parell d'hores d'operació - canvi d'amortiguadors - que no sé si es diuen així, en català, la vàrem revifar i ara està com nova.

Sigui com sigui, jo recordo que "abans", les rentadores duraven quinze anys ben bons, amb reparacions de preus "normals". Ara, si vols que et duri set o vuit anys, cal fer-los unes operacions que riute'n tu de la implantació d'uns pits nous o de canviar-te la forma del nas (és metafòric, eh?)... O sigui, que fem cirurgia estètica i de l'altra a les màquines que tenim per casa. I, en el pitjor dels casos, si l'operació puja massa, la portem a la deixalleria - això si no la deixem al mig del bosc, que hi ha molta gent que ho fa- i en comprem una de nova. Apa, que la casa és gran!

I no només les rentadores (o màquines de rentar), sinó qualsevol electrodomèstic, petit o gran.  He vist que, amb la crisi, han sorgit algunes empreses que ho arreglen tot, tot i tot. Una mica com aquestes cases que hi vas amb un abric dels anys 80 i te l'arreglen (més o menys), per uns quants euros (bastants), però sempre surt més bé, per allò de la relació qualitat-preu, que comprar-te'n un de nou. Us heu fixat amb la malíssima qualitat d'un abric de 200 euros d'avui en dia? No? Doncs, a poder ser, aneu a comprar amb la mare, amb la tieta, amb l'àvia de la família... amb algú que tingui una mica de memòria històrica de la qualitat de la roba. Només cal que li digueu que toqui la roba de l'abric o de la peça que us vulgueu comprar, i seguidament li dieu quant val. Sentireu, més o menys, aquesta frase: "Per aquesta merda, penses pagar 200 euros?" ... això si la persona que us acompanya és ben educada i tal. Si no ho és, potser deixarà anar un taco gros. I és que a mesura que la societat avança i ens tornem tots més intel·lectuals, ens van tractant molt més com si fóssim uns burros de campionat i ens van venent gat per llebre, cada vegada més.


Per cert, l'altre dia, buidant un armari oblidat, vaig topar amb una col·lecció de mitja dotzena de tovalloles que feien una mica de peneta. Les he rentat - amb la rentadora acabada d'operar- els he posat suavitzant, les he assecat a l'assecadora (que es va menjant la roba, però la deixa suau, les coses com siguin) i les he comparat amb les darreres que havia comprat al 10X10 (sí, ja sé que al 10X10 es troba el que es troba)... doncs en la comparació han guanyat per golejada les tovalloles antigues! estic contenteta. Això és reciclar, no? (No?) ai, nusé... a mi em sembla que si...

A les 11,58, el sol continua mig apagat. Sort que no fa fred!

Vaig a posar una rentadora.


07 de febrer, 2014

04 de febrer, 2014

malentesos

Hi ha dies positius.

Avui mateix, n'és un. Si bé hi ha hagut males notícies per algun costat, he aconseguit que dues persones que gairebé no es parlaven, com a mínim una d'elles donés un pas cap a l'altra. Aconseguiran tornar a ser amigues? No ho crec, però si poden desfer algun malentès, jo em donaria per satisfeta.

Una vegada, fa uns quants anys, després d'una cursa nocturna que es fa a l'estiu a Blanes, un grup de gent que havíem corregut, vàrem anar a sopar a un bar on jo coneixia (conec) i molt, els propietaris. Una persona del grup que no era directament coneguda meva, sinó que havia vingut a fer la cursa i prou, o sigui, una tercera persona a qui jo veia per primer cop, va armar un sidral perquè, com que eren les 12 de la nit i tot era ple, hi havia molta gent que tenia gana al mateix moment, els del bar anaven de cul i van trigar molt a servir-nos els entrepans. A més, en aquella persona en concret, es veu que no l'havien entès bé i li van fer l'entrepà d'una altra cosa (llei de Murphy). Si havia demanat anxoves, posem per cas, li van fer de tonyina. M'ho invento, perquè no me' n recordo dels detalls.

El que recordo és el merder que va armar, implicant tot el grup i les taules veïnes. En un moment de cabreig es va aixecar i va anar a demanar el full de reclamacions al pobre senyor del bar, que és un tros de pa batejat i que mai havia tingut cap problema amb ningú. I jo era a la taula, amb aquell cap de trons! 

El que els va quedar a la ment als propietaris del bar és que "jo" era allà. Doncs bé. Mesos després d'aquell episodi, la dona em girava la cara, pel carrer, tot i que jo, l'endemà mateix, havia anat a demanar disculpes (no pas en nom del cap de trons, sinó en el meu, perquè jo era allà).

No vaig parar fins que un dia vaig enganxar la dona pel carrer i li vaig tornar a explicar com havia anat tot, perquè veiés que, de tot el merder, jo no en tenia cap culpa. Tampoc no es tractava de buscar culpables, esclar, només d'aclarir un malentès. Jo em vaig quedar una mica més tranquil·la, però les coses no han tornat a ser mai com eren. Ara ens saludem, sí, però l'estigma el porto penjat com una llufa. 

Fa ràbia, però hi ha coses que passen, que t'enganxen al mig, i que et deixen fatal. I no hi pots fer res! I no hi puc fer res.

M'alegro que avui, dues persones que gairebé no es parlaven, hagin iniciat un procés d'acostament, encara que només sigui per desfer malentesos.

I ara estava jo pensant en l'alta política... hi ha alguna opció que dos que ni es miren es posin a parlar? No, veritat? no, si ja m'ho semblava, ja!


 un petit malentès no polític


imatge de google

01 de febrer, 2014

Microconte (o no)






Si mireu les flames, del foc de Sant Joan, li veureu les banyes, el barret i els guants!

hmmmm, em falten les banyes!

Amb permís de Jaume Sisa.

___________________

Volia participar-hi, però no estava inspirada. Avui tampoc. Per això, honradament, escric el primer que se'm va acudir en veure la imatge i la invitació a participar, des del blog de la Carme, Col·lecció de moments.


Dubtes més que raonables

Una pregunteta de no res: si me'n vaig a qualsevol lloc de la resta de la península i vull escolaritzar els meus fills en català, obligaran a què tots els altres alumnes de l'aula del meu fill siguin escolaritzats en català? (en un tant per cent de les assignatures, tampoc no demanem tant)...

Ah, què? que no tenim dret, nosaltres?

Ni els valencians a València? ah, tampoc?

Ni els mallorquins, menorquins, eivissencs... ah, que tampoc?

ostres... no m'ho hauria imaginat mai!

Com era, allò? De fora vingueren i de casa ens tragueren? Anava així?

Deixarem que ens continuïn trepitjant?

 

De veritat, un govern amb majoria absoluta es pot passar pel folre tot el que li doni la gana? Ho tenim clar, això? Això és una democràcia? Segur?