12 de desembre, 2015

Gran.

Avui m'he assabentat de la mort de la mare d'una gran amiga meva.

Gran amiga, perquè els anys i la distància no han fet que ens oblidem.

Gran amiga, a casa de la qual vaig dinar, sopar, dormir, estudiar, escoltar música, riure... en companyia dels seus pares.

Gran amiga, amb qui vaig compartir jocs de paraules, i de qui vaig aprendre com n'és de gran, la riquesa de vocabulari.

Gran amiga, amb qui fèiem acudits de qualsevol cosa, per petita que fos. Amb qui ens rèiem, juntes, de tantes coses que, aparentment, no tenien cap gràcia. I és que l'humor és bàsic, per anar per la vida.

Gran amiga, gran mestra, gran fotògrafa, gran poeta.

Isabel, la teva mare ha canviat de dimensió. Però els teus sentiments envers ella, aquests, no te'ls podrà canviar mai ningú.

Una abraçada.



07 de desembre, 2015

La Constitució

Avui és dia 7. Ho he hagut de mirar al calendari. Estic fatal, eh? Ara estava segura que avui era el dia. I no. Va ser ahir. I com és, que no me'n vaig adonar? Potser perquè, molt millor que celebrar aquesta sagradíssima constitució amb la qual ens fan combregar - com si fos una gran roda de molí- era estar envoltada per una part important de la família.

I tant! Molt més important!!!

Avui és, doncs, dia 7 de desembre, un dia aparentment neutre, però que no acaba de ser neutre. Els ponts mai no són neutres.

A mi em va perfecte, que demà sigui festa. Un altre dia per sortir a passejar amb la Taca, com si fos un dissabte o un diumenge qualsevol. I després, tranquil·lament, a casa, fent feina de dia de festa.

Sobre el tema dels ponts no tinc opinió ni criteri. Ja s'ho faran. Total, sempre "s'ho han fet".

S'ho han fet tant, que, tal dia com demà, quan jo era petita, era el dia de la mare! Sí, com ho llegiu. El 8 de dedsembre, de tota la vida, s'havia celebrat, a casa nostra, el dia de la mare. Però encara no era una festa comercial. Recordo que a cole fèiem treballs manuals per regalar a les mares. Estic parlant, no com a mestra, sinó com a alumna. Recordo haver copiat uns versos completament cursis i carrinclons - en castellà, per a més inri- en unes postaletes horroroses que fèiem a les classes de manualitats. I després, aquells horrors, els donàvem a la mare, que sempre els rebia encantada de la vida (i és que les mares sempre han/hem estat molt comprensives, amb els treballs manuals dels fills)...

Jo, als meus fills, no els vaig inculcar mai, la cultureta del dia de la mare, ni del dia del pare. Què voleu que us digui? Era ben jove i ja no em barrufava gens!

A més a més, a mesura que van anar passant els anys, la festa es va tornar comercial del tot. Bàsicament - nno recordo quan va ser això- quan van inaugurar El corte inglés. Em sembla que va ser així, però com que els records són esbiaixats, també em podria estar equivocant.

I després, un bon dia, perquè els devia interessar - per què, si no?- van traslladar la festa de la mare, al primer diumenge de maig.

El record que tinc, del dia 8 de desembre, que no del 6, ni del 7, és aquesta cançó  (una cursilada, però que, de tan cursi, acaba resultant-me entranyable).

El meu record és: anar al camp de futbol que hi havia prop de la Via Júlia dels anys 60, sense metro, ni la Via Júlia tal com és ara, de cap manera... i contemplar uns focs artificials que ara em farien riure... o em farien molta pena, però que en aquells moments m'embadalien... i, en tornar cap a casa, aquesta cançó sonant a la ràdio, en un programa anomenat "De España para los españoles", que diria que conduïa la Maria Matilde Almendros (o no).

Aquest és el meu record de la Puríssima, que no de la constitució sagrada, aquesta amb la que ens foten cops als catalans, des de l'any... 2010?

Gaudiu de la carrincloneria més entranyable:


06 de desembre, 2015

Cornèlia Abril a Girona



Quan estic en "mode àvia-on", acabo esgotada. I això que hi ha la presència dels pares de les criatures! No em puc imaginar si no hi fossin! (ara, aquí, hauria de posar l'emoticona del whatsapp, de la careta espantada).

Abans no entenia quan la meva mare em deia que fer d'àvia era esgotador, encar que es quedés els nens amb moltíssim gust.

 "No n'hi ha per tant", pensava jo. Ara ho entenc. És tan meravellós com esgotador.
És meravellós quan arriben i és meravellós quan, després que ja hagin marxat, has recollit la cuina i el menjador, has passat l'escombra, has recollit tot el que hi havia pel mig i has passat la fregona. Llavors, t'asseus i deixes anar un esbufec (de satisfacció, ep!)

Aprofitaré per dir-vos que el proper dijous, 10 de desembre, a les 18,30, farem la presentació de "He d'anar-me'n", de Cornèlia Abril, a la Biblioteca Carles Rahola de Girona.

I aquí dic el mateix que vaig dir al facebook (els que em seguiu "allà" ja ho sabeu): Ni jo ni cap de les ànimes   de la Cornèlia Abril tenim familiars ni gaires amics o coneguts a Girona.

Les persones que viviu a prop de Girona i que em llegiu habitualment, ja deveu intuir que la Cornèlia Abril en general i les ànimes de la Cornèlia Abril en particular, agrairem enormement la vostra presència i també que,  en cas de conèixer-nos només virtualment, us doneu a conèixer, perquè no és el mateix "una abraçada virtual" que una bona abraçada en viu i en directe.

Apa, doncs, ja ho sabeu!

I ara us deixo algunes fotos de la presentació a L'Ametlla del Vallès.

 Albert Benzecry, que ens va presentar, i Matilde Nuri, obrint l'acte.

 Marta Pérez i Sierra i Matilde Nuri

 Sílvia Armangué, l'ànima gormanda. 
Darrere, Marta i Mati i, al fons, Mercè Bagaria i Carmen Sanzsoto.

 Pepa Bagaria, l'ànima felina.

 Carmen Sanzsoto, Montse Medalla, Pepa Bagaria, molt pensatives, i Pau López, el nostre Corneli particular, que va enregistrar un dels moments.


Montse Medalla i Carmen Sanzsoto, signant llibres, relaxades,al final de la presentació.

No us perdeu la propera! Ja ho he dit. GIRONA!

28 de novembre, 2015

Únics i especials

Arribar a casa i que et truqui una persona amiga demanant-te si pot venir perquè li signis un llibre on intervens, per regalar-lo a una altra persona, no té preu.

És el que em va passar ahir al vespre, arribant a casa, després d'haver estat tot el matí amb els meus néts bessonets, que estan malaltons i no poden anar a la guarderia.

Gràcies, Jordi!

I, més tard, rebre el comentari al blog d'una persona a qui no coneixes, però que potser reconeixeries, que et diu que li ha agradat molt el teu llibre, que va assistir a la presentació i et fa una pregunta relativa a alguna cosa que havies escrit fa temps, tampoc no té preu.

Gràcies, Leonor!

M'agradaria poder expressar tot el que vaig sentint a les presentacions de "He d'anar-me'n", de Cornèlia Abril, però lamentablement, porto una temporada amb "poc temps", si és que alguna vegada he tingut alguna temporada "amb molt temps"... que em temo que no.

Tot el que està passant - a casa nostra i fora de casa nostra- m'està afectant, suposo que tant com a tots volsaltres. No sóc especial, jo! I ara em ve al cap una frase que deia un professor que vaig tenir quan feia batxillerat. Era el professor de filosofia i no s'assemblava gens ni mica al Merlí. Potser per sort!... El Sr. Gámez, que em sembla que fa temps que va morir, sempre ens deia:

"Ustedes se creen que son únicos y especiales. Pues no, oigan. Si cualquiera da una patada en el suelo, salen 40 personas únicas y especiales de la nada."

Aquesta frase em va fer entendre que no hi ha ningú "especialment especial", que totes les persones tenim la nostra importància, i que, el millor, és treballar en comú per tot allò que desitgem, perquè és l'única manera que tots puguem acabar sent especials i únics. Pura teoria, ja ho sé!

I malgrat tot, ara que hem publicat, com a Cornèlia Abril, aquest llibre que està agradant força, m'adono que, si no hagués estat a través de l'esforç de les vuit autores, treballant conjuntament per la mateixa causa, potser no hauríem pogut "parir" un llibre tan bonic. I sempre, quan dic vuit autores, incloc la pintora i poeta. Treball conjunt d'escriptura, pintura, poesia, i moltes, moltes ganes de tirar endavant, amb l'ajut inestimable de Joan Ramon Riera, el nostre editor, que està en tot moment al nostre costat, treballant, també, en equip, per la causa.

I tornant als records, vaig tenir, també, una professora, que no era tutora ni em donava cap assignatura concreta, però que venia "a vigilar" a les classes, quan ens quedàvem sols (alguna cosa així com el que ara fan els professors quan estan "de guàrdia"). Aquella senyora, de qui no recordo el nom i em sap pgreu, era mooooolt prima. Li dèiem "Popotitos", perquè "tenía las piernas como dos palillitos". I aquella bona dona, que no sé si és morta o viva, sempre ens deia aquesta frase:

"Nadie da nada por nada. Recuérdenlo."

No sabeu quantes vegades li he donat la raó!

I, com que ningú no ens donarà res, potser valdria la pena que comencéssim a agafar-nos el que necessitem! Recordem-ho!

Us deixo amb la cançó prehistòrica "Popotitos", tot i que en cap moment diu "palillitos"... tan clar que ho teníem nosaltres...




21 de novembre, 2015

Plou

Plou.

Aquest matí, volia anar-me'n amb la Taca a passejar "llarg", i ens hem hagut de conformar amb el passeig "curt", al bosquet de sota de casa, perquè plovia considerablement.

Ja sé que fa massa dies que no dic res, i no és pas que no tingui coses a dir.

Finalment, el dia 5, vaig fer la meva xerrada a la Biblioteca de Blanes, i va anar súper bé. Va ser una vetllada molt gratificant, però molt, molt, eh?

I una setmana més tard, el dia 12, vam presentar "He d'anar-me'n", de Cornèlia Abril, a la mateixa biblioteca. Des d'aquí i amb massa temps de retard, dono les gràcies a tothom, perquè ambdues vetllades van ser inoblidables. Són "aquelles petites grans coses que romandran per sempre a la memòria". Però per bé!  Gràcies, moltes gràcies, Biblioteca Comarcal de Blanes, Gemma Ciuró i... tots i totes els que hi vau assistir! (inclosa la família, ep!)

Aquest dijous passat, vam presentar-lo a La Garriga, a una granja-cafeteria que es diu "Ca la Mila", curiosament, la protagonista del meu relat al llibre "Secrets i solitud", també es diu Mila. Va ser simpàtic, parlar-ne amb la Mila de Ca la Mila!

Ara, sense més, buscaré algunes fotos perquè veieu l'ambient de cada presentació.

Dels esdeveniments negatius del món, dels moments que ens està tocant viure, que estic segura que no havíem pensat mai de la vida que ens tocaria viure... no en vull parlar. Me'ls guardo per mi. Per ara.

Els llibres, col·locats de manera exquisida, per la Dolors, de la llibreria Llibresca, de Blanes, on els podeu trobar.  I ara aprofito per fer una miqueta de publicitat: "He d'anar-me'n" pot ser un bon regal per Nadal!!

D'esquerra a dreta: l'editor, Joan Ramon Riera, la Maria Aladern, escriptora de Blanes, la Mercè Bagaria i jo mateixa, dues de les Cornèlies, en l'acte de presentació.

Totes les Cornèlies (n'hi ha una que substitueix la "verdadera", perquè aquesta, està de baixa maternal). D'esquerra a dreta: Clàudia López, substituïnt a la Maria Cirera; Pepa Bagaria, Mercè Bagaria - si, són germanes!- Montse Medalla, Mati Nuri, Marta Pérez Sierra, Carmen Sanzsoto, la pintora, i Sílvia Armangué. 


Signatura de llibres.


Mati Nuri i Montse Medalla, a la presentació a La Garriga.



Dretes, al darrere: Mati Nuri, Mercè Bagaria, Sílvia Armangué, Pepa Bagaria, Montse Medalla, Carmen Sanzsoto i Marta Pérez Sierra. A davant, Marta Sempere, escriptora de L'Ametlla, que ens va presentar a La Garriga, i la Mila, de "Ca la Mila".



Un dels moments de l'acte. Hi havia força públic! Vam estar molt bé, la veritat. Gràcies, Mila!

Mati Nuri i Marta Pérez Sierra, en un altre moment de la presentació.

I ja no marejo més... vaig a aprofitar un "lapsus" en què no plou... Taca! Sortim!

05 de novembre, 2015

tic-tac... mitja horeta!

D'aquí a mitja horeta sortiré, tranquil·lament, per trobar-me amb la Maria Aladern, i fer petar la xerrada fins a les 20h, que anirem cap a la Biblioteca Comarcal de Blanes, on he de fer una xerrada per als lectors del club de lectura, que s'hauran llegit Dones de vidre, i també per als alumnes que ho desigin de l'Escola de català, que també s'hauran llegit el meu llibre.

Estic una mica nerviosa, per què ens hem d'enganyar? 

I constato - i que els escriptors em ratifiquin o corregeixin- que quan escrius un llibre, estàs en un moment determinat de la teva vida; quan te'l publiquen (si ho fan) estàs en un altre moment. I quan, després de més d'un any de publicar-lo, saps que te l'ha llegit una pila de gent, et fa una il·lusió tremenda, però saps que ja estàs en un altre moment, de la teva vida.

I sé que ja no podré parlar igual del llibre que jo vaig escriure, que el dia de la primera presentació. Ni que el dia de la segona, ni de la tercera.

Saps que, potser, si fos ara, que estiguessis escrivint-lo, hi hauria paràgrafs sencers que canviaries. O que ja ni escriuries. O que enfocaries el tema d'una altra manera o des d'un altre punt de vista.

Però, sabent tot això, t'estimes el llibre, igual que s'estima un fill. (Bé... ja m'enteneu)

Estic escrivint això, ara mateix, perquè tinc uns nervis que no me'ls acabo i ja no em puc prendre cap més til·la perquè no podria apartar-me del bany (massa líquid!)

Aprofito, parlant de llibres, per recordar al personal, que dijous vinent, a les 20 h, a la mateixa Biblioteca Comarcal de Blanes, tindrà lloc la presentació de "He d'anar-me'n", de Cornèlia Abril. Jo sóc Cornèlia Abril. I la Mercè, i la Pepa, i la Sílvia, i la Mati, i la Marta, i la Maria, i la Carmeta*.

Perquè, no ho oblideu, Cornèlia Abril, té vuit ànimes!

Tornaré, donant la vara, perquè no us oblideu de venir!

Imatge: Cornèlia Abril
*Pintora: Carme Sanzsoto


28 d’octubre, 2015

Una dedicatòria divertida i entranyable

L'Olga Xirinacs no és només una autora de culte. És, i això la fa més gran, una persona de culte. Moltes gràcies, Olga, per aquests versets divertits que ens dediques!



A LES SENYORES DE LES LLETRES, ABANS NO MARXIN.
*
Tot menjant merengues
la Sílvia llegeix,
bon profit li facin,
que bé s'ho mereix.
***

Maria Cirera,
¿que no has vist el tigre
amb els ulls ben verds,
que et ve per darrere?
***

Montserrat Medalla,
lletres i més lletres,
la imaginació,
a tu mai no et falla.
***

Pepa Bagaria,
¿no t'agradaria
un saló amb tres gats
i una llibreria?
***

Mercè Bagaria,
si mires el mar
i en fossis la perla,
m'enamoraria.

***

Marta Pérez Sierra, 
boira de les fades,
airet de la serra,
lliri de les prades.
***

Matilde Nuri i Espona,
música de les esferes,
quan la llum ens abandona
i hi ha un silenci d'estrelles.
***

Carme Sanzsoto, pintora,
tota la llum als teus dits,
i els ulls que veuen alhora
el món i els cels infinits.
***
 Olga Xirinacs


Cornèlia Abril

Us espero aquesta tarda! Petons!

25 d’octubre, 2015

Mandra infinita

Ara que "he tornat" a l'activitat blogaire, m'adono de com en sou de productius, alguns blogaires (llegeixi's alguns/algunes, productius/productives)

Ara mateix acabo de fer un comentari al blog de Salvador Macip. En un magnífic article, ens parla de dretes i esquerres i ens fa una molt bona anàlisi.

I no fa gaire estona, a part de confessar-li a en Francesc Puigcarbó que no coneixia un autor que hauria d'haver conegut -que els déus em perdonin la meva ignorància- no me n'he pogut estar de donar-li la raó quan parlava dels polítics (bàsicament, de Mas).

I és que ha arribat un moment en el qual no tinc prou capacitat per discernir. M'explico: sento Baños (avui l'han entrevistat al Via lliure de Rac1) i me'l crec. Sento Mas i me'l crec. Sento Junqueres i me'l crec.

Sento qualsevol manifestació per part de PP, PSC/PSOE, C's o Podemos i no me'ls crec.

Malgrat que em cregui més als uns que als altres, aquests que em crec, només em convencen en part.

D'acord: Mas està contaminat. Ho està. No perquè directament hagi fet res mal fet (que no ho sé, però intueixo que no), sinó per haver tolerat certes coses que "sembla" que ha tolerat. Perquè idiota, no ho és. I si no és idiota, no s'enten res. O gairebé res.

D'acord: Junqueres, encara que no ho digui cantant, ho diu xiulant: li encantaria ser president de la Generalitat. No em mireu així: ja ho sé, que no ho diu cantant, ja ho he dit!

D'acord: Baños és moooooolt honest (i tota la CUP). Però coi... qui no va a l'era no agafa pols! I ells només critiquen i diuen que volen un país nou (jo també!) però quan se'ls proposa que es mullin el cul o que vagin a l'era... ahhhhhh, no! llavors no! En què quedem? Hem d'anar a fer un país nou o només hem d'anar a enfonsar un senyor que no és idiota, però que està contaminat? O què hem de fer?

- Aixequem-nos i aneu-hi-

No em feu parlar d'aquesta frase... perquè entraríem en terrenys llefiscosos i ens carregaríem alguna patum que ara no toca carregar-se.

Una feina ben feta, s'ha de fer tots junts. Treball en equip. Cooperació. Junts (pel que sigui). Treball per objectius. Objectius comus. Feina ben feta i honesta.

Com ens en sortirem? Jo què sé! Només sé que tot plegat em fa una mandra infinita.

Ep! Això no vol dir que no vulgui continuar lluitant! Només vol dir que, a hores d'ara, em fa una mandra infinita. I molta pena.

VOLEM PA AMB OLI!

Aquí, el gran Peret!


24 d’octubre, 2015

Simfonia dels mars

M'ha vingut un atac de nostàlgia i m'he decidit a buscar aquesta cançó. Jo em pensava que es deia "Simfonia de tots els mars", però potser estic equivocada i es diu "Simfonia dels set mars"... no ho sé.

En qualsevol cas, és de Bee Gees, i pertany a l'àlbum Odessa.

Jo la vaig conèixer al casament de la Montse T. i l'Antònio C., perquè la varen triar per fer la seva entrada a l'església (quan encara ens casàvem per l'església...). L'any passat, la Montse T. va morir. No érem grandíssimes amigues, però havíem compartit moltes coses, al llarg de la vida. La Montse T. era una bellíssima persona, i d'això en puc donar fe. Amb l'Antònio ens trobem de tant en tant, quan jo trec la Taca i ell treu l'Avi a caminar. L'Avi és un gos preciós, que quan era cadell, ja en feia quatre com la Taca, us podeu imaginar, si fossin persones, diríem que són el punt i la i!

Bé, aquí teniu la peça:


Cornèlia Abril a l'atac!

Bon dissabte!

La vida ens dóna coses i ens en pren d'altres, com ja sabeu, perquè ens passa a tots.

No, no, no m'ha pres res, aquests dies, la vida. Bé, si, es va quedant amb el meu temps, com es queda amb el de tots vosaltres, per fer-nos a tots una miqueta més experimentats (i vells, també), però no he perdut res important, volia dir.

Durant la setmana hi ha hagut un parell de falses alarmes amb la iaia, però que han quedat amb això: falses alarmes. No res que no solucioni un bon antibiòtic i quatre mimos.

La Cornèlia Abril té vuit ànimes, com ja deveu saber, i les vuit ànimes estan/estem disposades a fer-vos passar una bona estona llegint set històries ben diferents, però amb un fil conductor que ens uneix i a gaudir de la contemplació d'unes imatges precioses, acompanyades de petits poemes, que ens ofereix l'ànima etèria i artística de la Cornèlia.

El llibre, a part d'elegant, és una petita joia, us ho asseguro. I no ho dic perquè sigui una de les ànimes, sinó perquè sóc objectiva. (No rieu!)

Què ha de dir, una mare, d'un fill seu, veritat?

Espero i desitjo que el proper dimecres, 28 d'octubre, vingueu a gaudir de la presentació de "He d'anar-me'n". Recordeu on? Si us ho vaig dir! Aquí:


Biblioteca de Catalunya- Sala de la Caritat

És la porta de sota l'escala

En aquesta biblioteca, en els meus vells temps, quan estudiava magisteri, hi anava amb el meu grup d'amigues, a preparar exàmens. Era, i és, un entorn privilegiat, us ho asseguro. 

I quan baixava per la Rambla, sentia els ocells, veia com els jardiners municipals regaven i mullaven el paviment i tota la Rambla feia olor de flors... en aquella hora - d'horeta, al matí- hi havia molt poqueta gent. Després, s'omplia. Però en aquell temps encara no era un parc temàtic com és ara. Ho trobo a faltar.

O potser és aquesta part de vida que se m'ha endut un gran bocí del meu temps... o que em faig gran!

En fi... fins dimecres, ànimes!

19 d’octubre, 2015

Ja coneixes Cornèlia Abril?




Per als que viviu a Barcelona  

(properament, a Blanes. Informarem  amb temps dels llocs on l'anirem presentant)

Carta oberta + invitació



Benvolgut/da,

Estem molt contentes de fer-te partícip d’un projecte gestat amb amor i dedicació i que acaba de veure la llum. 

Les implicades en aquest projecte, batejat com a Cornèlia Abril, som les autores: Sílvia Armangué, Mercè Bagaria, Pepa Bagaria, Maria Cirera, Montserrat Medalla, Matilde Nuri i Marta Pérez i Sierra, acompanyades de la pintora Carmen Sanzsoto.

El perquè d’aquest nom té explicació: fa referència al lloc i al moment de la concepció. Vam trobar que era un nom de dona amb força, amb el qual ens sentíem identificades.

El primer treball de Cornèlia Abril és el recull de relats He d’anar-me’n, un llibre que desitjaríem que us agradés tant com a nosaltres escriure’l i que presentarem el proper 28 d’octubre a la Biblioteca de Catalunya. Ens faria molt felices comptar amb la teva presència.

Una abraçada,







Cornèlia Abril

La pàgina facebook de Cornèlia Abril

I la invitació:


12 d’octubre, 2015

Hi ha gent per tot

Hi ha gent per tot.

També per celebrar un genocidi.

Jo, avui, només celebro que ahir vaig complir seixanta-dos anys (molts!) amb salut. I que el meu nét Caïm, que va néixer el mateix dia que jo però cinquanta-set anys més tard, en va complir cinc. Sí, també amb salut!

I avui ho celebrarem, a casa del pare d'en Caïm, precisament. Amb una gran part de la família. No tota, que som tants, que, per posar-nos d'acord, s'ha de fer una instància o gairebé. És el que té ser família nombrosa.

Desitjo a totes les Pilars, Pilariques, Pilarins, Piluques, Pilis, Pilunxis, i derivats, que passin un molt bon dia del seu sant.

I que els que es manifesten per la violència (només cal escoltar les paraules que va adreçar no sé qui de la falange, l'any passat, tal dia com avui, incentivant a - no us ho perdeu- morir per la pàtria, matar per la pàtria, o "portar al pelotón de fusilamiento" a qui faci falta per tal de no trencar la unitat de la seva estimada Espanya). A tots aquests, els desitjo un bon mal de ventre. Res d'afusellaments. Amb una gastroenteritis , que es recargolin una estoneta, ja en tinc prou.

Doncs això: hi ha gent per tot.

Vaig a estucar-me, que se me n'està anant el morè i ja començo a tenir aquell coloret de merda d'oca (amb perdó, però són paraules de la meva difunta iaia).

Bon dia de la Pilarica!


Per cert, la primera vegada que vaig veure la imatge de la marededeu del Pilar, la vaig estar buscant igual que el torico de Teruel...  que el tenia davant i no el veia.

 És tan petita, que el que  sembla que tingui més importància la columna que la verge. A mi m'és ben igual, eh? només explico que no la trobava.

Hale, a ritme de jota i amb el Manolo escobar, que no es digui... (consti a les actes que sóc coplera, jo). 

Així: contradictòria fins al final.



07 d’octubre, 2015

somnis

El món està molt canviat.

Això era el títol d'una cançó? de què em sona?

Si miro enrere, cada dia veig canvis nous en el meu món. Cada dia em dóna la sensació que vaig néixer fa molt temps.

Potser és que vaig néixer fa molt temps!

I ara, la pregunta del milió: quin món és el millor, el que tenim ara o el que jo tenia "fa molt temps"?

No vull caure en allò del paradís perdut, perquè és un tòpic, i el paradís no és tal, però de vegades me'n vénen ganes.

Aquesta nit he tornat a somiar, d'una manera clara i diàfana, que en Josep tornava a casa. I, una vegada més, li he hagut d'explicar que cada vegada que torna em posa en un compromís: què vols que faci, amb tu? et vas morir l'any 1988, ara digue'm, què véns a fer?

I és que hi pateixo. Perquè, com li explico que jo ara estic casada amb el nostre amic comú, que es va divorciar de la nostra amiga comuna?

I caaaaada vegada li he d'explicar de nou! No sé si ho acaba d'entendre, però mai no tinc temps d'explicar-li que té una pila de néts i que tot està bé... perquè, abans, em desperto!


05 d’octubre, 2015

Game of thrones (en el sentit literal, no hi busqueu res més)

Sense permisos de cap tipus, m'atreveixo a compartir la banda sonora original d'aquest bestseller en què s'ha convertit la sèrie Joc de trons (Game of thrones), sèrie a la qual m'he fet més o menys addicta, perquè, després d'haver-ne sentit a parlar tant, he acabat per fer-me preguntes.

I quan, aquest setembre, hi va haver el rebombori que hi va haver a Girona, amb el rodatge d'alguns capítols, em vaig dir "per què no claudicar?"

I vaig claudicar.

Val a dir que trobo la sèrie molt forta, quant a... TOT! però em fascina.

I la veig.

He buscat la banda sonora i m'he trobat amb aquest video, que m'ha semblat prou interessant.

Que tingueu una bona setmana!


04 d’octubre, 2015

Les informacios que necessito de veritat

Ha passat una setmana.

Una setmana, set dies. I tenim tanta pressa que volem que es posin d'acord de seguida. Els entrevistadors, que jo anomenaria més "inquisidors", intenten fer la pregunta més difícil, la pregunta més idònia, la pregunta més intel·ligent, la pregunta "que vol el públic"... eeeeep!

Aturem-nos! Jo no sóc (o no em considero) públic. Jo sóc part d'aquest procés. Part interessada. I he delegat el meu vot a un conjunt de persones que espero i desitjo que treballin per fer possible allò que els he demanat.

Si us plau, periodistes impertinents: calleu!

Ja ens informareu quan hi hagi resultats. Les baralles de pati d'escola no m'interessen gens. Per això ja hi ha algun tipus de premsa o de ràdio, que quan la llegeixo o els escolto, la pujada d'adrenalina és molt pitjor que la que es produeix quan (no) pujo al Dragon Khan!

En tots els àmbits de la vida, ens estan fent creure que hem d'estar permanentment informats. Cert. Jo vull estar informada, però de les coses que realment m'interessen.


Si l'Anna Gabriel contiua dient "no farem president a Mas", m'importa un rave. Però no pel fet en sí, sinó perquè és un tema que ja sé, perquè sé exactament (com tots, els seus votants i també els que no els hagin votat). Deixeu-los fer i confieu en el que heu votat (o no votat).

Perquè l'important serà el resultat final de les negociacions, sigui president en Mas o en Perico de los Palotes.

Volem la independència? Doncs, coi, anem a intentar fer la independència amb els màxims acords i deixem de marejar la perdiu, preguntant cada cinc minuts la mateixa cosa.


És com quan tens la grip, necessites descansar i dormir i la iaia et truca vint-i-cinc vegades per minut preguntant-te com et trobes i si ja estàs millor.

Ooooooostres, iaia, deixa'm/deixa'l descansar!!!!

Ooooooostres, periodistes impertinents/impenitents, deixeu de buscar la pregunta intel·ligent (que no us fa més intel·ligents als meus ulls) i dediqueu-vos a informar-nos de tot allò que és important de veritat en cada moment. Els petits detalls (al menys a mi) no interessen. Interessa que siguin capaços de fer la seva feina.

No perquè la notícia sigui més repetida us farà més intel·ligents, senyors periodistes.

Farta que em prenguin per imbècil, de veritat!


Quin iuiu! Podria ser una imatge del considerat el BE comú? (així, sense accent, això de BE)

Imatge trobada a la xarxa

28 de setembre, 2015

Junts ho acabarem fent possible

No estic eufòrica, però sí que estic contenta.


No podrem fer una declaració unilateral d'independència, perquè per fer-la hauríem necessitat una majoria molt més... majoritària.

I ara us diré el que penso:

Malgrat que he confiat en el Sr. Mas, perquè, de moment, és dels pocs polítics que ha anat fent tot el que anava dient que faria, sóc molt conscient que està pagant per tota la corrupció que - desenganyem-nos- hi ha hagut o encara hi ha al seu partit. I això, ens agradi o no, és així. Hi he confiat i no m'ha decebut, però hi ha coses que no les podem obviar, perquè estan aquí.

Crec, humilment, que si el Sr.Mas continua sent conseqüent amb tot el que ha fet i dit fins ara, des que es va posar al costat dels que, des del 2010 vam començar a dir que som una nació, nosaltres decidim, el 2011 vàrem fer una manifestació totalment espontània, demanant que Catalunya fos un nou estat d'Europa, el 2012, 2013 i 2014 vam anar augmentant en nombre...

Humilment crec, deia, que ara el Sr. Mas hauria de fer una passa de costat - que no enrere- i deixar que Junts pel Si i la Cup poguéssim sumar,  escollir un altre president i que les aspiracions de tants i tants catalans, poguessin tirar endavant.

Amb consensos, amb diàlegs (res a veure amb terceres vies obsoletes)...

A poc a poc i bona lletra, però amb el cap ben alt, sense deixar-nos intimidar ni trepitjar, però amb contundència

Això és el que penso.

Visca Catalunya!

Visca la democràcia!


21 de setembre, 2015

Polítics com a bolets als mercats

Jo no podria ser candidata "de veritat" a cap partit!

Ho tinc comprovat: cada vegada que hi ha hagut eleccions - no sé per què- a plaça surten polítics com a bolets!

Per què deu ser?

Avui tocava un polític de Ciutadans, amb el seu millor somriure, parlant en català i repartint paperetes, amb aquestes paraules "Vol lluitar contra la corrupció?"

Suposo que el que esperava, amb aquestes paraules, era que el que rebia la papereta respongués:  "Amén".

Jo hagués preferit que no es dirigís a mi, però, innocentment (innocentment?) ho ha fet.  I no li he dit "Amén".

Li he dit que ni parlar-ne i que jo a ells no els votaria mai. 

Educadament, m'ha dit "I jo que li respecto".

"I jo que també", he contestat.

I només li faltava dir-me "Ite, missa est". 

Però no ho ha fet, per sort per mi.

Si jo, en lloc de ser candidata virtual, ho fos "de veritat", no estaria per la labor d'anar a increpar ningú a cap mercat. I em faria una mandra tremenda, haver de fer debats o aguantar les impertinències dels candidats d'altres forces polítiques que no fossin la meva.

Ni tinc paciència, ni ganes d'aguantar res.

Així que, d'avui fins al 27S, ja no vull veure debats, ni mítings, ni vull que m'increpin pel carrer, ni vull saber res més de ningú, perquè ja fa mesos que tinc el meu vot decidit i ja no em faran canviar d'opinió, es posin com es posin...

Tot i així, ahir vaig constatar que si no ho tingués TAN decidit... votaria la CUP. Només que... agradant-me molt, em falten paràmeters, no puc acabar de combregar amb tot. Però seriosament: "Chapeau" per les diverses persones de la CUP que he vist en diferents debats, de les quals m'ha impressionat la seva bona educació i les seves respostes contundents i brillants, sense escarafalls de cap mena. Repeteixo: Chapeau!

I a respectar democràticament el que surti a les urnes.

20 de setembre, 2015

La família i uns quants més



Això és una família nombrosa!

I encara no hi són tots!

Bon el que queda del cap de setmana!

16 de setembre, 2015

Barcelona

Aquesta tarda he estat a Barcelona. Anava a casa d'una amiga que viu al bell mig de Ciutat Vella.

M'ha sobtat veure tants guiris al meu voltant, fins i tot m'he aclaparat una mica. Em sentia estrangera, en certs moments.

Aquest estat ha durat poc. Fins que he arribat a casa d'ella, hem pres un cafetó, hem esperat les altres i hem treballat en un projecte comú durant un bon parell d'hores.

El cafè i la companyia, així com la feina que hem fet,  m'han ajudat a espabilar-me i a treure'm aquella sensació tan... estranya.

Vaig néixer a Barcelona! Hi vaig viure 34 anys! I tanmateix... l'he trobat distant.

Ja sóc de poble, jo!




15 de setembre, 2015

Bona nit, ànimes



Avui he entrat, després de no fer-ho en tot l'estiu, al blog de l'Elfrelang. Li he dit que copiaria aquí tot el que ha dit, perquè no té desperdici. Però prefereixo que hi aneu vosaltres mateixos, si us ve de gust.

Del blog de l'Elfre, he anat a parar al de l'Eduard Cabús, a qui segueixo per twitter. Us animo a que llegiu el seu article sobre les "Il·legalitats del Govern espanyol".

Val la pena, creieu-me.

I ara, bona nit, ànimes! (frase  recurrent de l'Anna Maria Villalonga)

La ditxosa foto

Oh, vaja, he pogut!

Bé, doncs, ja està, ara ja sé com pujar les fotos. No ho puc fer directment, "com abans". He de guardar-me les fotos que vulgui pujar en una carpeta, i des d'allà, cap problema.

Un bon amic em diu que no se'm veuen els ulls. Ja ho sé: no és coqueteria, és, senzillament, que tenia el sol de cara. I com picava!

Cada dia em faig el ferm propòsit de no escoltar-me allò que em fa mal, però no ho puc complir. Avui, veient els tuits dels que, com jo, estem totalment en contra del maltractament animal, gairebé em poso a plorar quan he pogut constatar que un bàrbar "ha guanyat" perquè ha aconseguit rematar el famós "Toro de la Vega", a Tordesillas.

Feia la mateixa cara que faria algú que acaba d'obtenir el seu títol universitari... (un horror, he pensat jo. Un assassí d'animalons).

Quin país!

No vull pertànyer a un país cruel, que encara va dient aquella bajanada de "el toro no sufre". I el mateix, va pels correbous. No ho puc entendre, de cap de les maneres!

Coses bones: escric força i en aquest sentit... "anem bé". I fins aquí puc llegir, de moment.

I ara, música i a teclejar!

14 de setembre, 2015

Entrevistadors agressius

Algú va veure, ahir al vespre,  a La6, l'entrevista d'Ana Pastor al President Mas?

Quan jo era petita, i després joveneta, i després més gran, i després madura i ara, a les portes de la tercera edat, el que comptava, a l'hora de relacionar-se amb els altres, era la bona educació, el saber fer, el saber estar, el saber escoltar i el ser professional.

Avui en dia, per vendre, el que compta és la mala educació, la pressa, el no escoltar, el no deixar respondre i l'agressivitat.

Com més "educada" és una persona, més vocabulari tindrà. Però si aquest vocabulari ratlla l'agressió, per mí, que sóc una mòmia (però una mòmia activa, que ningú no es confongui), continua sent UNA  PERSONA MAL EDUCADA.

En fi, ja callo, que ja fa dos dies seguits que xerro i això no pot ser (gaire) bo!

Quetingueu - els que en teniu- una molt bona entrada al cole, a l'insti, a la guarde... o a qualsevol tipus de feina!

p.d. definitivament, no puc enviar fotos. Torno a intentar-ho, que no sigui dit...doncs no hi ha hagut sort!


13 de setembre, 2015

Candidatures

Hola blog!

Fa mitja hora que estic intentant pujar una foto i no hi ha manera. I és que em sembla que, amb tot el temps que fa que et tenia abandonat, alguna cosa deu haver canviat o se m'han oblidat els mecanismes, perquè no trobo la foto que vull pujar. No serà que encara no he acabat de dominar l'entorn Apple/Mac i la meva memòria de la tercera edat es va quedar encallada al Windows? Tot podria ser!

No desesperem, i continuem intentant-ho!

Ja no sé quin sentit té, aquest blog, perquè, francament, mai no tinc ganes de posar-me a escriure-hi.  Suposo que, des del 2004, que vaig començar mb el blog vinculat al messenger, les coses han canviat tantíssim, que a mi se m'ha quedat "curt". Pel que té la vida d'acceleració constant. Però deixem-nos d'anàlisis i anem al gra, o no direm res.

Sóc candidata per "Junts pel Sí". No sé quin núm. tinc, ni idea, però vaig decidir apuntar-m'hi per allò d'ajudar a donar l'empenta, ni que sigui de manera simbòlica (pobres de nosaltres, si jo hagués de ser al Parlament, hahahaha!)



Avui he sentit que els de la CUP s'han queixat que els de Junts pel Si s'han apropiat (ens hem apropiat?) de la Via lliure. Quina bajanada! Si anem tots al mateix vaixell, amb què em surten, aquests, ara?

És com si estiguéssim al pati, a la cua per agafar el berenar. Hi ha unes quantes fileres. Els uns, volen pa amb xocolata, els altres, volen un croisant. Els de més enllà també volen pa amb xocolata, però la xocolata la volen amb llet.

-Tu, aparta't d'aquesta filera i posa't a l'altra, que aquest berenar és per mi!

- Però de què vas? El berenar és per tots! Si el que vols és xocolata negra, demana-ho quan arribis, però de moment tant se val, qui hi hagi a la cua, no trobes? A més, qui et diu a tu que jo la vull amb llet o negra? Jo, el que vull és arribar al berenar. Després decidiré si vull xocolata negra o amb llet. Segurament, agafaré la que tingui menys additius. Però de moment, tu, fem la filera i arribem-hi o ens quedarem sense res o amb les engrunes dels croisants!

En fi, ja coneixeu la meva filosofia d'espardenya.

L'estiu ha anat. No us sé dir si bé o malament: ha fet una calor tan intensa que hi havia dies que em pensava que em desfaria com un glaçó...

Hi ha moltes coses. Ja dic: massa coses per parlar-ne seriosament, i francament, no en tinc ganes!


19 de juny, 2015

Resulta que...

Bon dia, blog!

No tinc perdó, et tinc abandonat des de fa més d'un mes.

És que no sé què em passa, creu-me.

Resulta que una monja ha penjat els hàbits per fer-se política (momentàniament, ep! no fos cas que perdés el tren celestial si no l'escullen) i va i diu  - no ella directament però si el seu partit polític- que engegarà una campanya basada en l'odi a l'actual president de la Generalitat. És fort, eh? Una monja basant els seus arguments en l'odi. Interessant (i molt trist)...

Resulta que Convergència i Unió, per fi, s'han separat. Tal com diuen, "entre todos la mataron y ella sola se murió". Veurem com anirà, tot plegat.

Resulta que hi ha qui encara es pensa que els catalans som súbdits de... de qui? Trobo que no pensen gaire (o potser pensen masasa).

Resulta que els grecs no volen pagar, tu, i l'estan "embolicant parda", com diuen al Polònia.

Resulta que un jutge o jutgessa ha retirat la custòdia de la seva filla a una mare, perquè la feia aprendre català. Se senten ja els tambors de la Santa Inquisició, que ressusscita. Tremoleu, Escoles d'Idiomes!!!!!

Resulta que ja vaig fer el darrer examen de francès; no sé com ha anat, ho sabré a finals de mes. Espero, si hagués aprovat, que no em cremin a la foguera.

I també resulta que dilluns vinent me'n vaig de vacances a Galícia. Aquest any dividim la cosa: quinze dies a fer senderisme i, més endavant, quinze dies amb el Blauet, que està mort d'enyorament.

I... ostres, les 8! He de marxar corrents! I és que hi ha coses que no canvien: les meves presses, sempre i en tot moment...

Keep calm, Montse!




11 de maig, 2015

PER MOLTS ANYS, OLGA XIRINACS!

Per molts anys, Olga Xirinacs, escriptora tant de temps admirada, i ara ja,  molt estimada.

Quan vaig descobrir el teu blog, t'anava llegint a poc a poc, com a mi m'agrada llegir i assaboria cadascuna de les teves paraules.

Ha passat temps, alguns blogs ja ni existeixen, però tu et mantens ferma i amb el cap ben alt, tal com ha de ser. Gràcies per ser-hi! Et necessitem!!

Avui vull recordar un post que em va enamorar - gairebé tots ho han fet i encara ho fan- però en aquell moment, quan el vaig llegir, em vaig prometre a mi mateixa que un dia prendria un cafè real amb tu. I el desig es va complir! Cafè que, tu ho saps, no serà l'últim!

Aquest és el post de la lluna i del cafè i de l'entrada de l'hivern i d'unes paraules entranyables, que et fan tan especial.

LLUNA D'AVUI

Moltes, moltes i moltes felicitats!



Imatge treta d'aquest enllaç 

07 de maig, 2015

No estem distrets!

Ahir va fer un any de la presentació del meu primer llibre en solitari: Dones de vidre.

No he sentit cap emoció especial, perquè... en realitat no ho sé, per què. Ni tan sols me'n vaig recordar, ahir, així que tampoc no ho vaig celebrar. Hi he penst avui, quan, a l'escola, anava a posar la data al full d'una nena a qui estava passant unes proves i, quan ha vist que hi posava un 6, m'ha dit:

-Montse, avui és dia 7, ho hem escrit a la pissarra quan hem arribat!

Llavors he estat conscient de l'efemèride.

Avui fa molt de vent, aquí. Des de la finestra d'on contemplo el meu mar, ho noto per les petites ondulacions i també pels diferents tons de blau. Ho veig fins i tot sense ulleres! He sortit una estona a la terrassa i m'he hagut d'abrigar una mica. Francament, al matí quan he sortit escopetejada cap a l'escola, no m'hi havia fixat. Potser és que encara no en feia, perquè el vent - i això ho he après navegant amb el meu capità- entra al migdia. I a la nit, se'n va a dormir! (més o menys, eh?, ara no siguem més papistes que el Papa).

Sempre em passa igual: començo a escriure i llavors se m'activa el "disparador" i no callaria. Però no val a parlar per parlar. Per això ho deixo aquí.

Eiiii, algú va veure els tres golets del Barça, ahir? hehehe...


Ah, una cosa: Senyor Wert: gràcies per recordar-me, una vegada més, que la normalitat que ens havien promès mai no havia existit, tot era una maniobra per distreure'ns. Però no s'enganyi: no ens distrauran pas.

FÀSTIC!


03 de maig, 2015

Puzzles

Sembla que ja no m'interessi el blog.

Ho sembla, però no és veritat: si que m'interessa. Només que no trobo força per entrar-hi, per llegir-vos, per comentar-vos, per escriure, per llegir els vostres comentaris, per respondre'ls.

Una època que passarà? No sé què dir, perquè ara, quan entro al blog, m'excuso perquè fa massa temps que no hi entrava i, "sembla" que ja no hi ha res a dir.

Però no és veritat: sí que n'hi ha, de coses a dir; però les paraules se'm queden a dintre i no volen sortir a través del teclat. Com aquell pianista a qui, al cap del temps, les tecles li fan mal als dits (li ha passat, això, a algun pianista?), crec que no acabo de trobar la metàfora.

Aquest any hi ha moltes coses diferents, a casa meva: un dels meus fills ha canviat de vida, i això m'ha marcat profundament. No sabria si dir bé o malament. Només dir que m'ha marcat. Els meus néts continuen sent els meus néts, el meu fill continua sent el meu fill, però tot és força diferent.

Quan, en un puzzle, una peça que quedava col·locada en el lloc  que semblava precís, la traslladem a un altre lloc, tot el puzzle canvia. I potse, el temps dirà que aquella peça, realment, no estava en el lloc que li tocava. Però no n'érem conscients. O sí. Però no la movíem. Doncs això.

Ara podria fer tota una disertació sobre la teoria sistèmica, però no la faré, perquè no en tinc ganes, però tot es redueix a això: un canvi, petit o gran, en un sistema, redistribueix les peces i res ja no és de la mateixa manera que era abans. Per bé o per mal. Per diferent. Et voilà.

El 16 de juny tindré, finalment, l'examen de francès que determinarà que aquests darrers estudis que vaig entossudir-me a fer, acabin bé o malament, però que acabin. Si aprovo, perfecte. Si suspenc, segurament no continuaré. No necessito el títol per a res; tant és així, que ara no estudio: llegeixo i veig pel·lícules en francès. Aprenc més que estudiant; la meva memòria ja no té ni 20, ni 30, ni 40, ni tan sols 50 anys. Llegeixo novel·les, "romans". No sóc capaç de llegir res més, ara; novel·letes en francès, que fan que vagi aprenent, mentre m'entretinc. La tauleta de nit desborda de llibres que vull llegir i el meu cap, d'històries que vull escriure. Però jo només llegeixo novel·letes en francès. C'est tout, et tout arrivera.

 Totes les altres peces del puzzle se sostenen prou bé. La meva mare està passant una etapa força bona, encara que ella no en sigui del tot conscient; dissabte passat vam anar de shopping (em sembla que en francès també en diuen així), i va estar prou bé. Feia temps, que amb ella no anàvem de shopping! Arribant a casa hi havia dos dels néts, amb els seus pares, muntant un trenet d'aquests de fusta que tenim dins una capsa de sabates (bastant grossa; de fet, era una capsa per unes botes de muntanya, així que el trenet hi cap sencer). Sabeu aquests trenets que venen a l'Ikea? Doncs això. Als néts els agrada i s'hi entretenen bastant.

Per Sant Jordi vaig vendre dos llibres, entre tres paradetes, a Barcelona. Voleu que us digui la veritat? em pensava que no en vendria cap. L'any que ve, a les paradetes de Barcelona hi anirà Rita la cantaora! Ja s'ho faran! Jo em passejaré pel poble, contemplant llibres, roses i badant.

Una de les famílies és a Argentina, perquè la família d'ella conegui els bessonets. S'hi estaran gairebé un mes, em fan enveja. Tinc moltes ganes, de conèixer Argentina, però em temo que m'hauré d'esperar molt, encara, per poder-hi anar... encara hi ha massa obligacions.

Obligacions! Estem envoltats d'obligacions! Si tornés a néixer voldria ser una fulla d'arbre, o un ocell, una ploma... alguna cosa que es pogués desplaçar sense lligams... potser l'ocell és el que s'assembla més al que jo seria. Volar i volar, descansar a estonetes...

Fa mesos que tinc una obsessió (sempre he dit que amb mi, Freud, encara hauria fet més fortuna). Jo i les meves obsessions, hahaha! Em fa l'efecte que, quan em mori, passaré molt de fred! Li tinc dit a tota la família (encara que no m'escolten, perquè ho troben ben absurd) que la nit o les nits que hagi de passar a la morgue, que, a part de ficar-me en aquella horrorosa bossa de plàstic que surt a les pel·lícules, abans d'entaforar-me en aquell calaix del refrigerador encarregat de suprimir les males olors dels morts, em posin una manteta per sobre... us imagineu, quin fred, el pobre mort, allà, despullat, embolicat "només" amb la bossa de plàstic? Només de pensar-hi em ve basarda!

Com que no vull continuar parlant de morts i d'obsessions, podria tornar a parlar de política, hahaha! Gran part de la política de casa nostra és ben morta: potser que li poséssim una manteta! (deu tenir fred!) Es veu que avui, la Sànchez Camacho es passejava tota cofoia per Blanes ( us ho he dit, ja, que em fa vergonya, que aquesta dona sigui de Blanes?) envoltada pels seus guardaespatlles (com es diu, guardaespatlles, en francès? espero que no em surti a l'examen). Jo no l'he vista. M'ho han explicat. Millor, que no l'hagi vista. Potser li hauria deixat anar algun improperi (no, no en sóc capaç)... ja m'hi tornaré a les urnes, si és que les posen...

Ui, se m'ha fet l'hora d'anar a fer el sopar! En voleu?

Us deixo una de les cançons que escolto darrerament, que m'agrada molt.



14 d’abril, 2015

OLGA XIRINACS

La Júlia Costa, del blog "La panxa del bou", ha engegat un grup a Facebook, per fer pressió perquè se li concedeixi el PREMI D'HONOR DE LES LLETRES CATALANES a l'Olga Xirinacs.

També ha muntat un blog, amb el mateix objectiu. 

La finalitat del blog, diu la mateixa Júlia, és fer arribar tot el que es vagi publicant a Facebook, a aquells i aquelles que no hi tenen compte.

Aquí us deixo el que ahir vaig publicar, al meu facebook, enllaçat al "grup" creat, com us dic, per la Júlia.

Ja sé que per a qui no fa servir Facebook, pot resultar una mica complicat. Bé, no passa res, perquè a partir d'ara, el mateix, s'anirà publicant al blog (clicant l'enllaç que us he deixat, hi arribareu).
____________________________

publicat ahir, dimarts, 13 d'abril de 2015

Col·laboro amb el grup que demana el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes per a l'Olga Xirinacs. Acabo de publicar-hi un dels seus poemes.

Amb el teu permís, Julia Costa
L'any 2013 ( el temps passa tant de pressa...) l'Olga va anar a Tordera, convidada en un acte cultural. Me'n vaig assabentar i vaig anar-la a veure. Es va emocionar en veure'm, i jo més, pel fet que una gran escriptora com ella s'emocionés amb la meva presència...
Record d'aquell dia és el seu llibre de poemes "La taronja a terra", que em va dedicar, llibre del qual extrec aquest poema que us deixo i que recull, d'alguna manera, els temors que manifesta sovint l'Olga: la mala fi que fan els llibres: no solament els seus, sinó tots els llibres.
El llibre és una joia:
LA TARONJA A TERRA
Olga Xirinacs
Editorial Òmicron (Col·lecció Charta Avrea)
1era edició, 2011
ET MORIRÀS AL MAR
He nascut amb el mar sobre el cos
i he rentt els meus ulls a les aigües marines;
blaus profunds i corrents costaners
dibuixen noves rutes cada dia,
i jo, amb la tassa de cafè a la mà,
miro el reflex dels déus fins que em fereix.
També em fereix la mirada de l'home,
el silenci de l'home que no ha vist el mar,
el de qui ha vist el mar i no m'hi troba,
¿sóc cendra abans de temps?
Sí, amiga meva, ets cendra i,
com van fer aquells infants amb el teu llibre
una tarda que el vas deixar en un banc
seguint la moda del bookcrossing,
et llençaran a l'aigua, on tots els fulls dispersos
esborraran la teva sang de tinta.
Et moriràs al mar, tal com vas néixer.