12 de desembre, 2015

Gran.

Avui m'he assabentat de la mort de la mare d'una gran amiga meva.

Gran amiga, perquè els anys i la distància no han fet que ens oblidem.

Gran amiga, a casa de la qual vaig dinar, sopar, dormir, estudiar, escoltar música, riure... en companyia dels seus pares.

Gran amiga, amb qui vaig compartir jocs de paraules, i de qui vaig aprendre com n'és de gran, la riquesa de vocabulari.

Gran amiga, amb qui fèiem acudits de qualsevol cosa, per petita que fos. Amb qui ens rèiem, juntes, de tantes coses que, aparentment, no tenien cap gràcia. I és que l'humor és bàsic, per anar per la vida.

Gran amiga, gran mestra, gran fotògrafa, gran poeta.

Isabel, la teva mare ha canviat de dimensió. Però els teus sentiments envers ella, aquests, no te'ls podrà canviar mai ningú.

Una abraçada.



07 de desembre, 2015

La Constitució

Avui és dia 7. Ho he hagut de mirar al calendari. Estic fatal, eh? Ara estava segura que avui era el dia. I no. Va ser ahir. I com és, que no me'n vaig adonar? Potser perquè, molt millor que celebrar aquesta sagradíssima constitució amb la qual ens fan combregar - com si fos una gran roda de molí- era estar envoltada per una part important de la família.

I tant! Molt més important!!!

Avui és, doncs, dia 7 de desembre, un dia aparentment neutre, però que no acaba de ser neutre. Els ponts mai no són neutres.

A mi em va perfecte, que demà sigui festa. Un altre dia per sortir a passejar amb la Taca, com si fos un dissabte o un diumenge qualsevol. I després, tranquil·lament, a casa, fent feina de dia de festa.

Sobre el tema dels ponts no tinc opinió ni criteri. Ja s'ho faran. Total, sempre "s'ho han fet".

S'ho han fet tant, que, tal dia com demà, quan jo era petita, era el dia de la mare! Sí, com ho llegiu. El 8 de dedsembre, de tota la vida, s'havia celebrat, a casa nostra, el dia de la mare. Però encara no era una festa comercial. Recordo que a cole fèiem treballs manuals per regalar a les mares. Estic parlant, no com a mestra, sinó com a alumna. Recordo haver copiat uns versos completament cursis i carrinclons - en castellà, per a més inri- en unes postaletes horroroses que fèiem a les classes de manualitats. I després, aquells horrors, els donàvem a la mare, que sempre els rebia encantada de la vida (i és que les mares sempre han/hem estat molt comprensives, amb els treballs manuals dels fills)...

Jo, als meus fills, no els vaig inculcar mai, la cultureta del dia de la mare, ni del dia del pare. Què voleu que us digui? Era ben jove i ja no em barrufava gens!

A més a més, a mesura que van anar passant els anys, la festa es va tornar comercial del tot. Bàsicament - nno recordo quan va ser això- quan van inaugurar El corte inglés. Em sembla que va ser així, però com que els records són esbiaixats, també em podria estar equivocant.

I després, un bon dia, perquè els devia interessar - per què, si no?- van traslladar la festa de la mare, al primer diumenge de maig.

El record que tinc, del dia 8 de desembre, que no del 6, ni del 7, és aquesta cançó  (una cursilada, però que, de tan cursi, acaba resultant-me entranyable).

El meu record és: anar al camp de futbol que hi havia prop de la Via Júlia dels anys 60, sense metro, ni la Via Júlia tal com és ara, de cap manera... i contemplar uns focs artificials que ara em farien riure... o em farien molta pena, però que en aquells moments m'embadalien... i, en tornar cap a casa, aquesta cançó sonant a la ràdio, en un programa anomenat "De España para los españoles", que diria que conduïa la Maria Matilde Almendros (o no).

Aquest és el meu record de la Puríssima, que no de la constitució sagrada, aquesta amb la que ens foten cops als catalans, des de l'any... 2010?

Gaudiu de la carrincloneria més entranyable:


06 de desembre, 2015

Cornèlia Abril a Girona



Quan estic en "mode àvia-on", acabo esgotada. I això que hi ha la presència dels pares de les criatures! No em puc imaginar si no hi fossin! (ara, aquí, hauria de posar l'emoticona del whatsapp, de la careta espantada).

Abans no entenia quan la meva mare em deia que fer d'àvia era esgotador, encar que es quedés els nens amb moltíssim gust.

 "No n'hi ha per tant", pensava jo. Ara ho entenc. És tan meravellós com esgotador.
És meravellós quan arriben i és meravellós quan, després que ja hagin marxat, has recollit la cuina i el menjador, has passat l'escombra, has recollit tot el que hi havia pel mig i has passat la fregona. Llavors, t'asseus i deixes anar un esbufec (de satisfacció, ep!)

Aprofitaré per dir-vos que el proper dijous, 10 de desembre, a les 18,30, farem la presentació de "He d'anar-me'n", de Cornèlia Abril, a la Biblioteca Carles Rahola de Girona.

I aquí dic el mateix que vaig dir al facebook (els que em seguiu "allà" ja ho sabeu): Ni jo ni cap de les ànimes   de la Cornèlia Abril tenim familiars ni gaires amics o coneguts a Girona.

Les persones que viviu a prop de Girona i que em llegiu habitualment, ja deveu intuir que la Cornèlia Abril en general i les ànimes de la Cornèlia Abril en particular, agrairem enormement la vostra presència i també que,  en cas de conèixer-nos només virtualment, us doneu a conèixer, perquè no és el mateix "una abraçada virtual" que una bona abraçada en viu i en directe.

Apa, doncs, ja ho sabeu!

I ara us deixo algunes fotos de la presentació a L'Ametlla del Vallès.

 Albert Benzecry, que ens va presentar, i Matilde Nuri, obrint l'acte.

 Marta Pérez i Sierra i Matilde Nuri

 Sílvia Armangué, l'ànima gormanda. 
Darrere, Marta i Mati i, al fons, Mercè Bagaria i Carmen Sanzsoto.

 Pepa Bagaria, l'ànima felina.

 Carmen Sanzsoto, Montse Medalla, Pepa Bagaria, molt pensatives, i Pau López, el nostre Corneli particular, que va enregistrar un dels moments.


Montse Medalla i Carmen Sanzsoto, signant llibres, relaxades,al final de la presentació.

No us perdeu la propera! Ja ho he dit. GIRONA!