31 de desembre, 2016

Molt Bona entrada a l'any 2017!



Molt bona entrada a l'Any 2017.

i

Molt bona sortida...  d'allà on vulgueu sortir.


Matí diferent, avui: és la primera vegada a la vida que, el dia 31, me'n vaig al Montseny, a celebrar que demà la vida continua, i a demanar, des de l'aire pur, totes aquelles coses bones que desitjo.

I us desitjo.


Foto: A Les Agudes (Montseny), el 31 de desembre de 2016

24 de desembre, 2016

Nadal i els absents







Per a tots aquells éssers estimats que ja no hi són.

Allà on sigueu, sapigueu que a la nostra taula de Nadal, sempre hi sou recordats.

Josep, Teresina, Manolo, Lauro, Miquel, Jaumet, Roser, Salvador...

...Leonard...

15 de desembre, 2016

Caga, tió!




Tió,
Caga torró
D'avellana, d'avellana

Tió,
Caga torró
D'avellana i de pinyó

Si no vols cagar per mi,
Caga per Nostre Senyor!

Hi ha mil versions, però aquesta la cantava el meu pare, amb una de les músiques de "La Patum", com a bon berguedà.

Els nens d'avui en dia, ara ho deia en un comentari a un altre blog, són molt, molt, molt espavilats!

Arriben a 8 o 9 anys i, tot i tenir dubtes... creuen!

A no ser queeeee... ja faci temps que són uns descreguts, però fan la gara gara als pares, avis, oncles, ties, tietes i altra fauna familiar, per tal que aquests, els grans, no perdin la il·lusió.

I si no... penseu-hi bé.




Felicito els amos d'aquest tió! El de casa s'hi assembla, però no és tan complet. Consti a les actes que m'ha costat moooooolt trobar una imatge d'un tió "normal". O sigui, que no tingui cara, ulls, nas i
 no-se-quantes-coses-més. 

imatge trobada a:

https://encrypted-tbn3.gstatic.com/images?q=tbn:ANd9GcSlh3TBzwgRUb_qpIgD43c7b_eoN7qtHE81vs0qS2ElpwweGsEhXA

11 de desembre, 2016

Transports

Avui sentia  a la ràdio que a Barcelona volen regalar un tiquet per agafar el transport públic gratuït durant tres anys, a aquells que tinguin un vehicle contaminant i el facin desballestar (existeix, aquesta paraula, en català?) pels que el facin destruir, vaja...

 Això seria vàlid només per a la "zona 1".

Em semblaria una molt bona idea si:

A) Tinguéssim uns transports públics que poguéssin absorbir tot el gruix de persones que els necessita (metro, autobusos, tramvies, rodalies)...

B) Tothom  que ho necessités, visqués a la "zona 1", perquè tinguem en compte que molta gent no viu només "a la zona 1". Molta gent ve d'una miqueta (només una miqueta) més lluny. I per arribar a Barcelona, necessita agafar un tren. Un tren que no funciona sempre bé. Per ser més exactes, diríem que gairebé sempre funciona malament, pels problemes que tots sabem, derivats del nostre victimisme (segons alguns). O bé, derivats de la manca d'inversió (segons la gent normal).

Davant d'aquesta  notícia (?¿) em pregunto, si mai s'arriba a posar en marxa, què passarà amb la gent que, no treballant a Barcelona, i no vivint a la "zona 1", necessitem viatjar a Barcelona per anar al metge, de compres, al teatre, a visitar fills o néts, o ambdues coses... aquests... què hem de fer? Pagar?

Amb molt de gust!

Però pagarem quan

TOT FUNCIONI!!!





imatge trobada a google.



10 de desembre, 2016

Aniversari




 PER MOLTS ANYS, TIETA!!!

Que en compleixis molts més i que et mantinguis sempre  tan activa!

Recordes la foto? És un dinar de cosines de fa pocs anyets... tu continues igual!!! 


I ara, la cançó!

04 de desembre, 2016

Àustria, Rússia, Prússia

Proveu de dir-ho uns quants a l'hora, fent tres grups. Un grup diu Àustria, l'altre grup diu Rússia i l'altre grup diu Prússia.

Les mestres saben/sabem que surt un esternut d'aquells que necessiten mocador dels d'abans!

Àustria ha estat sensata: un 53% ha votat l'opció "bona"... almenys a simple vista.

Em feia molta por que sortís l'extrema dreta. Molta por.

Vaig a veure un capítol de "Madam Secretary". Des que se'ns va acabar "Downton Abbey", que era una petita joia, em sento "orfe" de sèries...




03 de desembre, 2016

Qui no es consola és perquè no vol

3 de desembre

Sembla mentida, però ja fa 10 setmanes de l'operació: 70 dies!

Porto vint sessions de rehabilitació, semblava que mai no hauria de recuperar la mobilitat, i tanmateix, ja n'he recuperat una bona part; em semblava que, quan la fisio em feia rehabilitació passiva (perquè només em movia ella, jo no havia de fer res), allò no serviria per a gaire. Com n'estava, d'equivocada! Al cap d'un parell de dies, ja podia pelar la fruita; al cap de tres o quatre dies, ja podia escriure amb la mà dreta, sense problemes. Tres o quatre dies més, i em vaig poder rentar el cap sense ajuda (per assecar-lo ja era una altra història)...

Conclusió: ara que ja fa quinze dies que faig rehabilitació activa (faig els exercicis que em diuen, allà i també a casa), m'adono que no tardaré gaire més a poder-ho fer quasi tot. 

El meu objectiu, de moment, és "petitet": que em pugui recollir els cabells, cordar els sostenidors sense fer trampes (trampa: cordar-los al davant i fer-los la volta), que ja no em faci mal si se'm carrega massa el braç perquè "em passo"...

Amb una mica de sort, després de festes, intentaré tornar al gym, encara que no faci classes. Anar a la sala de màquines (que no m'agrada gens), i poder treballar tot el que em torni el to muscular perdut... i que no impliqui sobrecàrrega del braç dret!

Actualment, camino (una mica), però no és suficient. De tota manera, el traumatòleg em va comentar, davant les meves lamentacions sobre la mala sort que havia tingut:

"Usted sabe qué habrían hecho, hace 25 o 30 años, con una mujer de su edad? Vestirla de negro, hacerle un moño con una redecilla y sentarla a la puerta de casa, para que hablara con las vecinas"...

I té raó: a quina edat envellim, actualment?

Jo penso viure moooooolt de temps! Encara he de donar molta guerra!

Oh, vaja, sembla que en Luisito Suárez acaba de fer un gol (el primero del clásico, sento que diuen)... què més volem? Com diu el meu amic Carles, ara el Barça n'hauria de fer un parell més per quedar-nos tranquils!

Que tingueu un bon aqüeducte!


Caminant pel Montseny, fa poc més d'una setmana...

29 de novembre, 2016

He perdut la configuració habitual

He perdut la configuració habitual del blog i no sé on trobar-la... tot el que jo tenia a la dreta, ara surt a sota de tot, però jo no li he pas demanat, això...

Hauré d'esperar que la carmeta torni de Galícia perquè em refaci aquest estropici, aix...

28 de novembre, 2016

Postals de Nadal

Fa molts anys que no envio cap postal de Nadal i tanmateix, aquest any tinc ganes d'enviar-ne unes quantes:

d'aquelles de paper, físiques, que escrius, amb la mala lletra que et caracteritza des que has après a escriure amb l'ordinador, tan fàcil i tan diferent de l'Olivetti, on gairebé t'hi escapçaves els dits de tant "picar"...

d'aquelles que, un cop has observat que, com sempre, l'escrit t'ha sortit tort i que algunes esses no es nota que siguin esses i algunes erres semblen esses, quan ja no hi ha res a fer, perquè no les pots esborrar, doblegues amb cura i fiques en un sobre...

després d'haver intentat escriure l'adreça "ben recta", i que et quedi lloc per posar el segell, i que s'entengui, i que no t'oblidis de posar el districte postal (té un altre nom, crec, a hores d'ara)...

fins i tot m'ha agafat una dèria: intentar fer-les "a mà". Sóc molt, molt, molt maldestre, però em fa il·lusió, així que ho intentaré.

Au.

I com que ja som en temps d'Advent, aquí va una primera nadala, evidentment, baixada de youtube.

Després de "carregar-me" els anuncis, deixeu-me ser el que sóc: totalment contradictòria. I gaudir del que encara puc gaudir!


20 de novembre, 2016

Anuncis

Els anuncis de Nadal, que m'havien arribat a fer entendrir, ja fa anys que em fan pànic (escènic) o potser podria dir que em fan vergonya aliena.

Perquè, i suposo que deureu estar d'acord amb mi, una cosa és allò que somiem que passarà, i una altra cosa molt diferent, és allò que passa en realitat.

Aquella imatge de la família sencera asseguda al voltant de la taula ben parada, amb tothom col·laborant amb un somriure als llavis, aquella bonica imatge, amb el paisatge nevat i el foc a terra encès, i les àvies i tietes embolcallades amb mantons, xals i bufandes, i els nens i nenes jugant al costat de l'arbre de Nadal o fent cagar un tió com Déu mana... ha canviat.

 Ara continuem tenint la família sencera (o fragmentada) asseguda a la taula ben parada, si, això no ha canviat, per sort, però el paisatge, a fora, es presenta, normalment, amb un sol que enacara escalfa de valent,  que fins i tot ens hem menjat les castanyes a la platja... per tant, les àvies i tietes, en lloc d'embolcallar-se amb mantons, xals i bufandes, s'han de vestir de màniga curta, i tirar de ventalls, per apaivagar els sufocaments propis de l'estiu i propis de l'edat. Bé, això, a la vida real. Als pocs anuncis que encara fan, queno siguin de colònia, les imatges continuen sent les tradicionals, amb la diferència que ningú se les creu.

Ara, el tió porta barretina i té nas, ulls i boca i ja no es diu "Tió", sinó "Cagatió", no sé ben bé per quins set sous.

Els anuncis de fa anys ja no existeixen, perquè ja no deuen vendre. Ara ens han de dir que comprem colònia i perfum (for her, for him), i ens ho han de xiuxiuejar, que així queda més sexy i a més, ens ho han de dir en qualsevol idioma que no sigui el català (ni el castellà, encara que sembli mentida).  Recordeu aquella gent que parlaven en castellà, essent catalans de tota la vida, "porque queda más fino"? Doncs m'imagino que aquesta mania de l'anglès o del francès en els anuncis de perfums, deu anar del mateix pal. 

Ens pre-graven els programes nadalencs i de Cap d'Any, amb la qual cosa, sabem que TOT és enllaunat. Això, a mi, m'és ben igual, perquè per aquestes dates, només mirem les campanades, i encara... però la dèria de buscar "personatges" que presentin les campanades (quina mania de "presentar" les campanades!) la trobo, com a mínim, ridícula. Què m'importa a mi que un personatge de ficció em digui com m'he de menjar el raïm? (Avui estic rondinaire, ho reconec)

Ens van acostumar al calb de la loteria, i ara cada any ens maltracten amb anuncis que, pretesament, fan plorar. Fan plorar, sí, però de fàstic, que no de pena. O l'anunci de la grossa, a casa nostra, que fa venir basarda i ganes de dir-los que es fiquin la grossa allà on els càpiga!

En fi, no em feu gaire cas... ja que, d'aquí a quinze dies, ploraré com una tonta, quan comenci a sentir cançonetes de Nadal... llàstima que l'esperit nadalenc, actualment, estigui lligat a les pujades i baixades de la Borsa...



13 de novembre, 2016

Tímidament

Tímidament, em permeto venir a fer quatre ratlles, perquè ja fa dies que sento una nostàlgia raonable de blog. No m'havia atrevit a escriure-hi abans, perquè tot just el dia 10 va fer un mes de l'operació i encara escrivia amb la mà esquerra, en petites píndoles, al facebook.

Fer un post de blog és una mica diferent, ja ho sabeu.

Bé, comentar que l'operació va anar molt bé, però que el més complicat sempre sol ser el postoperatori.

En el meu cas, després d'una ruptura del manegot de rotadors, els tendons supraespinós i infraespinós i haver de practicar una acromioplàstia, el postoperatori ha consistit (i de fet, encara consisteix) a portar el braç enganxat al cos de dia i de nit, amb un cabestrell que només em podia treure per dutxar-me, i amb les àximes precaucions.

Vestir-me, les dues primeres setmanes, era una mica èpic i no diguem cordar-me les sabates, per posar un exemple.

Pentinar-me és tota una aventura, però per sort, existeixen les perruqueries i mira, per una temporadeta, anar una vegada a la setmana a que et rentin el cap i et pentinin, es pot fer, sense que el pressupost se'n ressenti excessivament.

Tot plegat resulta força frustrant, però, ja que - sempre parlo segons la meva experiència - sóc dretana i va ser precisament l'espatlla dreta, el que va petar.

Saber que tens força temps, perquè t'han de cuidar i, de fet, et porten entre cotons, saber, dic, que tens una bona colla d'hores pel davant i que no pots fer res... és el que dic: frustrant. Aguantar un llibre per llegir-lo, depèn de la mida i del pes del llibre en qüestió. M'he fet un tip de llegir poesia, lllibres d'aforismes, relats curts... i al cap de tres setmanes, em vaig atrevir a aguantar un llibrot (per mida i pes, ho dic) model bestseller. Me'l vaig empassar d'una tirada, i vaig decidir que no tots els bestsellers són "tan" dolents. Ja ho havia decidit abans, però ho vaig corroborar. Ara bé...

El  llibrot en qüestió consta de dues parts més: és una trilogia. No diré de qui és, perquè és una opinió només meva i tampoc no em vull carregar ningú. No n'hi ha per tant.  El segon llibrot, ja no em va interessar gens. Ni aguantant-lo més o menys a la falda, ni asseient-me a la taula, ni amb un faristol/coixí, o coixí/faristol. No hi he entrat, ho sento. Potser no estic feta per segons quines lectures: una mica sí, però no em demaneu gaire.

Quant a l'escriptura, buf,buf,buf! Amb prou feines fer missatges pel whatsapp amb l'esquerra, i el facebook, retuitar coses al TL...  Molta mala bava acumulada, perquè és una impotència que no sóc capaç d'enfrontar (bé, ho he fet, l'he enfrontat, però la eva paciència és escassa!). Ara, com es pot veure, ja puc fer textos llargs i l'espatlla no se'n ressent, així doncs, estic en condicions de posar-me un parell d'horetes seguides a l'ordinador, que no crec que s'espatllin els anclatges que viuen a la meva espatlla! Ja és tota una altra cosa.

Dormir, que havia estat una odissea els primers dies, ja ha canviat, també. Malgrat tot, encara he de dormir una mica incorporada, amb un "llit"de coixins, literalment.

El tema rehabilitació dóna per molt: tres setmanes de rehabilitació passiva, de les quals només n'he acomplert una. Déu n'hi dó pel que dóna una rehabilitació passiva! Mentre em posen els corrents, llegeixo (llibret petitó, evidentment, o sigui, poesia, relat curt, aforismes, assaig...) mentre em masseguen per fer-me recuperar la musculatura, renego per dintre, perquè pel mal que em podrien fer, trobo que no me'n fan tant, que es pot aguanter força bé!... i estic esperant amb candeletes, el dia que em facin fer rehabilitació "activa", tot i que em diuen que renegaré molt més fort! Diuen que necessitaré mesos, sense especificar quants, perquè el meu braç es recuperi, com a mínim, per fer "vida normal". Ignoro si mai més podré fer el tipus de ioga que jo feia al gym... diuen que sí. Ja us ho explicaré.

Total: estic bé, empipada com una mona per haver d'estar passant per aquesta experiència, que només em serveix per adonar-me d'unes quantes coses:

El temps no passa en va i hem d'anar-nos fent a la idea que envellir és el natural i anar contra el temps és l'antinatural. I, com deia el torero, "el que no pot ser, no pot ser, i a més a més, és impossible"!

Cal valorar molt bé les petites grans prestacions que ens dóna el nostre cos quan està sa, que sembla que no, però són importantíssimes!

I cal solidaritzar-se amb aquelles persones que ho passen tan malament (en tots els sentits) i que, en el nostre dia a dia, de vegades només hi pensem d'esquitllentes i amb les orelles i la boca petits.

Aquí estic, doncs. Amb massa coses per dir, però sense voler cansar.

A més... ens espien! Per tant... il faut faire attention, com diuen els francesos.

La semana que viene hablaremos del gobierno. O no.



03 d’octubre, 2016

Se'm va ocórrer...

Se'm va ocórrer explicar  al facebook breument el que m'han de fer, i ràpidament vaig rebre uns quaranta-sis missatges de suport (i ja ho vaig dir, allà)...és que la xarxa no és tan dolenta com la pinten.

Pot ser-ho, si es fa servir malament, esclar, també pot ser una arma mortífera un ganivet de pelar patates, però quan el fas servir per pelar patates, és ideal perquè les patates quedin ben pelades. En fi, desvariejo.

Ahir vam celebrar el trentè aniversari del meu fill petit, en Gerard. De fet,és avui, que els compleix, però a efectes logístics, anava millor celebrr-ho ahir.

Una festa entranyable. Senzilla, però que em va deixar un regust tan agradable, que serà el que faré servir quan entri a la sala d'operacions a què em reparin l'espatlla. Intentaré, abans que m'adormin, pensar en totes les imatges precioses que vam viure ahir, de les quals us en penjo alguna (totes, seria massa, i algunes de molt maques, no m'atreveixo, perquè no tinc el permís corresponent).

Per si algú que hi era ho llegeix, agraeixo infinitament l'ajuda inestimable dels amics d'en Gerard (amics des que eren adolescents, alguns i de la carrera, d'altres). L'ajut inestimable de la Sara, la seva parella, que em va ajudar a aconseguir els correus dels amics, i sobretot, el silenci que es necessita, a tres o quatre mesos vista, perquè l'homenatjat no tingui ni la menor idea del que s'està coënt.

En Gerard anava "a la festa de jubilació" de sa mare. Li estranyava que sa mare fes un dinar multitudinari per aquest esdeveniment, però no m'ho va qüestionar mai.

I, finalment, agraeixo a tota la meva família, els que hi eren, perquè hi eren, i els que no hi eren, perquè van enviar videos preciosos de felicitació en una data tan assenyalada per l'homenatjat (i per la seva mare, ep!)

Un dia entranyable!!!

 Però, què passa? Què és, això?

 nyam,nyam!

 30, són 30!

Recordeu el goig de trepitjar les basses després de la pluja?

29 de setembre, 2016

Sempre endavant...?

Les vacances van anar molt bé, fins que van deixar d'anar-hi...

Una lessió important com és el trencament de dos tendons de l'espatlla dreta - que no vaig saber fins que vaig tornar, perquè jo em pensava que m'havia fet un esguinç -  fa que el dia 10 d'octubre, un dia abans del meu aniversari (quin regalet, eh?), hagi d'entrar al quiròfan perquè em reparin com puguin la destrossa.

Ara no em fa mal, i em vénen ganes de dir "doncs no m'opero", perquè, com sabeu tots els que em coneixeu bé, no hi ha ningú al món més covard que jo. Els que no em coneixeu tant, a través del que escric, potser penseu que sóc una heroïna. Ja passa, això, a través de les xarxes socials, que sempre ens venem una mica millors del que som. 

Però jo sóc covarda fins a dir prou!

El traumatòleg, que ja em va operar el genoll ara fa uns quants anys, és molt bromista, però aquest cop el vaig veure molt seriós. "El que hem de fer, és important", em va dir. "I la recuperació serà llarga, pesada i dolorosa, no et vull enganyar".

Li vaig agrair molt la sinceritat i que no em digués allò de "Reeees, dona, res, això ho fem en un momentet i després, a córrer". Però vaig haver-li de dir, quasi suplicar, que no m'expliqués cap detall del que m'ha de fer, perquè la meva imaginació és tortuosa i visualitzo coses surrealistes. Això pot anar molt bé per inventar històries, i, si en sapigués, fins i tot m'aniria bé per pintar, però no és el cas.

Així que li vaig dir que s'estalviés qualsevol detallet perquè a mi només em produeix angoixa, molta angoixa, i pensaments negatius. Tan negatius com pensar que, després de signar l'autorització, havent-ne llegit el contingut sencer, estic donant el meu consentiment a 

"i si no em desperto de l'anestèsia"?

 "i si sóc al·lèrgica a alguna substància que no sé i els faig un - com es diu allò- un no-sé-què anafilàctic? (és això, o és la meva imaginació debordant?)"

El dia que em van fer la resonància magnètica les vaig passar "canutes". Això de ficar-me en una mena de sarcòfag, no em veni gaire de gust. Però com que tinc cops amagats, el noi que em va atendre (el radiòleg, suposo, o com es digui el que utilitza la màquina), em va dir "Apa, anem cap al dònut!"

I em va salvar la vida. Perquè durant els 20 minutets que vaig ser allà dintre, fins i tot em vaig dedicar a coreografiar mentalment els sorollets i sorollassos que feia "el dònut". Com una criatura, ja veieu, tchts,tchts...

Tant de bo, mentre m'estan operant, pugui coreografiar alguna cosa que no sigui la por!

I després, i això ho dic sobretot per tu, tieta, que m'estàs llegint... sapigueu que no podré escriure en unes sis setmanes, com a mínim, perquè, estalviant-me els detalls més "gore", tampoc no és el cas que amb una estravadeta, per minsa que sigui, m'arrenqui tot el sistema de cablejat que em posaran dintre el braç (uixxxxxx, que m'agafa!)

Així doncs... 

Fins ben aviat! perquè us asseguro queara no em va gens bé, morir-me, o sigui que espero despertar-me de l'anestèssia i continuar donant guerra força temps!

Abraçades,  blogaires!

I un tastet de les vacances, que, mentre van anar bé, van ser fantàstiques!


La Nura, a Narbonne

Navegant pel Canal  

El Canal du Midi, en un tros on els arbres que l'envolten (plàtans) encara no han estat tallats.
Sapigueu que els plàtans del Canal du Midi, tenen una malaltia que els mata. Els estan tallant i substituïnt per arbres que, quan creixin i arribin a ser com aquests que veieu en aquesta foto, potser els meus néts en podran gaudir. Una llàstima, però és el que hi ha.

Què li passa, al nostre planeta? Hauríem de tenir-ne cura, que ens l'estem carregant!



22 d’agost, 2016

Navegar i fluir sense estrés (és això possible?)

La Nura sortirà, si els déus ho volen, avui mateix.

Es dirigirà, amb els seus tres tripulants a bord (Capità, Montse i Taca), per mar, cap a Port la Nouvelle, per endinsar-se al Canal du Midi i intentar arribar a Carcasonne. Després, tornarà, tan tranquil·lament com el temps atmosfèric  ho permeti, cap a Port la Nouvelle, i altra vegada, per mar, cap a casa.

La Montse, la Taca i el Capità desitgen que tothom passi un mes de setembre fantàstic, acabant les vacances, o començant de nou les feines respectives.

La Montse (ara he de parlar només per mi), desitja que l'11 de setembre sigui fantàstic! Serà la primera vegada des del 2010 que no aniré a la manifestació. Això no vol dir que  ja no estigui per la labor!

Diuen que "la cosa" s'ha desinflat: pot semblar-ho. En qualsevol cas, jo no m'he desinflat, que consti a les actes que hagi de constar. Només que aquesta vegada m'ho miraré (o no) des d'una altra perspectiva.

Com diu Jordi Margarit a "la primera pedra" cada dissabte (o diumenge, que ara no recordo)...

"Catalunya, tu... a la teva!"

Estimats blogaires, intentaré escriure, si trobo wi-fi per aquets móns de Déu. I si no en trobo, no em penso pas estressar.

Fins a la tornada!!!

03 d’agost, 2016

Canvis

Bon dia, tarda o nit,

Dies i dies de molta feina, per molts i diversos motius, han impedit que entri al meu blog i als vostres. O que participi al blog de la Cornèlia Abril, que tant m'estimo, perquè, com ja sabeu, en sóc una de les ànimes.

Bé, la qüestió és que allò que diuen "renovar-se o morir", jo potser no seria tan dràstica amb això de morir, però calia renovar-se, o, com diuen ara, reinventar-se.

No sé si he aconseguit reinventar-me, perquè sempre m'heu sentit/llegit dir que l'estructura de la personalitat no canvia mai. Només canvien les conductes.
I el look.
I la roba.
I alguns costums.

Però l'estructura de la personalitat, mai!

I sense més embuts,

Novetats:

Saps què? El nostre estimat Blauet ja és història. Jo, navegant consort des de fa trenta anys, m'he acomiadat de la vela per sempre (tot i que mai no es pot dir ni mai ni sempre, que és molt fort!).

Hem canviat el veler per un vaixellet preciós (més petitet, però sense màstils, veles, i mandangues d'aquelles a les quals encara no m'he acabat d'acostumar)... portem dos mesos treballant-hi molt. Saps quan et fas amb una peça antiga, que la vols fer teva? doncs això és el que estem fent (de fet, tota la part tècnica la fa el capità, jo em limito a ajudar i netejar!)

Fa poquet vaig llegir un reportatge, no sé si a l'Ara o a La Vanguàrdia, ara no voldria equivocar-me, que tractava sobre les "Kelis". Les Kelis són, de fet, les que netegen hotels i apartaments. Em vaig quedar amb el nom "Keli". "La-que-limpia".

Doncs ara mateix sóc la Keli de la Nura (així és com hem batejat el preciós, petit,  antic vaixell).

Us explico què vol dir, això de Nura.

La Nura és el que es coneix com un "menorquín"(un tipus de vaixell, o de barca, perquè normalment se'ls diu "mallorquina").

Abans d'acabar-nos de decidir pel nom, vam fer una llista - com quan es busca nom per a una criatura que ha de néixer- i durant més d'una setmana, es va dir "Patum", en homenatge, una mica, al meu pare, que era de Berga i s'estimava molt les festes del seu lloc d'origen.

Però  a mesura que van anar passant els dies, i en el moment en què ja calia "batejar-la" o batejar-lo (depèn si li diem barcca o vaixell) , és a dir, inscriure-la (o inscriure'l) vam acabar posant-li Nura.

Nura és el nom fenici de Menorca.

A que és bonic?

Patum també és bonic, però com que pensem fer canals per França (si la salut i les moltes circumstàncies ens acompanyen positivament), vam pensar que, cada cop que haguéssim de dir el nom per ràdio (quan arribes a una resclosa, t'has d'identificar per ràdio), hauríem de dir "Bon jour, ici "Patim""...

i ens va semblar que no calia que patíssim gens.

Et voilà: us presento la Nura.

La Nura - abans Mapache- vivia a La manga del Mar Menor. El capità, la Taca i jo, ens en vam enamorar només de veure-la. Va ser un amor a primera vista. I això no vol pas dir que mai puguem oblidar el nostre estimat Blauet! 
Ara, la Nura ja viu a Blanes, ja té el nom canviat, ja sembla un vaixell de veritat (quiiiiiina currada!) i, si els déus ho volen, ens permetrà fer el Canal du Midi, des de finals d'agost, fins a mitjans de setembre.

Creuo els dits  (per una banda) i faig meditació (per una altra banda)
 Ohmmmmmmmmm!

04 de juliol, 2016

Cornèlia Abril: Homenatge a Joana Raspall

Cornèlia Abril: Homenatge a Joana Raspall: Crònica fotogràfica de l'homenatge a Joana Raspall Hi ha mots que no he dit mai, i, famolenca, la boca me’ls demana per gaudir...

29 de juny, 2016

Païnt

No ho paeixo.

No ho paeixo perquè no ho entenc.

No ho entenc perquè no em cap al cap que com més brutícia, més èxit.

No era això, el que m'havien ensenyat, a casa meva.

Per tant, i en la línia de l'amiga, que fa dies ja va publicar la seva resposta, jo ara publico la meva:


25 de juny, 2016

Roda el món...

En el meu procés - dificilíssim- de reflexió abans d'anara a votar demà, buscava "coses perdudes", com altres vegades. M'he topat amb aquest apunt, que vaig fer ... el 2006!!!!

Només heu de canviar un parell de vegades la paraula "ahir", per la paraula "demà", perquè estigui totalment vigent. 

I reflexionar sobre com en continuem sent, de burros! 

Aquí va:


2 de novembre de 2006
Que pactin!
No estic satisfeta, de com han anat les coses. Que què esperava? Ni ho sé. Pèro res del que ha succeït, en matèria d'eleccions, m'ha donat cap satisfacció. El fet és que no m'agradava ningú. No m'agradava cap de les opcions que tenia. El fet és que cinc minuts abans de baixar a votar, jo divagava frívolament per la virtualitat - com ja sabeu- explicant mitges intimitats - que no intimitats senceres- i intentava concentrar-me - sense èxit- en una decisió que potser ja hauria d'haver fet temps que hauria d'haver tingut clara.

Però vejam. I ara us en faré cinc cèntims, del que passava - i passa- pel meu cap. Quan mires al voltant i veus tot el que està passant, quan veus que no et pots refiar de cap polític, perquè no n'hi ha cap que mereixi la teva confiança, quan veus que l'únic que els interessa a tots plegats és l'ostentació del poder, quan veus de quina manera fan "el pena" davant qualsevol situació, quan t'adones que tots et volen vendre gat per llebre, que et volen fer combregar amb rodes de molí, quan t'adones que el país no pot tirar endavant de cap manera, perquè no hi ha ningú que no miri només pels seus interessos, i ara sé que molts dels semi polítics honrats - que n'hi ha- em miraran malament, et trobes que no saps a qui li has de donar les regnes i tenir la confiança que cal tenir per deixar-te conduir amb tranquil·litat. No, No em sento representada per ningú. Cap partit polític no mereix la meva total confiança i per això, per aquest motiu, ahir, cinc minuts abans d'anar a votar, encara no sabia què fer.

Ho vaig decidir mentre aparcava, mentre caminava cap al col·legi electoral, un segon abans de ficar-me al "confessionari", tirar la cortina, tornar-me a mirar les paperetes. Només en aquell moment, vaig ser conscient que "potser" havia d'atorgar el meu vot a algú que hagués de pactar forçosament amb alguna de les altres forces, perquè ningú no mereixia treure una majoria absoluta, que li podia fer molt mal al meu país. 

No m'agraden les majories absolutes. Per això, segurament, el meu vot no ha servit de res. O si.

Que intentin entendre's en aquest caos que, entre tots, hem assolit, per burros.

I que els déus ens agafin confessats! però per damunt de tot... QUE PACTIN

19 de juny, 2016

Massa temps

Fa massa dies que no escric.

Fa massa vegades que, quan escric, em disculpo pel poc que escric.

Alea jacta est.  El 30 d'aquest mes, aniré per darrera vegada a l'escola. Anticipadament, sí. Anticipadament, però tampoc tant. Anticipadament, però després de 43 anys de treballar (i cotitzar). No em donaran el que em mereixo, però a hores d'ara, la veritat, i parlant en plata, tant se me'n fum (no he parlat en plata).

Em pregunten si estic contenta: si, no, jo què sé! És el que vull, és el que desitjo, per poder fer, una mica més lliure, "la meva vida".

Però... quina és, la meva vida, sinó la d'aquells que m'envolten i que m'estimen i a qui estimo?

Podré, de veritat de la bona, "ser lliure" amb aquell nivell de llibertat que tot ho permet?

La vida és injusta: ja, només de néixer en un indret o en un altre, ja ho veiem, que hi ha injustícies (quina sort que he tingut, jo, de néixer on vaig néixer, i al sí de la família on vaig néixer).

Però no tinc ganes de fer fiosofia de la meva (o sigui, filosofia de cuina, barata).

Quan parlava de la injustícia de la vida volia dir que, en el millor dels casos, quan et jubiles, pots aspirar a què et paguin molt menys del que et mereixes per tot el que has donat a la societat, pots aspirar a què tota la gent "jove" que t'envolta, de casa o de fora, quan obres la boca, pensi (i el que és pitjor, "digui") que expliques batalletes, que ets molt antiga, que tota l'experiència acumulada durant seixanta-i-uns-pocs-o-molts anys, no val per a res. I això és realment molt injust.

Malgrat tot, estic contenta, perquè ara podré ser lliure per dir tot allò que em vingui de gust i que ningú no escoltarà.

Estic contenta perquè podré escriure llibres que potser ningú no publicarà, o que potser, de publicar-se, si per casualitat, (o perquè fossin realment bons)  tinguéssin èxit, tampoc no cobraria ni un euro de drets d'autora, perquè hauria d'escollir entre els drets d'autor del possible best seller i la pensió , ai! (m'estic fent un fart de riure i tu, que llegeixes, també, no dissimulis)

En fi: estic contenta, va, deixem-ho aquí.

Però ahir va morir un noi a qui, segons el meu punt de vista, i no sóc objectiva, no li tocava morir. Per això, també dic que la vida és injusta. Descansa en pau, Andrés. Encara recordo quan et feia classes de llenguatge, com odiaves els dictats! i això que vas arribar a deixar de fer faltes, ho vam aconseguir!Descansa. Al cel ningú no et farà fer dictats (espero).


ja callo.


Mostra d'una part de la llibertat que dèiem...

31 de maig, 2016

Un post antic, molt antic

Un post antic, molt antic, que tenia guardat en un artefacte d'aquests que se'n diu "disc dur extern", antic, també. Tant, que ni tan sols puc esborrar documents que ja no m'interessen!

Que estic revisitant per rescatar escrits antics, molt antics.

Avui tot és antic, molt antic.

Un post que podria buscar entre els arxius del blogger, però que em fa molta mandra, ja que no era aquesta, la meva intenció. Me l'he trobat i punt.

I ara el copio aquí, sense canviar-ne ni una coma, perquè m'ha fet gràcia recuperar-lo.No hi ha títol, crec que es deia, precisament, "Sense títol". O no.

Perdoneu, però algú l'havia de recuperar, aquest post!

A més, de vegades, combatre la tristesa amb foteses és terapèutic.



Avui he dormit fins tard, molt tard, tenint en compte que sempre em llevo a les 7 del matí.

Se m'han enganxat els llençols? - us preguntareu-

Noooooooooooooo! M'he despertat a l'hora de sempre, tot i que no havia posat el despertador (darrerament m'he tornat moderneta i en lloc del despertador em poso el mòbil, que he descobert que és igualment efectiu, ja que és molt llest, tu, que el pares del tot i el paio es "desperta" a l'hora programada i fa un escàndol que l'has de sentir vulguis o no.).

Bé, doncs, per avui no l'havia programat, per tant, no ha sonat (és molt obedient). A les set m'he despertat per inèrcia, per la força del costum, perquè el món em va fer així o perquè tenia pipi. El motiu és el de menys.

Allò veritablement important, interessant i també estrany, per què no dir-ho? és que un momentet abans de despertar-me estava en plena sessió del Parlament de Catalunya!!! Si, si, tal com ho llegiu!

Jo no m'estava asseguda, havia demanat permís per passejar-me amb una flamant camera de fotos. El recinte, lluny de ser el Parlament de Catalunya- que ho era, al menys en essència- era model plaça de toros. I mireu que jo no hi he estat mai, en una plaça de toros, bé, si que hi he estat, però quan hi feien circ, no pas toros. El que s'esdevenia allà, però, no era gaire diferent del que hi feien quan jo hi havia estat veient circ. Era molt petita, jo. No, avui no, quan hi anava a veure circ. Continuo.

Jo anava fent fotos a tots els nostres parlamentaris - model fotògraf oficial de casament, passant per les taules, que no eren taules, avui, eren una mena de pupitres com els de l'escola dels anys seixanta. En un moment donat m'he parat davant ... del Sr. Rajoy! (què hi fa, vostè, aquí?- li he preguntat) i m'ha dit, en un català perfecte (aquí ja ho havia d'haver vist, jo, que allò era un somni, coi, però no me n'he adonat, quin fallu), m'ha dit, diu:

-Sóc un inflitrat, a tu ja t'ho puc dir, pequè no ho xerraràs, però fes-me la foto  com si no passés res, perquè ningú més no m'ha vist.

Jo m'he quedat molt parada, però molt, eh? tan parada que no he sabut què havia de fer i m'he estat debatent amb el dilema:

Què faig? Vaig a avisar algú o no dic res?, encara seran els de Polònia que estan fent l'indio per aquí i jo faré el ridícul més vil de la meva vida-

Per tant, no he dit res.

Llavors, llamp de llamp, m'he despertat.

Us confesso que no sé què fer. I si aviso els parlamentaris que tenen un inflitrat? Per altra banda... algú de vosaltres sap si el Parlament s'ha canviat a la Monumental? O a les Arenes? (quina és, la que encara funciona?)... L'equip de Polònia té rodatge, les nits de divendres a dissabte? On és la meva camera?


...En fi... jo avui tenia un altre post mig preparat, un que tinc pendent amb el senyor Passejador, però des d'aquí li faig saber que aquesta visió nocturna era molt important i que l'altre post veurà la llum un dia d'aquests. Li ho prometo!

Vaig a fer-me un cafetó ben carregat, no fóra que siguessi que fóssiga!*

* lingüistes del món, uniu-vos i perdoneu aquesta pobra pecadora, amén.


30 de maig, 2016

Descansa en pau, Josefina Peraire




Extret del xat de facebook

Març del 2013

"Hola, perdona que "entri" així, "a sac". Fa molts molts anys vaig conèixer una Josefina Peraire, però no sé si ets tu perquè sóc molt dolenta amb les fesomies de la gent i més quan ha passat tant temps... no seràs tu, qui em va donar classes de guitarra fa una pila d'anys? Si és que si, encantada de trobar-te. Si és que no... perdona la intromissió!"


Montse Medalla!!! I tant que et recordo. Estaré encantada de tenir-te com amistat i que ens expliquem mil coses. Un dia podriem quedar a un cafè per xerrar una mica i recordar vells temps... Porto una vida molt activa i sempre vaig una mica atrafegada... Ja t'explicarè. Em dedico a escriure, entre d'altres activitats, i ja tinc publicats set llibres. Després de Setmana Santa contactarem i marcarem un dia. Una abraçada.


(...)

Ens vam trobar, primer, en una presentació d'un llibre de l'ARC. I més endavant, vam anar a dinar. Vam fer intercanvi de llibres i dedicatòries.


(...)



Febrer del 2015

"Estimada Montse, malgrat que vaig excessivament atrafegada en aquests moments ja m’he “menjat” mig llibre de “DONES DE VIDRE” que he digerit meravellosament. Un llibre que es gronxa entre el SÍ i el NO de la vida i on es va tastant el sucre amarg que sempre ens amenaça. Un bon ventall de sensacions de tota mida... Una abraçada!"


"Moltes gràcies, Josefina! de tot cor. Jo vaig lleting a poc a poc els teus haikais i tankas i em quedo de pedra veient la teva "facilitat" d'ajuntar paraules boniques! És preciós, i això que - per mi- costa moltíssim (fer poesia ja costa, però fer-ho com ho fas tu, ha de costar el doble!) "La guitarra adormida" em va fer recordar-te quan érem joves (molt joves) i "El foc de les cendres", a la teva mare, gairebé em fa plorar!"






imatge trobada a google.


I ja no ens hem vist més. La Josefina va ser atropellada per una bicicleta, ara fa un mes. Un afer semblant al de la Muriel Casals. Un afer desafortunat, que ha acabat amb la seva mort. Amb ella s'ha perdut una dona plena de vida, de poesia, de música, d'escultura i de bellesa.


L'anècdota que més recordava jo quan la vaig retrobar a la xarxa pertany a l'època en què vam estudiar juntes. 



Ella era una més gran que jo, però compartíem aula, ja que "llavors" no se separaven els cursos com més endavant es va fer i a la mateixa aula hi havia gent de batxillerat, de comerç, de ciències, de lletres, de cinquè, de sisè...(de batxillerat)...



La Josefina tenia els cabells llargs i molt bonics. Però MOLT llargs!!! Es pentinava en un tres i no res, i ens ensenyava com ho feia. Es feia una cua a dalt de tot, es posava una goma, amb una part de la cua es feia una trena, i l'altra part, o la deixava solta, o se l'enrotllava amb molta gràcia, de manera que semblava un pentinat molt sofisticat, quan en realitat era molt senzill. Totes (jo la que més) li envejàvem els cabells... que deia que no es tallaria fins que tingués un fill. Crec que quan va tenir fills, no es va tallar els cabells, perquè quan ens vam trobar vam fer-ne broma. Jo li envejava, també, la facilitat de trobar bellesa per tot arreu, fins i tot en coses que, si no la buscaves, no la podies trobar de cap manera.



Descansa, Josefina. I ves a trobar bellesa allà on vagis, de ben segur que ho faràs, no cal que jo t'ho digui. Encara guardo les partitures de Daniel Fortea. I encara, si m'ho proposés, em sortiria el "Romance anónimo". Si m'ho proposés...

Aquest vals és el primer que vaig aprendre (que no fossin "exercicis") gràcies a la bona labor de la Josefina. Escolteu-lo.